.jpg)
Amb les informacions sobre la desigualtat entre homes i dones amb motiu del 8-M passa com amb el primer aniversari de la guerra d'Ucraïna. Els mitjans de comunicació s'aboquem, potser per mala consciència, durant uns quants dies per recordar a la societat que allò és important, encara que en realitat sabem que aquesta saturació provoca de vegades l'efecte contrari. En el cas enguany ha estat un autèntic mal de cap, els mitjans s'han posat molt pesats amb un exercici infame de postureig. El 8-M posterior a la sentència de La Manada va passar a rebuf del #MeToo i tot això va confluir en una onada d'indignació que es va evidenciar als carrers. Per cert, la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Navarra va desestimar rebaixar la pena de 15 anys de presó imposada pel Tribunal Suprem a Ángel Boza, un dels cinc membres del grup conegut com La Manada condemnats per la violació grupal dels Sanfermines del 2016. La defensa de Boza havia sol·licitat que es reduís a 13 anys i nou mesos.
En bona part i a conseqüència d'aquella ignominiosa resolució judicial va sorgir l'anomenada llei del només sí és sí, que avui és motiu de controvèrsia social i política. El Govern, que presumeix de ser el més feminista que hi ha hagut a Espanya, està dividit. Que les dones tinguin diversos punts de vista sobre com avançar en el feminisme no hauria de ser un drama, ans al contrari, reflecteix més aviat que el debat arriba a la maduresa suficient per discutir sobre els matisos. També hi ha hagut un canvi en general en la societat que fa que la mirada sobre el feminisme sigui molt diferent; acceptem i comprenem conceptes que en cap manera hauríem acceptat o compres 20 anys enrere, penseu que una gran part de la població masculina pertany a la generació del: dona hauria de ser, i revertir aquest pensament no és fàcil, però s'ha aconseguit en molts casos.
El problema de la llei del si és si, no és que es tingui mal feta, no!, el problema rau en el fet que l'ha fet Podemos, i ja hi podeu donar les voltes que vulgueu que el problema és aquest. La reforma penal del 2015 de M. Rajoy va obviar la mateixa disposició transitòria que llasta la 'llei del només sí és sí', però el Suprem va resoldre llavors aplicar aquesta disposició transitòria a les revisions de condemnes a terroristes perquè estava inclosa a la norma anterior. Quan a la revisió de sentències no hi ha manera de treure'n l'entrellat, moltes menys de les que diu el PP i més de les que diu el Govern. Ara, que ningú s'enganyi, el jorn dels miserables en aquest assumpte és atribuïble si o si al PP. Montero és més la víctima que el botxí, una víctima amb excés de supèrbia, cert, però és que li han fet la vida impossible en l'àmbit professional, personal i familiar i no uns quants dies, sinó des del començament de la legislatura, o no recordeu l'assetjament que varen patir ella i la seva família a casa seva durant mesos? Hi ha coses que no van en el sou, i no tot s'hi val, i aquí VOX i el Pp s'han acarnissat.
Així i tot, segons dades d'Ipsos de l'any passat, Espanya és el país europeu on més ciutadans creuen que el feminisme fa més mal que bé. Una part de la població així ho manifesta. És una dada preocupant, però en realitat només és l'expressió d'un altre fenomen molt arrelat en aquest país com és la polarització política. Els qui s'expressen així, defensen posicions molt extremes en altres àmbits, com el territorial. La veritat és que ser feminista és percebut avui a Espanya com a socialment correcte. Compte, però, perquè són feministes, sí, però emocionals, com els independentistes d'Artur Mas, i recordar només que aquests independentistes han desaparegut del mapa polític i social.
Del “Govern il·legítim” al “Govern descompost”. Aquest va ser el canvi de consigna del front de rebuig a Pedro Sánchez després de la votació d'ahir a la nit al Congrés dels Diputats, en què, per primera vegada, els dos partits coalitzats s'han separat en una votació significativa. No ho han pogut evitar i no ho han volgut evitar. Tots dos ho desitjaven, per raons tàctiques que intentarem explicar, escriu Enric Juliana a la vanguardia.
