María Kodama va morir la setmana passada als 86 anys a la ciutat de Buenos Aires. Kodama va conèixer l'amor de la vida quan tenia cinc anys. Aleshores no sabia que l'autor de 'Two English Poems', la poesia que va aprendre de memòria a les seves classes d'anglès era del literat argentí més famós de tots els temps. Anys després, entre el 1953 i el 1954 una Maria adolescent es troba amb Borges en una llibreria del carrer Florida, a Buenos Aires. L'escriptor ja és més gran i té dificultats de visió. Maria el saluda i li explica que el va conèixer de nena recitant els dos poemes anglesos. Borges s'hi interessa. Descobreix així que Kodama encara és a Secundària i li proposa estudiar anglosaxó, l'anglès del segle X, junts. "Però ha de ser molt difícil", reposa la Maria. L'autor, ja molt prestigiós, la tranquil·litza: ell també ho ha d'estudiar, per què no fer-ho junts? Neix així un amor inclassificable. "La vida va anar teixint una història meravellosa", va dir Kodama en diverses entrevistes sobre aquesta trobada. El divorci dels seus pares Maria Kodama era filla del químic japonès Yosaburo Kodama i de la pianista Maria Antònia Schweitzer. Kodama va ser un dels moltíssims immigrants que l'Argentina va rebre als anys 30. Amb l'objectiu de fer unes Amèriques tardanes va arribar només a Buenos Aires i de seguida va conèixer Maria Antònia, que aviat es va sentir fascinada per un "príncep exòtic de terres llunyanes". La diferència d'edat era notable entre tots dos i el matrimoni no va prosperar. Es van divorciar quan la petita Maria tenia només tres anys. No obstant això, Yosaburo va ser clau en l'educació de la seva filla, que mai no va poder superar la separació dels seus pares. "El casament és el divorci", diria moltes vegades. De fet, va renegar del matrimoni fins als 48 anys, quan es va casar per poders amb Borges, ja separat d'Elsa Astete, la seva primera dona.

La foto els presenta a tots dos i és commovedora o horrible: Borges i la Bombal es miren de cara. Data del 77. Jorge Luis Borges és una mena de cec que dóna pals de cec —es quadra amb els militars argentins, rep una medalla de Pinochet— i María Luisa Bombal està vella i cansada. Tots dos semblen versions de cera fosa de si mateixos: ell és una caricatura; ella llueix deteriorada i a anys llum d'aquesta aura de femme fatale o flapper perfecta i atemporal. I sorprèn veure'ls així, inconscients que algú els fa un retrat, monstruosos en certa manera.

No va ser Kodama l'única dona a la vida de Borges, també Maria Bombal va ocupar un important lloc en l'entorn literari de Borges

"Con Borges justamente caminaba por Buenos Aires en 1937, hablando de literatura cuando le comentó una idea. “Él me contaba lo que escribía y yo le contaba lo que escribía. Una tarde le hablé de La Amortajada y me dijo que esa era una novela imposible de escribir, porque se mezclaba lo realista con lo sobrenatural”, recordó en el citado testimonio.
Sin embargo, lejos de amilanarse con la opinión del ceremonial y parco autor de Ficciones, Bombal siguió su empeño. “No le hice caso y seguí escribiendo”, recordó. Bombal terminó La amortajada, la historia de una mujer muerta que va recordando su vida mientras su familia la vela y la entierra, y la publicó en 1938. Buen perdedor, Borges reconoció su error en el número 47 de la revista Sur, de agosto de 1938. Ahora alababa la novela".

Anys més tard en aquest article es tracta del retrobament entre tots dos ja molt grans. 
"La Bombal ha tornat a Xile, ha tornat a Viña. Càrrega amb una mena de síndrome de Bartleby, d'un silenci acompanyat de certs fets de sang. Borges ja és Borges, o més aviat s'ha adaptat a la idea de ser el que s'espera de Borges: s'equivocarà sempre en política, tancarà els ulls —amb una ceguesa "d'aneguet groc" com apuntaria alguna vegada Rodrigo Fresán— i sostindrà el bastó i hi haurà Maria Kodama—la versió boom de Yoko Ono— al seu costat, observant des d'alguna banda, però això és el backstage, a la foto, María Luisa pren la mà a "Georgie" i és impossible saber de què parlen.

Per a qui contempla la imatge és inevitable no mirar-ne la cara amb sorpresa. La Bombal sembla eixida d'un quadre de Goya, d'un malson. Mentre ell roman impertèrrit, és com si ella —la mandíbula tensa, els ulls sortits, el cap emergint del cos estirada, com una tortuga que busca el sol— estigués a punt de fer fallida, de cridar, de saltar d'un desè pis o arrestar-se foc. Ja ho ha fet abans: ha deixat de publicar, i ha transformat la seva pròpia vida en una novel·la perfecta que altres comptaran com una llegenda o un murmuri. Ja no li importa res. O li importen poques coses. I a la foto es nota. Tots dos són ombres que parlen entre si. Fantasmes.

Hi ha una mica esotèric a la foto, que recorda vagament a la llum projectada per l'ectoplasma. Potser té a veure que després de la foto s'aproxima la fi, el futur. La Bombal es transformarà en una ombra esmunyedissa, fins i tot per als seus biògrafs. Borges no guanyarà mai el Nobel.
Ella es tancarà a Vinya i la província, en algun d'aquells casalots alts i impossibles —gairebé extints, per cert— però que són la seva pròpia versió de l'infern. O de la força de gravetat de què ha volgut escapar sempre. I aquesta força de gravetat la retindrà fins a la mort, convertida en els seus anys finals en una mena d'estrella nana blanca que centelleja de vegades a les pàgines socials envoltada d'hagiògrafs menors. Borges esdevindrà una mena de mite contradictori, però també en una casa —o un palau, o un laberint— on habitaran les lletres llatinoamericanes. Caldrà oblidar-ho per aprendre'l de nou.
La foto de tots dos romandrà allà, perduda o reflotada segons l'ocasió. Mai no serà una postal. Es convertirà en el que es converteixen les millors polaroids: la classe de fotos que ens fan quan no pensem fer-nos una foto, els records dels moments morts o del temps perdut, la memòria del que preferiríem ometre, no recordar mai, inventar de nou".