Parla Bernat Dedéu, en el seu article al Naciónal, sobre la canonització kitsch de l'Espinàs, de Tina Vallès, d'Isabel Martí, i en el fons d'ell mateix. I quanta raó que té el filòsof bandarra.... que poc li hauria agradat a l'Espinàs la seva vetlla.

"Baixo de casa enfilant el carrer de Sant Sever i de seguida, només són trenta passes, arribo a l’entrada renaixentista posterior del Palau de la Generalitat. Aquesta és la meva portalada favorita de tot l’edifici: antigament, quan teníem set d’Imperi, en aquesta zona de Palau hi guardàvem les armes; temps després, i a falta d’exèrcit, els homes savis de la Mancomunitat hi posaren muntanyes de llibres. Barrino de canons i literatura —quin matrimoni més feliç i necessari!— mentre un uixer de la Generalitat m’acompanya fins a l’entrada del Saló Sant Jordi, guiant-m’hi com si fos un infant (deuen tenir por que els cronistes ens escapem de la ruta convinguda i acabem escrivint alguna cosa d’interès). Mentre creuo el Pati dels Tarongers, veig al lluny el conseller Quim Nadal assegut en un banc, cansat i savi com un os a punt d’hivernar, alliçonant amb desgana el camarlenc Sergi Sabrià.

És migdia. M’esperava una corrua impacient de conciutadans, però, qui sap si per la pluja (o perquè, en el fons, els escriptors aquí se’ns en carden bastant), només hi ha un parell de mossos vestits amb espardenyes... i molt poca penya. Abans de retrobar l’Espinàs, el cos mort de l’escriptor, m’agafen ganes d’embadalir-me una estona amb la gran capella del barceloní Pere Blai, però de seguida em sobta la mise-en-scène de la vetlla. A voltant del fèretre, veig una corona de flors; algun crani privilegiat de l’administració també ens hi ha posat un escriptori amb uns diccionaris, una Hispano-Olivetti Studio 46 i una samarreta del Barça amb el seu cognom. És tremebund com aquesta nostra collons de Catalunyeta és capaç de folkloritzar tot el que toca, fins i tot la figura d’un home tan auster com l’Espinàs. Ho acabem fent tot petit, com d’estar per casa, sense cap grandesa ni virtut.

Ho explicarà hores després l’escriptora Tina Vallès en una piulada amb la fotografia de l’escena: “No puc evitar pensar com ho veuria, ell, tot això. Llegiu-lo, només llegiu-lo. La resta sobra i no duu enlloc. Quan era viu, els últims anys, qui se’n recordava, d’ell? On eren tots els seus llibres? Qui el llegia?”. No cal afegir-hi res més. O sí, ja que hi som, perquè la nostra tribu és especialista a canonitzar els seus picapedrers de la lletra sense haver-los llegit i cantar-ne les glòries quan ja és massa tard. Seria molt interessant, com diu la Tina, saber quants exemplars de l’Espinàs podríem haver trobat fa tot just una setmana a les llibreries de tot el país i, posats a qüestionar-nos, saber què ha fet el nostre sistema cultural perquè un dels articulistes més llegits en la nostra llengua acabés escrivint en un diari espanyol i bilingüe com El Periódico. Preguntes incòmodes a l’ombra d’un mort.

Mentre penso tot això, intentant amagar-me en un racó d’aquest panteó kitsch, veig que la Isabel Martí se m’atansa a la velocitat d’una princesa enviudada i m’agafa del braç per xerrar. Quan em parla d’Espinàs, la cara se li enamora de llum i em falta poc per demanar-li que ballem un vals davant del pessebre que li han muntat al seu adoradíssim escriptor. Jo li dic que de l’Espinàs a mi sempre m’ha interessat molt com amagava tanta mala llet en un estil d’aparença gèlida; citant maldestrament l’Enric Vila, li confesso que l’Espinàs em connectava amb aquella classe d’homes que havia lluitat perquè els orígens de la Catalunya anterior a la Transició no s’oblidés. La Isabel em diu que l’Espinàs era un home mig anglès en terra de bàrbars i, en efecte, em recorda algunes anècdotes que certifiquen el seu caràcter fort i musculós, mentre em va repetint: “Això no ho escriguis, sobretot!”.

Tenim una estranya addicció al silenci, en aquest nostre país. Quan acabem de garlar, la Isabel em demana si demà voldria dir unes paraules al funeral de l’escriptor. M’agafa totalment a contrapeu i dubto moltíssim. No coneixia personalment l’Espinàs, perquè sempre he recelat de tenir contacte amb mestres i admirats en general i, tot i la meva oceànica vanitat, crec que no ho acabo de merèixer. Li pregunto qui intervindrà en l’acte. Quan em diu la nòmina de glosadors, típicament processista, em vaig animant una mica. “Només ho faré si et fa il·lusió i creus que a ell li’n faria”. Diu que sí, que no vol que la cosa quedi excessivament “fifi” i que li agradaria que hi parlés un home de debò (això ho havia d’explicar, Isabel; si t’ho repenses m’ho m’ho dius, cap problema, però estic amb tu que una mica d’alegria i mala bava escaurà a l’ocasió). Les capelles han de ser ardents.

Feta la visita, al santuari només hi veig gent gran a qui Espinàs ajudava a reconnectar amb l’esperit viu de la seva joventut catalana. Gent desencantada, suposo, amb aquest nostre present polític que juga sempre a empatar. Topo amb el mestre Ros Marbà, músic nonagenari, que es mira la tomba de l’Espinàs amb aquell rostre poruc de qui espera el torn. Després hi arriba Xavier Trias, l’últim intent del règim per retornar-nos a una Barcelona autonòmica, pacificada i avorrida. Si arriben els polítics, és hora de marxar. Quan surto de l’indret, com per art de màgia, una escorta de premsa m’acompanya fins a la plaça de Sant Jaume. Els funcionaris no han pogut evitar que, en aquesta canonització tan carrinclona, hi hagi petits canvis de guió. I ara prou, que em toca escriure un panegíric. Auster, però amb mala llet. Només faltaria. Lletres i canons. Lletres i canons. Lletres i canons".