"La legislatura ja va començar amb un intent de batussa entre els dos socis a propòsit del 8 de març. Irene Montero tenia pressa per aprovar el primer projecte de llei feminista de la legislatura i Carmen Calvo es va posar com una moto. Estem parlant d'aquell 8 -M del 2020 en què les feministes van ser acusades de ser les bruixes de Salem que van propagar l'epidèmia de la covid a Madrid.Tres anys després, el cicle electoral recomana amb una amarga batussa a propòsit de la llei que havia de marcar una fita en la defensa dels drets de la dona El primer govern de coalició a l'Espanya moderna entra en barrina a conseqüència de la lluita entre les dues esquerres pel lideratge del feminisme, potser aquest és el veredicte dels historiadors quan examinin el 8 de Març del 2023.
La votació d'ahir a la nit al Congrés no és un drama, però sí un signe. El 92% de la població europea viu a països regits per governs de coalició. Els espanyols van ingressar en aquest club fa tres anys i d'aquí a nou mesos hauran de donar el veredicte sobre això. El PSOE està espantat per l'erosió que li provoca les rebaixes de penes del sol sí que és sí. Efecte indesitjat de la reforma del Codi Penal sobre el qual no va llançar l'alarma l'anterior ministre de Justícia, Juan Carlos Campo. Sí que va avisar, ho va fer amb poca energia. No va posar el crit al cel. El gruix polític dels dos ministres de Justícia de Sánchez potser acaba sent una de les claus interpretatives d'aquesta legislatura. El PSOE vol que l'única responsabilitat recaigui a la ministra d'Igualtat i alhora considera avantatjós comptar amb el vot de la dreta per esmenar la llei. Això ens centra, pensen.
Podem ha pres lliçons de judo. Juga amb la força dels seus adversaris. És tan fort l'assetjament (agressivitat constant a molts mitjans de comunicació, 20 investigacions judicials sense cap procés obert), que han aconseguit establir un codi de complicitat amb la base més fidel. Com més aguanti, més cohesió. No baixen a les enquestes. No s'han esforçat gaire a arribar a un acord amb el PSOE, ja que creuen que aquest conflicte els pot ajudar davant de les eleccions vinents locals, que no són la seva especialitat. Encara està pendent de tancar la negociació amb la plataforma Sumar, i Podem opta per la via espartana. Pocs, barallats i durs de pelar. Cada dia se'n parla i s'acovardeix el marge de Yolanda Díaz, avui el millor perfil egipci de la política espanyola. El 92% de la població europea viu a països amb governs de coalició. En aquests països, la gent està força acostumada a les baralles entre socis de gabinet. A Espanya encara estem lluny de ser danesos. (Hi ha més estimació pels Països Baixos). El PSOE i UP van jugar ahir les seves cartes tàctiques mentre al Govern se li acumulen les adversitats. És el moment més crític des de la crisi de Ceuta el maig del 2021. El moment en què es podria obrir una irreparable via d'aigua. Govern il·legítim. Govern descompost".
I han aconseguit amb l'exhibició de les seves misèries que un detesti cordialment el dia 8 de març i desitja que ja passi de llarg. El millor dia de la Dona, és el que no s'ha de celebrar, però per això, segons l'organisme de l'ONU, per a la paritat de les dones encara falten 300 anys. Com de llarg m'ho fieu i que fàcil i inútil alhora és fer aquest tipus de prediccions. L'espectacle polític ha estat lamentable i el dels mitjans hipòcritament igual o pitjor. Collons, que llarg s'ha fet això, i al final per res. Irene Montero s'ha quedat sola i sense "tilde". I Podem ha certificat la seva acta de defunció política.
"Barcelona va camino de convertirse en un Gran Hermano, en una inmensa mansión en la que los ciudadanos estarán más que controlados. La invasión del espacio público con cámaras dotadas de inteligencia artificial y programas de reconocimiento facial es ya una realidad.
EL miércoles 2 de marzo, el consistorio adjudicó un contrato a la firma Elecnor Seguridad para la instalación de 17 nuevas cámaras inteligentes en cinco zonas del paseo de Gràcia, por lo que la arteria de Barcelona se convertirá en un espacio hipervigilado, en el cual será imposible pasar desapercibido. Todo ciudadano que pise sus aceras, quedará fichado por cámaras inteligentes. Si va en coche, será vigilada su matrícula. Pero si lleva un paraguas, también se considerará ese dato en la nube digital que guarda todo lo que los nuevos ojos de Colau ven.
