Molt interessant l'article d'avui a la vanguardia de l'advocat i notari Juan José López Burniol. Parla del factor humà i sap de que parla. Només falta que els interessats l'escoltin, falta ens faria. López Burniol té una visió com diu ell de somia truites dels actes dels nostres dirigents, pero cal tenir esperança, ens hi juguem molt, més del que ells mateixos pensen. LLàstima que el sentit d'homes d'Estat d'ambdós, Sanchez i Feijóo, brilli per la seva absència.

"Consulto l’hemeroteca: 28 de maig del 1995. Llegeixo un titular: “Volem que el Govern exerceixi a la UE una presidència tranquil·la”. Continua el text, que extracto: “Jordi Pujol (...) va reiterar el suport de la seva formació al Govern central”. Pujol assenyala que el desig de la coalició que dirigeix és que el Govern del PSOE pugui exercir una “tranquil·la” i “positiva” presidència de la Unió Europea. Va més enllà, per afirmar sense embuts: “La contribució més important (de CiU) és que el Govern central pugui exercir la presidència de la UE del pròxim semestre amb tranquil·litat i de manera positiva”.

Després d’aquesta lectura, sorgeix la pregunta: què ha canviat avui a Espanya perquè no pugui passar una cosa semblant?, què ha canviat perquè el president del Govern espanyol i el líder del Partit Popular no puguin acordar una treva com ho van fer al seu dia Felipe González i Jordi Pujol, quan la corrupció degradava la política espanyola? La resposta és clara: González i Pujol foren capaços de donar una resposta unitària a un problema greu atenent l’interès general del país. Per què van ser capaços de fer-ho? Ometo tota comparació personal relativa al caràcter i formació dels protagonistes per centrar-me en un sol motiu. 

El 1995, vint anys després del seu inici, encara era viva la memòria de la transició i, gràcies a ella, la voluntat de preservar els consensos bàsics i evitar així incórrer en l’enfrontament caïnita que portà a la vesània de la Guerra Civil. Avui, en canvi, es qüestiona la transició, s’enalteix la Segona República com a únic referent democràtic, i molts aposten per una república confederal, porta oberta al desmembrament d’Espanya. 

El que ha canviat són les persones, el factor humà. Confirmo així una vella idea: que no hi ha res que pugui substituir el recte procediment de les persones, quan aquestes actuen amb generositat (és a dir, sense posar per damunt de tot el seu interès particular o de partit) i sense supèrbia (que és, de fet, l’únic pecat, al costat del qual tots els altres són simples infraccions administratives). Així passa també en política. Les lleis no ho són tot.

Els polítics que defensen les seves idees sense sectarisme, que tracten els adversaris amb respecte i que decideixen amb prudència són capaços d’arribar a acords amb els opositors amb l’objectiu de l’interès general. Però, per això, cal que defensin les seves idees sense dogmatismes, que persegueixin l’interès comú amb generositat, i que no desqualifiquin els seus oponents amb supèrbia. La mancança de polítics d’aquest tarannà és avui similar a babord i a estribord.

No és un temps fàcil. La guerra d’Ucraïna té mal caire. Pot ser l’inici d’un ampli conflicte que, atès el nivell d’interconnexió del nostre món globalitzat, provocarà efectes desastrosos per a tothom. Això exigeix, al seu torn, que encarrilem amb encert els nostres conflictes interns de l’única manera possible: negociant de bona fe i amb respecte mutu per arribar a con­sensos. Per això el líder del Partit Socialista i el líder del Partit Popular haurien d’arribar a un acord mínim que permeti a Pedro Sánchez exercir una presidència “tranquil·la i positiva” de la UE, evitant de passada que les forces polítiques (populistes i separatistes) que tenen com a objectiu prioritari l’erosió de l’Estat, al qual fan xantatge, i el trencament d’Espanya, a la qual neguen, marquin la pauta de la política. 

Per això, el lloc que ocuparan en la història Sánchez i Núñez Feijóo dependrà, en bona mesura, de la seva tasca en els propers mesos. Si es tanquen a l’entesa, posant en greu risc el seu país­, la història els condemnarà. Encara són a temps de prestar aquest servei, però la seva responsabilitat, si manquen de la grandesa d’ànim precisa, serà terrible.

La lectura d’aquest article provocarà en molts la reflexió que, com a poc, somio truites. Els responc: el simple fet que ho pensin prova que el mal que patim és profund i que la causa no es troba en les lleis ni en les institucions, sinó en les persones". - JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL - lavanguardia.