La Prefectura Provincial de Policia al número 43 de la Via Laietana, va entrar en funcionament el 1929. Després de la seva constitució, la Generalitat de Catalunya hi va emplaçar la Comissaria General d'Ordre Públic i, posteriorment, l'any 1941, l'estat franquista va instal·lar la Prefectura Superior de Policia. A partir d'aquell moment, fou la seu de la Brigada Polític-Social, encarregada de perseguir la dissidència política.
Des que es va inaugurar, a finals de la dictadura de Primo de Rivera, va ser l'epicentre de la repressió contra el sindicalisme i l'obrerisme barceloní. Durant l'època republicana, va continuar sent un lloc de repressió fins al punt que era conegut als cercles obreristes com “El molí sagnant”.
A partir del 1941 i fins a l'arribada de la democràcia, es va convertir al centre de la repressió política franquista a Barcelona. Pels seus insalubres i saturades cel·les, van passar desenes d'antifranquistes que van patir tota mena de tortures als interrogatoris.
Explica Andreu Claret la seva vivencia personal a la Prefectura de la Via Laietana: "Visc a prop de la Via Laietana i sovint em toca caminar davant del número 43. No ho puc fer sense que la mirada se'n vagi a l'edifici de la comissaria. Sempre faig una ullada al carreró on va parar la lletera fa molts anys (així trucàvem a les camionetes de la policia franquista), ens van fer baixar i ens van portar als calabossos, prèvia identificació i sessió d'intimidació. Cadascú en una cel·la. Al primer que van trucar va ser Josep, fill d'un guàrdia civil i el més decidit de tots nosaltres. Ens havien enxampat cantant cançons contra el Caudillo al vestíbul de la facultat i volien saber qui ho havia organitzat. A més, algú havia repartit octavetes amb una caricatura del capità general, Alfonso Pérez Viñeta, anomenant-lo 'Pérez-Puñeta', i l'home estava indignat. Nosaltres no teníem res a veure amb els pasquins, però algú havia de carregar amb el mussol. Al cap d'unes 10 hores va tornar en Josep. Van haver d'ajudar-lo a baixar la sinistra escala que anava dels calabossos als despatxos perquè no es tenia dempeus. Al cap de poc temps se li van posar els testicles i el costat dret negres com el carbó de la pallissa que li havien propinat. Això era, aleshores, Via Laietana, 43".
També en parla Antoni Batista, amb anécdota inclosa de Joan Oliver, Pere Quart:
"Un nom compost, Antonio Juan. Un cognom, Creix. I un càrrec ombrívol, comissari. En l'època franquista, aquestes paraules van ser sinònim de repressió. La terrorífica fama negra de Antonio Juan Creix queda resumida en el fet que va ser l'únic comandament de la policia política franquista depurat abans de la mort del dictador. Va acabar la seva carrera de policia de la forma més ignominiosa, amb un expedient disciplinari i una sanció de tres anys d'ocupació i sou, segellant passaports a ¡'aeroport del Prat. Aans però va deixar la Brigada Social i amb els coneixements que va adquirir en una esta als EUA a l'FBI va ser qui va capturar el Lute. Explica Batista que va escriure una carta a Martin Villa (l'home que ja anava al parvulari en cotxe oficial), sorprés perquè fossin els seus mateixos qui el defenestraren i aquest va passar com va poder d'ell.
El periodista Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha recuperat la història del temut comissari Creix a "La carta". No va ser el comunisme, al qual va combatre tota la seva vida, el que va acabar amb el comissari. Van ser els seus propis companys, aquells que l'havien lloat i enaltit com un heroi del moviment, els que van decidir acabar amb ell a la vista de la inevitable Transició. Creix, que durant la dictadura s'havia fet tristament cèlebre per capturar i torturar els enemics reals o imaginaris del franquisme, va arribar a representar un greu inconvenient per als sectors moderats del règim en el pacte que s'acostava.