Las cámaras deben estar en pleno funcionamiento el próximo mes de agosto y costarán al erario público 143.572 euros. Su ubicación va desde la plaza de Cataluña hasta la calle Provença. La justificación del Ayuntamiento es que son necesarias “para mejorar la seguridad del paseo de Gràcia” y que también es necesario “instalar nuevos puntos de videovigilancia con cámaras de alta definición y adaptarlas a las nuevas necesidades de seguridad”.
Pero no son unas cámaras cualquiera. De hecho, llevan programas de última generación con algunas funciones inquietantes: están capacitadas para la “detección de la zona de la cara”, lo que implica que utilizarán software de reconocimiento facial. En otras palabras: cualquier ciudadano que se asome al paseo de Gràcia será automáticamente monitorizado por los nuevos aparatos. Además, detectan todas las cualidades de la persona que pasee por esta vía: género, edad, tipo de ropa, color de las prendas que lleve, sombreros, gafas, mochilas y bolsas. Asimismo, captará y analizará todos los vehículos que transiten por la calzada: coches, camiones, motocicletas, bicicletas y color de los vehículos. También captará y monitorizará las matrículas.
ALERTA DEL ‘LOITERING’ - Los programas instalados en las cámaras están preparados para realizar un seguimiento automático digital. De hecho, el software determina casos de loitering, es decir, analiza y advierte si hay peatones que se quedan demasiado rato en una determinada zona. Esta propiedad permite, en definitiva, controlar la mendicidad y el merodeo. Otra de sus características es la “gestión de colas”, con la que pueden vaticinar cuándo se terminan o el cómputo de personas que quieren entrar en una tienda o quieren visitar un monumento. También analiza y guarda las imágenes de la gente que entra y sale del ámbito de la acera, detecta objetos y analiza la dirección que llevan los peatones. Futurista pero cierto.
Los programas analíticos también son de última generación y están dotados de inteligencia artificial. Evidentemente, no sólo detectan el movimiento, sino que realizan un cómputo del número de personas que puede haber en cualquier área de la calle. Otra de sus características es que realiza “un mapa de calor basado en el motor de inteligencia artificial”. También analizan la aparición o desaparición de algún objeto o la manipulación con el mismo y detectan el desenfoque de la cámara.
En cuestión de sonido, los programas que llevan incorporados tienen detección de audio, con lo que los aparatos podrán captar conversaciones privadas de peatones. Para ello, es preciso implementar esta posibilidad. Por otro lado, llevan un software de reconocimiento sonoro que puede identificar si un determinado sonido proviene de un grito, una explosión, una rotura de vidrios o de un disparo.
Según los documentos internos municipales, los responsables del Ayuntamientos aplicarán lo que se llama “máscaras” para no invadir la privacidad de los domicilios que puedan enfocar. “Las máscaras de las imágenes captadas tienen como objeto tapar las zonas privadas (tales como viviendas de ciudadanos, porterías, ventanas, etcétera) para cubrir sólo las áreas relativas al espacio público. Estas zonas serán ajustadas y validadas por el responsable del proyecto por parte del Ayuntamiento”, dicen los informes municipales.
En 2019, el consistorio comenzó a plantearse la sustitución y mejora de cámaras de circuito cerrado de televisión que reportasen imágenes en un sistema de visualización de gran formado Videowall. El paseo de Gràcia sería la zona idónea para poner en marcha este plan, enmarcado en el proyecto Segur Cities. Según un informe interno del ayuntamiento datado a finales de 2021, “la solución de circuito cerrado instalada actualmente es del fabricante Milestone XProtect Corporte. Este sistema tiene soluciones de videoanálisis casi en tiempo real y capacidades de búsquedas forenses, registrando las imágenes con toda la definición de vídeo posible”. Elecnor ya firmó a finales de 2021 un contrato para el suministro de las cámaras por 58.000 euros. Ahora llegó el momento de poner en marcha la fase final, instalar las cámaras y ponerlas en funcionammiento. El Gran Hermano ha venido para quedarse" - CON INFORMACIÓN DE METRÓPOLI ABIERTA.
