Vox ha reclutat Ramón Tamames per a una segona moció de censura contra el Govern de Pedro Sánchez, iniciativa que tindria com a objectiu la convocatòria immediata d'eleccions generals a Espanya. Una moció de censura que no té cap possibilitat de prosperar, però que pot col·locar el Partit Popular en una posició notablement incòmoda. Tamames, de 89 anys, ha acceptat l'oferiment de Santiago Abascal. Haurà de pujar a la tribuna del Congrés per defensar un programa de govern que probablement tindrà com a punt central la convocatòria d'eleccions immediates. Els que hagin seguit amb certa atenció l'evolució política i ideològica de Tamames en els darrers anys segurament no se sorprendran que el veterà tertulià de la cadena COPE estigui a punt de fer el pas que altres velles glòries de la política espanyola no s'han atrevit a donar, després de ser sondejades per Vox.

Tamames va ser activista estudiantil universitari des de la dècada de 1950, va ingressar al Partit Comunista d'Espanya (PCE) el 1956. Membre del Comitè Executiu del PCE des del 1976, va ser elegit diputat per Madrid el 1977 i 1979. Entre 1979 i 1989 primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Madrid durant l'alcaldia d'Enrique Tierno Galván. 

Tamames, va abandonar el PCE el maig de 1981 per fundar el desembre de 1984 la Federació Progressista, amb la qual va participar en la creació d'Esquerra Unida el 1986, sent elegit diputat. El 1987 la FP va abandonar IU i el 1989, sent encara diputat, va abandonar la direcció d'aquest partit i va ingressar al Centre Democràtic i Social (CDS), encara que abandonaria la política poc temps després, per dedicar-se als negocis. I acabarà la carrera política als 98 amb la moció de censura de VOX.

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, autor de la coneguda metàfora de la 'societat líquida', va pronosticar fa uns anys que amb la prolongació dels anys de vida i l'acceleració de les dinàmiques socials, els individus seran protagonistes de diferents biografies al llarg de la seva vida, no necessàriament coherents o complementàries entre si. Bauman gairebé va endevinar que una persona amb un fort afany de protagonisme públic podia ser portaestendard dels comunistes en un període de canvi històric i herald de l'extrema dreta anticomunista al cap d'uns quants decennis. 

Amb Tamames podríem declarar inaugurada l'època de les biografies líquides, clar que té predecessors com Josep Piqué entre altres, que també ha seguit un camí sinuós en la seva militancia. Josep Martí enfoca el tema Tamames a partir de l'edatocracia, enten que no se l'ha de jutjar per l'edat si nó per els fets, acaba l'aticle amb aquesta reflexió...

"... Degradar la decisió de Tamames atribuint-la a la senilitat o al mal envellir encaixa perfectament amb la manera com s’analitza habitualment el fenomen de la ultradreta, no només a Espanya, sinó a tot el continent europeu. Un treure-li importància que resta valor a l’anàlisi. Tampoc a França van entendre llavors que intel·lectuals de primer ordre sintonitzessin amb el lepenisme. I encara hi ha qui no comprèn, perquè no vol entendre-ho, que Giorgia Meloni hagi aconseguit seure a la cadira de primer ministre d’Itàlia; per citar només dos països que ens són pròxims".