Antoni Batista traça la biografía de Creix a La Carta, que porta el subtítol d'Història d'un comissari franquista (Debat). El periodista català va decidir indagar en el paper que va exercir el comissari Creix durant la dictadura perquè "en totes les fitxes policials i documents a què tenia accés tenia preeminència un policia, el comissari Creix". "Apareixia quan vaig accedir a la fitxa franquista del poeta Salvador Espriu, que acabava de morir el 1985, en els arxius del Govern Civil, i també quan vaig accedir als documents de la Brigada Social guardats en un immens magatzem proper a la Prefectura de la Via Laietana ", afegeix Batista.
En un llibre anterior, La Brigada Social, Batista va parlar de Creix, però es va quedar amb les ganes "de seguir la pista a un policia que va ser sens dubte l'arquetip de la policia política del franquisme". El comissari Creix havia nascut a Jerez de la Frontera, el 1914, en un ambient de ultradreta, i va créixer en el centre dels militars africanistes que van engendrar el cop d'Estat de 1936. Es va fer policia a la Barcelona republicana, el que per ell era "zona vermella", però la seva filiació política el va portar a enrolar-se en l'espionatge de Franco, al Servei d'Informació Militar.
Un dels torturats per aquest sinistre personatge va ser Joan Oliver "Pere Quart" que un dia en sortir de la fosca comissaria de la Via Laietana li va etzibar fent un irónic joc de parales amb la seva poca alçada física i alhora ética:
"Creix, creix però no et multipliquis".
Val i molt la pena llegir el llibre d'Antoni Batista sobre un personatge tan sinistre i menyspreable, fruït d'una epoca que passi el que passi convé no oblidar. És per aixó que hi ha records i fets que cal tenir presents d'un passat que sembla molt llunyà, però que el tenim prou present encara alguns".
El 20 de novembre del 2021 s'anunciava públicament la proposta de l'Ajuntament de Barcelona de reconvertir la Comissaria de la Policia Nacional, cosa que no ha passat de moment.
Reprodueixo tot seguit les paraules pronunciades durant l'acte de presentació de la proposta de Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.
Imatge de l´Associació Catalana d´Expresos Polítics del Franquisme. albasud
El número 43 de Via Laietana és un espai de dolor per a la nostra memòria col·lectiva i també és un espai amb una immensa càrrega simbòlica.
S'ha convertit en un símbol de la tortura, de les vexacions i les violacions dels drets humans. Però això no és només això, també és un espai simbòlic d'oposició i resistència ordinària, d'una lluita que va desgastar la dictadura.
En aquesta comissaria de Via Laietana van patir tortures i vexacions tant destacats dirigents de partits i organitzacions antifranquistes com a militants de base; noms coneguts i moltes persones anònimes van passar per les sales d'interrogatoris de la primera planta.
Les tortures, lluny de ser un fet excepcional de la repressió franquista, es van convertir en un mètode utilitzat sistemàticament en aquest edifici, tant a la postguerra immediata, com al tardofranquisme. Durant el franquisme la tortura era una pràctica comuna i estructural que va quedar impune emparada pel sistema judicial.
Els brutals mètodes de tortura apresos de la Gestapo als anys 40 es van perfeccionar amb la CIA i l'FBI per no deixar senyals. Als elèctrodes, a la rotllana o a la cigonya es van sumar els càstigs amb bosses de plàstic, la banyera o les postures doloroses.
Encara que la tortura va acabar formalment amb la transició democràtica, les pràctiques policials no van canviar gaire, ja que en cap moment hi va haver cap mena de depuració dels que integraven la Brigada Polític-Social. Molts dels seus membres van ser resituats en la lluita contra el terrorisme. Malauradament, per a gran part dels ciutadans de Barcelona, aquesta prefectura continua sent sinònim de les tortures que s'hi van perpetrar.
Mentre la prefectura policial continuï en aquest edifici, continuarà projectant-se l'ombra del passat franquista.
És urgent i necessari resignificar la Via Laietana 43 com un memorial i centre d'interpretació que proposi un debat a la societat, explicant que les persones que van passar per aquesta comissaria no van ser víctimes involuntàries d'una repressió cega. Érem conscients del risc que corríem amb la nostra activitat política.
La nostra va ser una insurrecció ètica per poder viure amb decència.
Aquest espai de memòria de Via Laietana ha de ser una reivindicació de tots i totes i sobretot dels homes i dones que hi van passar.