A la ciutat sagrada de Benarés vivia un braman que caminava per les ribes del riu, i en mirar als corbs que flotaven riu avall alimentant-se de les restes dels cossos calcinats, es va consolar dient: «És veritat que sóc pobre, però sóc un braman; és veritat que no tinc fills, però sóc indiscutiblement un home. He d'anar al temple i pregar al Senyor Vishnú perquè em doni un fill». Així que va anar al temple i el Senyor Vishnú ho va escoltar, i el Senyor Vishnú li va concedir el seu desig. Tot i això, sigui per una distracció, o per alguna altra raó més abstrusa, li va donar una filla. El braman va quedar decebut. Quan la nena va tenir prou edat, la va fer trucar i li va dir: «Sóc un braman. Tu ets la meva filla. Jo esperava rebre un fill. Tant se val, de totes maneres t'ensenyaré el que sé, i quan estiguis a punt tots dos meditarem i buscarem consell».
Encara que només era una dona, ella era braman, així que va aprendre molt ràpid, i llavors tots dos es van asseure a meditar intensament. En poc temps va aparèixer el Senyor Vishnú. «Què és el que voleu?», va preguntar. El braman no es va poder contenir i immediatament va dir: «Vull un fill home». «Molt bé —va dir el déu—, a la teva propera vida».
El braman es va reencarnar en una dona i va donar a llum vuit fills homes. «I tu què vols?», va preguntar a la noia. "Vull tenir l'estatus d'un ésser humà". «Ah, això és molt més difícil», va dir déu, i va nomenar una comissió per resoldre el cas.
FAULES FEMINISTES - Suniti Namjoshi. (pdf)
La proliferació de conills, és una plaga que afecta greument els camps de cultiu, sobretot a les comarques de Ponent. Per aquest motiu, el Departament d’Acció Climàtica ha encarregat a l’empresa Estrateko un giny que permeti solucionar-ho, ni que sigui en part. La solució trobada és una xarxa vertical que delimita les finques afectades. A la nit, quan els conills surten a alimentar-se, baixa automàticament. Quan tornen cap als caus hi queden atrapats. Un cop atrapats se sacrifiquen sense problema. Suposo que les organitzacions animalistes posaran el crit al cel.
Les malvestats de la plaga conillera no són exclusives de les terres de Ponent. A la Manxa, la Unión de Campesinos y Agricultores es va manifestar a Toledo la setmana passada, protestant per les destrosses que provoquen en els cultius. Volen que el Govern reconegui la gravetat de la situació. Al·leguen que aquests conills d’ara no són els autòctons, els de tota la vida, sinó híbrids: “Aquest conill híbrid és voraç, té llorigades que multipliquen el nombre de cries, que passen de tres o quatre a set o vuit, i doblen el nombre de llorigades a l’any. És un conill que pràcticament duplica el pes i la mida –de 800 a 1.500 grams– i és grimpador”.
Els conills d’ara no són els de tota la vida, sinó híbrids mutats
A Xile la situació és encara pitjor. Allà els conills s’han convertit en piròmans. Ho diu el ministre d’Habitatge i Urbanisme, Carlos Montes, davant l’elevat nombre d’incendis forestals que hi ha al centre i al sud del país: “Quan comença un incendi, els conills s’encenen en flames i corren cap a una zona on no hi ha foc. Ells porten el foc cap a aquest altre sector”. Segons sembla, a la regió del Biobío hi ha persones dedicades exclusivament a abatre’ls perquè no traslladin el foc. Enriu-te’n del terrorífic Conill Assassí de Caerbannog que apareixia a Los caballeros de la mesa cuadrada de Monty Python.
Ja veig que no em passa només a mi, que el títol de l'article no surt en el mateix, conillets de vellut, els d'una certa edat ho associem a la deliciosa conillet de vellut de Serrat, però Monzó en el seu article no l'esmenta, parla de conills híbrids, que no sé en ser híbrids si són endollables com els Tesla del penjatwitter.
Amb els conills passa com amb els senglars, estaven les nostres autoritats fa anys, preocupades per la seva possible extinció, y varen fer mans i mànigues per evitar-ho, i el resultat ja és prou sabut, ens surten els senglars per les orelles.
