Destruir algú és senzill, només calen un parell de coses. D'una banda, donar pàbul a la calúmnia i, de l'altra, una societat lliurada submisament a la tirania de la correcció política. Ho he vist massa vegades i sempre és igual. Acusacions falses, pregoners amb elevades dosis de ceguesa autoinduïda i aquest material amb què està enllosat l'infern, les millors intencions. - Javier Melero - lavanguardia.com

El perjudici que s'ocasiona al calumniat és irreparable i amb cada nou cas la societat s'envileix encara més. Al final, una ominosa ombra de sospita també es projecta sobre les veritables víctimes, perquè qualsevol denúncia falsa que es descobreix acaba corrompent la seva credibilitat. La reputació de l'acusat (encara més si es tracta d'un cas d'agressió sexual) se sol anihilar molt abans que arribi l'absolució o l'arxiu de la causa. Internet no oblida mai, i les xarxes –aquest espai que es pretenia de comunicació lliure i s'ha convertit en una claveguera– són indiferents a proves o sentències. Tot i que es porti a casa un tros de paper timbrat que proclama la seva innocència, no passa res. Ni tan sols una disculpa a peu de pàgina. Silenci en el millor dels casos, solitud i ruïna.

Com passa en aquella genial pel·lícula de William Wyler, La calumnia, en què una adolorida Audrey Hepburn experimenta el dany causat per la difamació encara que no sàpiga explicar-se els seus motius i murmura: “Deu haver-hi alguna raó…”, al que respon el personatge de Shirley MacLaine: “Estem defensant-nos contra què?”. Per això, si jo fos dels que s'indignen, els diria que l'actual menyspreu per la presumpció d'innocència –un dels pilars de l'ordre democràtic i una societat civilitzada– és un escàndol intel·lectual i moral de primer ordre i una vergonya autèntica : una xacra que arruïna les últimes il·lusions de la Il·lustració.

Podria parlar-los del tema, per exemple, a propòsit d'Eduard Pujol, el que va ser portaveu de Junts i víctima d'unes denúncies falses les autores de les quals (ja acusades per la Fiscalia) aviat seuran a la banqueta per respondre pels seus actes. Suposo que tots recordaran que a Pujol ni tan sols el seu partit li va concedir el benefici del dubte, i el tracte que va rebre per part d'alguns mitjans i col·legues hauria de formar part de la història universal de la infàmia.

No creguin que demostrar la seva innocència li va servir de gran cosa. Ni tan sols no va poder tornar a l'activitat parlamentària. No cal aclarir que a ningú se li va acudir reposar-lo al seu càrrec, ni tan sols al seu escó, i el màxim que va rebre va ser algun comentari santurró sobre les exigències que imposa el signe dels temps.

El menyspreu per la presumpció d'innocència és un escàndol intel·lectual i moral de primer ordre. És aquesta nova cultura d'encuny inquisitorial –que sembla consistir a creure a ulls clucs l'acusació de qualsevol sense sentir l'altra part ni atendre les proves– de la qual han esdevingut abanderats uns partits transvestits en nous gestors de la moral. Formacions en què poden coexistir sense cap mena de problema l'extremisme polític, la moixigateria i els modals de la policia islàmica a Teheran. No ho dubtin, no trigaran a ficar-se en com vestim, o en el tipus d'acudits que expliquem a les festes. Aquest està sent el seu llegat, evidenciar el trànsit de clixés i buida xerrameca que s'amaga després de la disfressa de, entre altres, les polítiques “de gènere”.

Tot i això, Pujol va tenir sort (i una excel·lent advocada, Judit Gené) i arribarà a veure temps millors gràcies al fet que les seves acusadores van deixar un rastre de proves que evidenciaven les seves mentides. Si no hagués estat així, possiblement hauria unit a la tristesa i la sorpresa una condemna penal. Altres menys afortunats, com Joan Ollé, van morir abans de reivindicar-se com mereixien. És el que tenen les acusacions falses, que te les emportes a l'altre barri.

També ha tingut sort Saül Gordillo. Gràcies a uns vídeos gravats a la Sala Apolo de Barcelona (excel·lents, per cert) qualsevol pot ser espectador tant dels sòrdids materials amb què es construeix una difamació com d'un altre capítol a la crònica de la maligna boberia contemporània. La mateixa que va fer que, sense veure les proves ni escoltar ni tan sols la seva versió dels fets, la consellera Verge i la ministra Montero emetessin la seva condemna a Twitter (és clar!). Potser per això l'únic objectiu decent i progressista que quedi en aquests temps sigui denunciar els calumniadors i els bocasses com mereixen.