En aquests temps de crispació i no només política, de violència verbal extrema, cal serenor, i no caure en el parany al que ens volen abocar, ans al contrari, cal calma, agudesa i sobretot ironia, encara que la crispació i violència verbal no captin la ironia, però és l'única defensa que ens queda. Com deia Fuster: contra el bé i contra el mal, contra les pretensions de l'un i de l'altre només tenim una defensa: la ironia. La fina ironia, afegiria, que fa més mal que la violència verbal. Clar que la ironia necessita còmplices per a ser efectiva, i estem en uns temps de poques complicitats. I res d'això és nou, ve de vell, almenys en el camp de la política. Vegeu que deia en una carta el polític conservador Manuel Duran i Bas, dirigida el 1881 al seu amic i també polític Francisco Silvela:
'Va penetrant en totes les classes socials de Barcelona la doble idea que a Madrid es desdenya en general tot el que no són interessos exclusius de la Cort i que es té mala voluntat a Catalunya. I aquesta doble idea va unint totes les classes socials. I fins i tot aproximant tots els partits. El cert és que Madrid i Catalunya no s'entenen.'
Com podeu veure, res de nou sota el sol. El text té 142 anys i sembla escrit d'avui mateix. Alguns estan avui per l'independència, altres per la conllevància d'Ortega y Gasset i els mes utòpics pel federalisme i el futur conjunt. Mentrestant, ens anem ensorrant amb els fonaments. I el problema es podria solucionar si tots plegats ens dediquem un instant de comprensió, si fossim capaços d'escoltar, de tenir empatia amb l'altre. Sobretot, perquè el mirall ens retorni una imatge de tolerancia i afecte, que falta ens fa. Si no fos per qué no serveix per a res, podria ser un proposit de tots de cara a aquest any que acabem d'encetar.
¿ Capacidad de escuchar y entender, ¿ empatía ?, ¿ voluntad de superar obstáculos ?.
ResponEliminaImposible, porque todo esto no da réditos politicos , tenemos una ciudadanía hipersensible a la crispación por cualquier motivo.
Y ya sabes, "los tibios, al paredón". Por traidores, botiflers, vendepatrias. . . Etc.
Vivimos en la sociedad de los "ofendidos" en perpetuo cabreo por alguna razón que casi no recuerdan, y hay que excitar los bajos instintos para que te voten.
se l'agafen amb paper de fumar els ofemndiditos, i cada vegada n'hi ha més i més esvalotats.
EliminaPer cert, estan buscant la versió ofendiditos amb català, aquí hi ha algunes propostes:
Pell fineta, rabiüdets, afectats, mosquejats, tiquismiquis, nyinyis, cua de palla, ploramiques,.... Jo hi afegiria: torracollons o tocacollons.
A més, la pandemia ha agreujat aquesta crispació, i els polítics han aprés que ens poden controlar molt més que abans.
ResponElimina