L'any 2022, Carolyn Steel va publicar un llibre titulat Sitopia: Com poden salvar el món els aliments. Sitopia, és un neologisme que l'autora ha encunyat per parlar de la relació entre el menjar (situats, en grec) i el lloc (topos, en grec). Sosté que vivim en un món condicionat pel menjar i el nostre problema rau en el fet que precisament no en som conscients. Molts dels nostres desafiaments més grans —el canvi climàtic, l'extinció massiva, la desforestació, l'erosió del sòl, la manca d'aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta— obeeixen al fet que no valorem el menjar.
Així que, en tota lògica, Steel teixeix capítol a capítol tota una apologia perquè el lector s'avingui a canviar d'entrada la concepció dels aliments i, de retruc, tot allò que porta implícit: l'agricultura, la relació amb la natura, el sentit fins i tot de la vida i de la mort. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula (de la història de la humanitat) hàgim sucumbit davant el menjar “barat” i “ràpid”, que resulta, fet i fet, ni barat ni ràpid, i que ens està enverinant lentament?
Un dels interessos de la gran cultura clàssica de Steel és ensopegar de tant en tant amb cites més o menys sucoses. Així, per exemple, segons el naturalista Edward O. Wilson, tenim emocions de l'Edat de Pedra, institucions de l'Edat Mitjana i tecnologia pròpia de déus. I aquest és un dels problemes: hem permès que els avenços tecnològics marquin el rumb, i no sempre el més “modern”, llegiu-vos industrialitzat, modificat, “millorat al laboratori”, és el millor, quan parlem de menjar i d'alimentació.
La relació causa-efecte que Steel estableix entre l'alimentació, els diners i la crisi del món postindustrial és exactament això. Cito textualment: “Quan el menjar era la base de la riquesa, les oportunitats per fer-se ric eren limitades, però, tot i així, la vida es fonamentava en la realitat material. Tot i això, l'adopció dels diners des de fa cinc mil anys ha reflectit la història de la civilització i l'aparició d'un tipus de riquesa que està profundament desconnectat de la terra i del treball.”
Segons l'economista angloalemany E. F. Schumacher, la nostra confusió econòmica i el paper preponderant dels diners fa que no valorem la nostra font de riquesa més gran: la naturalesa. Com que no la vam crear nosaltres, la tractem com si fos gratis, però el fet que no la fabriquéssim ens hauria de fer valorar més i no menys.
Davant la situació crítica global, Steel propugna recuperar els valors de l'anarquisme, “que existeix des de fa gairebé dos segles i gairebé no ha tingut resultats tangibles”. Aleshores, “per què interessar-se ara per ell?”, es pregunta Steel. I ella mateixa es respon: “Amb el populisme en auge i el capitalisme trontollant, necessitem més que mai una visió social que transcendeixi la dualitat fatal del neoliberalisme i el totalitarisme, que sigui capaç de connectar-nos a una escala tant local com global.”
Aquest és el veritable significat de sitopia: utilitzar el menjar per comprendre què vol dir ser humà i com coexistir amb els nostres companys humans i no humans al llarg del temps. Pel que fa a les comunes formes de menjar, seria bo atendre el que Steel exposa. No és igual alimentar-se amb l'agricultura industrial o amb cultius propers i respectuosos amb el medi ambient. Els supermercats i els carros de la compra s'omplen de fruites i verdures primoroses, encara que cada cop menys diverses, procedents de camps de cultiu immensos. D'altra banda, aconseguides a base d'insecticides que deterioren la nostra salut, alhora que ataquen els ocells que ens haurien de lliurar de forma natural dels insectes nocius. Fruites que ni tan sols podem olorar, perquè no fan olor de res.
La fi de la globalització pot ajudar que mengem millor i més sa, sempre productes del temps i proximitat. No cal ser vegà per menjar sa, però si cal adquirir la seva filosofia, ja que ha deixat de ser una moda passatgera per assentar-se, i s'hs de tenir en compte, atès beu de la filosofia de Steel.
