Alguns neixen estúpids, d'altres assoleixen l'estat d'estupidesa, i hi ha individus a qui s'adhereix l'estupidesa. Però la majoria són estúpids no per influència dels seus avantpassats o dels seus contemporanis. És el resultat d'un esforç personal dur. Fan el paper del ximple. En realitat, alguns sobresurten i fan el ximple cabal i perfecte. Naturalment, són els últims a saber-ho, i un es resisteix a posar-los sobre avís, ja que la ignorància de l'estupidesa equival a la benaurança.

L'estupidesa, que revesteix formes tan variades com l'orgull, la vanitat, la credulitat, el temor i el prejudici, és blanc fonamental de l'escriptor satíric, com Paul Tabori ens ho recorda, afegint que “ha sobreviscut a milions d'impactes directes, sense que aquests l'hagin perjudicat gens ni mica”. Però ha oblidat esmentar, potser perquè és massa evident, que si l'estupidesa desaparegués, l'escriptor satíric no tenia tema. Doncs, com en certa ocasió ho va assenyalar Christopher Morley, “a un món perfecte ningú riuria”. És a dir, no s'hauria de riure, res que fos ridícul. Però, es podria qualificar de perfecte un món del qual el riure estigués absent? Potser l'estupidesa és necessària per donar no només ocupació a l'autor satíric sinó també entreteniment a dos nuclis minoritaris: 1) els que de debò són discrets, i 2) els que posseeixen intel·ligència suficient per comprendre que són estúpids.

I quan comencem a creure que una lleugera dosi d'estupidesa no és una cosa tan temible, Tabori ens preveu que, en el transcurs de la història humana, l'estupidesa sempre ha aparegut en dosis abundants i mortals. Una lleugera proporció d'estupidesa és tan improbable com un lleuger embaràs. Més encara, les conseqüències de l'estupidesa no són només còmiques sinó també tràgiques. Són reidores, però aquí conclou la seva utilitat. En realitat, les seves conseqüències negatives influeixen a tots, i no només als qui la pateixen. El mateix factor que abans ha determinat persecucions i guerres, pot ser la causa de la catàstrofe definitiva en el futur.