L'any 2022, Carolyn Steel va publicar un llibre titulat Sitopia: Com poden salvar el món els aliments. Sitopia, és un neologisme que l'autora ha encunyat per parlar de la relació entre el menjar (situats, en grec) i el lloc (topos, en grec). Sosté que vivim en un món condicionat pel menjar i el nostre problema rau en el fet que precisament no en som conscients. Molts dels nostres desafiaments més grans —el canvi climàtic, l'extinció massiva, la desforestació, l'erosió del sòl, la manca d'aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta— obeeixen al fet que no valorem el menjar.

Així que, en tota lògica, Steel teixeix capítol a capítol tota una apologia perquè el lector s'avingui a canviar d'entrada la concepció dels aliments i, de retruc, tot allò que porta implícit: l'agricultura, la relació amb la natura, el sentit fins i tot de la vida i de la mort. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula (de la història de la humanitat) hàgim sucumbit davant el menjar “barat” i “ràpid”, que resulta, fet i fet, ni barat ni ràpid, i que ens està enverinant lentament?

Un dels interessos de la gran cultura clàssica de Steel és ensopegar de tant en tant amb cites més o menys sucoses. Així, per exemple, segons el naturalista Edward O. Wilson, tenim emocions de l'Edat de Pedra, institucions de l'Edat Mitjana i tecnologia pròpia de déus. I aquest és un dels problemes: hem permès que els avenços tecnològics marquin el rumb, i no sempre el més “modern”, llegiu-vos industrialitzat, modificat, “millorat al laboratori”, és el millor, quan parlem de menjar i d'alimentació.

La relació causa-efecte que Steel estableix entre l'alimentació, els diners i la crisi del món postindustrial és exactament això. Cito textualment: “Quan el menjar era la base de la riquesa, les oportunitats per fer-se ric eren limitades, però, tot i així, la vida es fonamentava en la realitat material. Tot i això, l'adopció dels diners des de fa cinc mil anys ha reflectit la història de la civilització i l'aparició d'un tipus de riquesa que està profundament desconnectat de la terra i del treball.”

Segons l'economista angloalemany E. F. Schumacher, la nostra confusió econòmica i el paper preponderant dels diners fa que no valorem la nostra font de riquesa més gran: la naturalesa. Com que no la vam crear nosaltres, la tractem com si fos gratis, però el fet que no la fabriquéssim ens hauria de fer valorar més i no menys.

Davant la situació crítica global, Steel propugna recuperar els valors de l'anarquisme, “que existeix des de fa gairebé dos segles i gairebé no ha tingut resultats tangibles”. Aleshores, “per què interessar-se ara per ell?”, es pregunta Steel. I ella mateixa es respon: “Amb el populisme en auge i el capitalisme trontollant, necessitem més que mai una visió social que transcendeixi la dualitat fatal del neoliberalisme i el totalitarisme, que sigui capaç de connectar-nos a una escala tant local com global.”

Aquest és el veritable significat de sitopia: utilitzar el menjar per comprendre què vol dir ser humà i com coexistir amb els nostres companys humans i no humans al llarg del temps. Pel que fa a les comunes formes de menjar, seria bo atendre el que Steel exposa. No és igual alimentar-se amb l'agricultura industrial o amb cultius propers i respectuosos amb el medi ambient. Els supermercats i els carros de la compra s'omplen de fruites i verdures primoroses, encara que cada cop menys diverses, procedents de camps de cultiu immensos. D'altra banda, aconseguides a base d'insecticides que deterioren la nostra salut, alhora que ataquen els ocells que ens haurien de lliurar de forma natural dels insectes nocius. Fruites que ni tan sols podem olorar, perquè no fan olor de res.

La fi de la globalització pot ajudar que mengem millor i més sa, sempre productes del temps i proximitat. No cal ser vegà per menjar sa, però si cal adquirir la seva filosofia, ja que ha deixat de ser una moda passatgera per assentar-se, i s'hs de tenir en compte, atès beu de la filosofia de Steel.

En resum, Steel considera que valorar el que mengem i saber què és ens permetrà tornar a connectar-nos els uns amb els altres i amb el nostre món. I aquest és el veritable significat de sitopia: utilitzar el menjar per comprendre què vol dir ser humà i com coexistir amb els nostres companys humans i no humans al llarg del temps. A parer meu, aquesta concepció rima amb la d'utopia, almenys de moment.