En resum, Steel considera que valorar el que mengem i saber què és ens permetrà tornar a connectar-nos els uns amb els altres i amb el nostre món. I aquest és el veritable significat de sitopia: utilitzar el menjar per comprendre què vol dir ser humà i com coexistir amb els nostres companys humans i no humans al llarg del temps. A parer meu, aquesta concepció rima amb la d'utopia, almenys de moment.
No se'n parla massa, i si de cas és per fer conyeta amb el longeu candidat a presentar la moció de censura contra el Govern Espanyol, propiciada per VOX. Daniel Fernández reflexiona en el seu article sobre el fet, sobre l'odi, sobre els febles i sobre els caïnites.
"Un argument ad hominem, és a dir, contra l’home, és una fal·làcia lògica que consisteix a refutar una afirmació per algun defecte de la persona en qüestió. L’asserció no és creïble perquè ell no és creïble. En certa manera, tant se val què ens digui l’altre, el desqualificarem per ser qui és. Exemple:
– L’economia espanyola va millor del que s’esperava.
I es refuta dient:
– Tu no tens problemes econòmics.
Ens podríem estendre i posar exemples molt més contundents i molt pitjors en termes de lògica argumentativa, però no val la pena. És més, suposo que ja m’heu entès...
I sí, s’ha convertit en la forma estrella d’argumentar –és un dir– en la política espanyola. L’altra, que és “i tu més!”, almenys té un cert nivell de comparació dels termes, però l’argument ad hominem no, perquè l’adversari és l’encarnació de tots els mals i defectes. Res que digui no pot ser creïble.
La vella pulsió caïnita hispana és subjacent en aquest tipus d’arenga que acaba creant un bassal d’odi i menyspreu. Tots els presidents de govern que ho han estat en aquesta etapa democràtica han patit en la seva pell i en la reputació els pitjors atacs ad personam. Suárez va ser vilipendiat, encara que després acabés elevat als altars patris. Amb Calvo-Sotelo no hi va haver temps per detestar-lo, però Felipe González se’n va emportar la palma, fins a l’arribada de Sánchez, pel que fa a ràbia i insults contra ell. Només cal recordar l’operació que es va organitzar, per fi, per fer-lo caure i com se’n va anar més tip que no pas destruït. Aznar també va patir atacs furibunds, però s’ha de dir que mai del calibre i la virulència dels que han patit els governants socialistes. O això em sembla i és possible que sigui parcial.
A Rodríguez Zapatero i Rajoy els van menysprear més que els van odiar. I se’ls reconeixia que els va tocar bregar amb circumstàncies i temps prou difícils. Però, ara com ara, el campió de les escopinades rebudes, l’indiscutible president més rèprobe i maleït, aquell a qui s’abomina amb més passió, és clarament Pedro Sánchez.
Hi ha alguna cosa en ell que desperta la bèstia dels seus contraris. Pot ser que és alt, que passa per tenir bona figura i fins i tot una certa bellesa, o que entre els seus vestits slim fit i el domini de l’anglès, més uns aires de dominador de l’escena, ja que treu el pitjor de tot un grup polític que el voldria veure lapidat, crucificat, abandonat als voltors del desert. I a sobre s’ha encoratjat els últims temps i recorre a la ironia amb una sorna sobrevinguda que no li poden disculpar.
Hi ha alguna cosa en Pedro Sánchez que desperta la bèstia dels seus contraris. Fa temps que l’ou de la serp es cova en aquesta Espanya nostra on mai tants no van insultar tant una persona. I ja no és repetir la cançó del “¡váyase, señor González!”, que es va convertir en un argument ad nauseam. És que ara es repeteixen i repeteixen els pitjors insults i les desqualificacions més grolleres. Tot s’hi val, almenys dialècticament, per fer caure Sánchez. I ja no és que sigui il·legítim, colpista, filoetarra, totalment perjudicial. És que és l’home que s’ha d’abatre i la persona que s’ha d’odiar.
Jo aniria amb moltíssima cura en una moció de censura bufa que només pretén concentrar l’odi i que la bilis domini el relat i l’escenari. I ni tan sols es pot fiar dels seus socis, que fan cara de ja t’està bé, sobrat. Només cal confiar en aquell aforisme d’ Alphonse Daudet segons el qual l’odi és la còlera dels febles".
