Que innocent sona: “Contigo, en España esto ahora es un simple desorden público...”. Era la forma en què la portaveu parlamentària del PP, Cuca Gamarra, contestava a Twitter al compte oficial del president del Govern, Pedro Sánchez, quan aquest condemnava l’intent de cop d’ Estat al Brasil. Un innocu comentari –tendenciós, certament, perquè la rebel·lió segueix tractada amb duresa pel Codi Penal del país europeu que més pronunciaments militars reaccionaris ha viscut entre els segles XIX i XX– que, tot i això, als de poble, com és el cas, ens disparava les alarmes. Ni tan sols per la puntuació: pel tutejament. La portaveu de l’oposició, a la qual no se li coneix relació de proximitat amb el legítim president del Govern estatal, li llançava la seva crítica política des d’un tutejament d'escuradents a la boca, barra de llautó, fàries i copa de Soberano. El vilatà que firma Pedro Vallín, s’estirava els cabells­.

La secretaria general del Partido Popular y portavoz del PP en el Congreso, Cuca Gamarra, ofrece una rueda de prensa para valorar la actualidad política, a 27 de diciembre de 2022, en Madrid (España). Gamarra ha retrasado su comparecencia para escuchar el balance del año que ha hecho el presidente del Gobierno. Un balance que se produce en pleno choque con el PP por el Tribunal Constitucional. Sánchez ha presentado un tercer paquete de medidas económicas, entre ellas una ayuda a la cesta de la compra de 200 euros para familias con ingresos menores a 27.000 euros anuales y la eliminación del IVA en los productos de primera necesidad.

A les xarxes socials les maneres brillen per la seva absència, se sap. N’hi ha prou de veure al Xokas, celebèrrim streamerque cada vegada que obre la boca es busca un problema que no necessita i que acostuma a habitar al tall de l’apocalipsi reputacional, senzillament perquè no veu diferència entre comunicació pública i privada. És un tret generacional i potser també la raó de l’èxit d’aquest nou tipus de comunicadors: la cruesa amb què es manifesten, la franquesa amb què s’exposen, que afegeix un element dramàtic als seus directes, com si estiguessis esperant l’imminent sinistre que espera qui condueix a velocitat de vertigen amb una mà penjant de la finestreta. És impossible deixar de mirar. Però al capdavall, Xokas no parla per a nosaltres, militants d’aquella conquesta social burgesa que va ser la frontera civilitzadora entre l’esfera privada i la pública. De manera que res no importa si el veiem insultar els seus pares com si estigués begut en un bar i estem convençuts que el pobre home està arruïnant la seva vida. Potser no.

El mateix opera per als perfils anònims de Twitter i per això una de les tempta­cions comunes és respondre’ls amb les seves mateixes formes de bèsties de càrrega sense instrucció, sense parar-se a pensar que és un compte amb àlies i un avatar del Joker, Clint Eatswood o amb alguna escultura de filòsof de l’antiguitat. A la tribuna parlamentària, un parell de setmanes abans, la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, va parlar llargament de tu a ERC i PSOE, per a enrojolament del diari de sessions.

Algú es preguntarà per què aquest mirament. La raó és simple: la democràcia és formalitat i no una altra cosa. És respecte institucional al guanyador quan es perd, és reverència al govern dels més i respecte a la dignitat dels menys. El tutejament és trumpisme. I en el cas de Gamarra –ella potser no ho sap– és la manera de subratllar que la dreta derrotada no respecta la decisió sobirana de les urnes. Aquell tutejament, encara que no ho sembli, és l’avantsala de l’assalt al Congrés el gener del 2024.