La civilització que sorgeix de la revolució digital, serà artificial. S'assentarà sobre una infraestructura de sistemes d'intel·ligència artificial, (IA) que resultarà imprescindible per gestionar la complexitat i l'amplitud de la informació que produirà la infoesfera, com a suport de la nova prosperitat del segle XXI. Aquesta darrera s'obtindrà de l'ús intensiu de tecnologies exponencials en un entorn massiu de plataformes. Circumstàncies que transformaran definitivament els conceptes de capital i treball. El primer, perquè passarà de ser una propietat privada basada en actius financers a una altra de fundada en algoritmes.

Aquests factors ens condueixen cap a una experiència civilitzatòria desconeguda fins ara. No només perquè afectarà el sentit de l'acció humana, tal com va ser descrita per Hannah Arendt quan estudiava la revolució científica i les seves conseqüències per a la configuració de la modernitat, sinó perquè incidirà en els processos de presa de decisions i en els mecanismes de responsabilitat social que acompanyaran aquests darrers. Un fenomen extraordinari de canvis que supera els que ens van precedir. Fins al punt de deixar enrere de manera definitiva allò que Arendt va descriure com la condició de l'Homo faber, per endinsar-nos en una mutació ontològica de nosaltres mateixos que ens condueix cap a una condició humana artificial. L'automatització de l'espècie provoca una diferència civilitzatòria tan substancial com la viscuda amb el salt que ens va portar de l'edat de pedra a l'edat dels metalls. Ara, el salt serà un clic que ens introduirà a una edat artificial, caracteritzada per nivells de complexitat que només gestionarem sobre les espatlles de màquines.

Aquest esforç de ressituació humana no sols haurà d'incidir en la nostra educació sentimental. També caldrà fer-ho en l'orientació de les nostres capacitats intel·lectuals i creatives dins d'una civilització automatitzada. Primer, no sent una peça disfuncional dins seu. I segon, creant la supervisió sistèmica que ens permeti, parafrasejant Newton, veure més lluny que els gegants d'IA sobre els quals haurem de treballar.

Va ser Heidegger qui va descriure el trànsit del paleolític al neolític com una migració tecnològica que va modificar la nostra percepció del món i la relació que manteníem amb aquest. Un fenomen de canvi que ara empal·lideix davant la nostra convivència habitual amb màquines, moltes basades en IA, i que ens atribueixen capacitats professionals i domèstiques que afecten experiències tan essencials per a la condició humana com treballar, crear, moure'ns, gaudir de l'oci o conèixer. A totes ens han augmentat i han fet que arribem més lluny del que era possible abans de tenir-les disponibles.

Què se'n desprendrà? Encara ho desconeixem, encara que hem de tenir present l'advertència que feia Stephen Hawking que la IA és potencialment el nostre pitjor error. Per què? Perquè si afrontem el seu desenvolupament sense identificar els perquès i els propòsits que justifiquen el seu impuls, correm el risc de dirigir els nostres passos cap a horitzons civilitzatoris que ens poden portar a situacions que lesionin la dignitat humana. Una cosa que es pot produir si la IA transfigura, com està fent, les nostres maneres de viure i pensar sense l'acompanyament d'un propòsit que doni coherència explicativa i ètica a allò que ens succeirà com a conseqüència.

Podem continuar investigant i innovant sobre la IA sense atribuir-li trets amigables? Ho planteja Eliezer Yudkowsky en destacar la necessitat del desenvolupament guiada per la recerca d'efectes positius per a l'ésser humà. Malauradament passa el contrari. Ho demostren els Estats Units i la Xina amb els seus programes de recerca a IA. Gairebé tots van orientats a maximitzar el seu poder com a facilitador de la intel·ligència humana en les seves dimensions més pràctiques i utilitàries, incloent-hi les que es relacionen amb la famosa frase de Clausewitz que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. - Amb informació de José Maria Lassalle a la vanguardia.  
Aquest article es podia haver publicat al començament de la segona revolució industrial de finals del segle xix a mitjans del segle xx. Els símptomes són els mateixos i els efectes suposo que a mitjà termini ho seran també. A més, aquest canvi no afecta per igual a totes les generacions, acaba i comença en els boomers i els baby boom. A partir d'aquí els següents tindran molt fàcil l'adaptació com a nadius digitals que són. No dramatitzar i adaptar-se com més aviat millor a la nova situació, sembla el més raonable, ja que sabem que no podem dur a terme la revolució pendent que declinava en l'article anterior.