No per la nostra condició de víctimes del franquisme, sinó per l'actitud moral de lluita que adoptem en un moment tan difícil i repressiu com aquella dictadura que va durar més de quaranta anys.
6 Comentaris
Hay muchas cosas que se tendrían que dejar intactas, como en Roma. Allí, a cada paso, hay una placa diciendo lo que era y para que se utilizaba. Así con las comisarías, las salas de torturas alemanas, los nombres y prohombres de la ciudad y el hecho.
ResponEliminaDejaría aquello intacto. Ahhh, no se me/nos olvide, al ladito mismo, en la plaza Berenguer de Palou, al nº1, en el sótano, hubo una checa del SIM. Nadie habla, nadie dice nada, nada sabe nada. Otra deuda pendiente con la gente que pensaba diferente. Pasa lo mismo con los jardines de la Tamarita, o con la de la calle Zaragoza.
Claro está que en el cementerio de Montcada, debajo del ciprés de la entrada, en el muro, hay una fosa común con unos setecientos cadáveres, todos represaliados por los partidarios de lo que hoy es reclamado por memoria histórica.
De aquellos nadie dice nada.
Por lo que se ve, también hay categorías entre los muertos.
Salut
Aqui en parlen extensament, clar que es un mitjà s'allí, no d'aquí.
Eliminahttps://www.larazon.es/cultura/20201129/apibi7ftendwlmlyhxuc6kmofu.html
també en àrlaven fa sis anys a la vanguardia:
https://www.lavanguardia.com/vida/20180521/443747751200/frouchtmann-reconstruye-la-verdad-de-laurencic-el-hombre-de-las-checas.html
Tu en saps molt més d'aixó, en podries parlar si t'abelleix.
Salut.
Penso que el que es pretén amb l'eliminació de la prefectura de Via Laietana no és tant la memòria ignominiosa de la dictadura i la república sinó treure un símbol del govern central al centre de Barcelona. Les perspectives ètiques són molt valuoses, però són utilitzades per a altres motius que els esmentats. El nacionalisme sol emprar raons ètiques per persuadir la gent, però el rerefons és molt altre.
ResponEliminaI com diu en Miquel, el nacionalisme s'oblida d'altres prefectures com les "checas"
EliminaUn servidor empieza a cansarse de que determinados políticos usen el pasado para ocultar sus carencias actuales, y desviar la atención de sus desvaríos ególatras, intentando justificarse ( "nosotros fuimos las victimas y somos los buenos" ).
ResponEliminaNo hay que olvidar el pasado, ni quienes se comportaron como verdugos, pero echo en falta una lectura de la historia sin sesgos ideológicos.
Son las "chekas" que cita Miquel, los infames barcos-prisión en el puerto, como el siniestro "Uruguay", las patrullas de "incontrolados" que realizaban detenciones arbitrarias y ejecuciones sin juicios ni abogados, asesinatos crudos y duros. Echo en falta alguna placa conmemorativa en la carretera de la Arrabassada, lugar donde los fusiles rugían al amanecer, segando las vidas de quienes no sabían porqué estaban allí ni de que se les acusaba.
Echo en falta que alguien aclare que Lluïs Companys, el "president mártir" firmó centenares de sentencias de muerte sin pestañear.
Y que nadie que lea esto que escribo piense que soy un "facha revisionista". Para mí, ambos bandos cometieron crímenes injustificables, entonces y ahora. La única diferencia que veo, es que los franquistas dispusieron de mucho mas tiempo para cometer sus crímenes una vez. acabada la guerra .
Memoria histórica si, pero para recordar las atrocidades de los dos bandos en una guerra in-civil, una guerra que en el fondo perdieron los dos bandos. Hasta los vencedores se vieron inmersos en la miseria que provocaron, tanto material como moral. Tan solo ganó Franco.
Recordar si, pero para reconocer los errores de TODOS, y no volver a repetir aquella catástrofe.
Nunca Mas.
És que la llei de memòria històrica té desmemoria de l'altre bandol, el pare m'havia explicat barbaritats dels re, quan va fer 3 anys de mili a la Coruña: "Pensaba que els republicans eren uns desalmats y un desastre, pero els altres ja veig que són més o menys igual de desalmats i desastre". La veritat és que la transició tant lloada, es va tancar molt malament.
Elimina