LA CÒLERA DELS FEBLES

No se'n parla massa, i si de cas és per fer conyeta amb el longeu candidat a presentar la moció de censura contra el Govern Espanyol, propiciada per VOX. Daniel Fernández reflexiona en el seu article sobre el fet, sobre l'odi, sobre els febles i sobre els caïnites.

"Un argument ad hominem, és a dir, contra l’home, és una fal·làcia lògica que consisteix a refutar una afirmació per algun defecte de la persona en qüestió. L’asserció no és creïble perquè ell no és creïble. En certa manera, tant se val què ens digui l’altre, el desqualificarem per ser qui és. Exemple:

– L’economia espanyola va millor del que s’esperava.

I es refuta dient:

– Tu no tens problemes econòmics.

Ens podríem estendre i posar exemples molt més contundents i molt pitjors en termes de lògica argumentativa, però no val la pena. És més, suposo que ja m’heu entès...

I sí, s’ha convertit en la forma estrella d’argumentar –és un dir– en la política espanyola. L’altra, que és “i tu més!”, almenys té un cert nivell de comparació dels termes, però l’argument ad hominem no, perquè l’adversari és l’encarnació de tots els mals i defectes. Res que digui no pot ser creïble.

La vella pulsió caïnita hispana és subjacent en aquest tipus d’arenga que acaba creant­ un bassal d’odi i menyspreu. Tots els presidents de govern que ho han estat en aquesta etapa democràtica han patit en la seva pell i en la reputació els pitjors atacs ad personam. Suárez va ser vilipendiat, encara que després acabés elevat als altars patris. Amb Calvo-Sotelo no hi va haver temps per detestar-lo, però Felipe González se’n va emportar la palma, fins a l’arribada de Sánchez, pel que fa a ràbia i insults contra ell. Només cal recordar l’operació que es va organitzar, per fi, per fer-lo caure i com se’n va anar més tip que no pas destruït. Aznar­ també va patir atacs furibunds, però s’ha de dir que mai del calibre i la virulència dels que han patit els governants socialistes. O això em sembla i és possible que sigui parcial.

A Rodríguez Zapatero i Rajoy els van menysprear més que els van odiar. I se’ls reconeixia que els va tocar bregar amb circumstàncies i temps prou difícils. Però, ara com ara, el campió de les escopinades rebudes, l’indiscutible president més rèprobe i maleït, aquell a qui s’abomina amb més passió, és clarament Pedro Sánchez.

Hi ha alguna cosa en ell que desperta la bèstia dels seus contraris. Pot ser que és alt, que passa per tenir bona figura i fins i tot una certa bellesa, o que entre els seus vestits slim fit i el domini de l’anglès, més uns aires de dominador de l’escena, ja que treu el pitjor de tot un grup polític que el voldria veure lapidat, crucificat, abandonat als voltors del desert. I a sobre s’ha encoratjat els últims temps i recorre a la ironia amb una sorna sobrevinguda que no li poden disculpar.

Hi ha alguna cosa en Pedro Sánchez que desperta la bèstia dels seus contraris. Fa temps que l’ou de la serp es cova en aquesta Espanya nostra on mai tants no van insultar tant una persona. I ja no és repetir la cançó del “¡váyase, señor González!”, que es va convertir en un argument ad nauseam. És que ara es repeteixen i repeteixen els pitjors insults i les desqualificacions més grolleres. Tot s’hi val, almenys dialècticament, per fer caure Sánchez. I ja no és que sigui il·legítim, colpista, filoetarra, totalment perjudicial. És que és l’home que s’ha d’abatre i la persona que s’ha d’odiar.

Jo aniria amb moltíssima cura en una moció­ de censura bufa que només pretén concentrar l’odi i que la bilis domini el relat i l’escenari. I ni tan sols es pot fiar dels seus socis, que fan cara de ja t’està bé, sobrat. Només cal confiar en aquell aforisme d’ Alphonse Daudet segons el qual l’odi és la còlera dels ­febles".