A la política veiem exemples macro i micro del llogaret barrufetià, la comunitat dels idèntics, un procés nacionalista que també segueixen les perifèries de les ciutats i que la ficció insisteix que sempre acaba malament - Pedro Vallín

A la influent sèrie francesa El col·lapse, hi havia diversos capítols dedicats als complexos secrets i aïllats dels quals els milionaris s'han proveït per quan concorri l'acabose, resorts de luxe amb tot el necessari, no per sobreviure, sinó per mantenir el seu tren de vida aïllats de la resta durant un temps indeterminat. Una comunitat d'iguals tancada i autosuficient separada de les penúries dels altres que és idèntica a la que el cineasta Neill Blomkamp retratava a l'estupenda pel·lícula Elysium, en què el món s'havia convertit en una destrossa a mig camí entre la favela i el campament de refugiats, si fa no fa, i la gent de bé, governada per una Esperança Aguirre extraordinàriament interpretada per Jodie Foster, s'havia mudat a una luxosa i paradisíaca estació orbital amb sanitat i seguretat privades. Però El col·lapse també retratava i també amb abundant mala bava, el seu aparent antònim, l'ecoaldea, un vell mite de l'hippisme rousseaunià basat en la possibilitat de viure en una granja autosuficient, en contacte amb la natura, alimentant-se d'enciams i tomàquets com els de abans i amb un repartiment equitatiu de tasques.

D'alguna manera hem interioritzat que mentre el resort de luxe a una illa és una idea profundament neoliberal, l'ecoaldea és un projecte essencialment vinculat al comunitarisme socialista. I tanmateix, tots dos projectes són substancialment el mateix patró de reaccionarisme, perquè són en sentit rigorós una variant transvestida de l'identitarisme, del nacionalisme. En realitat, l'única diferència entre ells és que cal treballar en un i en l'altre no. Després de tot, una ecoaldea és una versió menesterosa de la comunitat de pijos que veiem a la pel·lícula La platja, de Danny Boyle. Perquè l‟element central de la comunitat és el desenteniment de la sort de la resta.

Si Elysium explica el primer model del llogaret dels barrufets, l'harmoniosa comunitat dels idèntics, el segon el veiem retratat en aquesta obra mestra que és El bosc de M. Night Shyamalan, extraordinària metàfora de les comunitats religioses autàrquiques que es van instal·lar a la costa Aquest d'Amèrica del Nord i que serien el germen i la identitat dels Estats Units fins que els al·luvions migratoris dels segles posteriors van rectificar el model convertint-lo en punta de llança del contrari, el cosmopolitisme. El bosc porta a l'extrem el repudi de l'altre, del diferent, el rebuig de l'alteritat, que diria un professor de filosofia, fins al punt d'ocultar-ne la mateixa existència. De negar-la.

Es tracta, òbviament, de posicionaments premoderns, que impugnen els valors que la il·lustració va introduir a les societats humanes com un nou consens: la solidaritat i la tolerància, és a dir, sentir-nos concernits pel destí de tots els humans i aprendre a conviure estretament amb els diferents. Aquesta és la característica essencial de la ciutat, l'invent més gran de la humanitat, avui en perill d'extinció pel segregacionisme urbanístic i la diàspora dels centres urbans, patrocinats per alcaldes i fons d'inversió.

Aquest procés d'autarquia paranoica –tancar-se sobre si mateix per defensar-se de la intempèrie del món– ho explica bé Jorge Dioni López a L'Espanya de les piscines, és idèntic al dels preparacionistes familiars, que converteixen els soterranis en una cosa així com micropisos d'Idealista plens d'arròs i armes, i passa a la política tant a escala macro com a escala micro. A escala estatal ia escala grupuscular. Un divertit cas micro el veiem aquests dies entre els seguidors de Podem a xarxes socials que, convençuts de l'amenaça que suposen les opinions dissidents, han llançat la iniciativa de seguir-se els uns als altres amb el propòsit de multiplicar individualment el seu nombre de seguidors però provocant un curiós cas de cambra d'eco.

Però a escala macro, el paradigma és el Brexit. El preparacionisme britànic contra tot el que és dolent de fora és un sorprenent cas de suïcidi nacional que està convertint el país que va somiar ser un gran Singapur, en un gegantí Manila. I entre el que és macro i el que és micro, a Catalunya se li va embussar la subjecció en el desacoblament. Aquesta sort va tenir.