La historia de María Lejárraga era un secret de domini públic al món teatral del segle passat, però només en els últims anys ha arribat a coneixement del gran públic. Refresquem la memòria: María Lejárraga, casada amb el popular escriptor Gregorio Martínez Sierra, era en realitat el negre del seu marit, i ni tan sols va deixar d'escriure secretament per a ell després que aquest l'abandonés per la primera actriu de la seva companyia, Catalina Bárcena , amb la qual va tenir una filla. Durant quatre llargues dècades, en què la seva abundant producció literària va gaudir del favor incondicional del públic, els mèrits li van ser atribuïts en exclusiva a Martínez Sierra, i només després de la mort d'aquest (i en un intent per preservar els drets d'autor), va començar Lejárraga a reclamar tímidament la seva autoria.

No s'hauria produït aquesta recuperació de la figura de Maria Lejárraga si l'anomenada perspectiva de gènere no hagués fet el salt des del món acadèmic al vast oceà de la cultura de masses: ara sabem que la història de la humanitat és plena de Marías Lejárraga que no van gaudir de lèxit que els corresponia.

D'ella, però, interessa més el personatge que l'obra: feminista de primera hora, diputada socialista durant la Segona República, destacada antifeixista, que durant l'ocupació alemanya de França va viure en la clandestinitat, guionista frustrada a Hollywood, que potser Walt Disney va copiar l'argument de La dama i el rodamón… La seva literatura, en canvi, és una altra cosa. Una literatura plena de monges pietoses, amors esgarriats i bons sentiments, que feia olor de ranci fins i tot en èpoques decididament ràncies.

Va trigar poc a caure en l'oblit, i les generacions posteriors no han mostrat la menor estima per ella. Estarem d'acord que si els seus escrits, signats per un home, no van obtenir l'aprovació de la posteritat, tampoc no hi ha motiu perquè la mereixin ara que sabem que els va escriure una dona.

La perspectiva de gènere ens estaria enganyant si tractés de convèncer-nos de les excel·lències de la literatura de María Lejárraga. Com a mètode d'anàlisi que parteix de la base de la desigualtat tradicional de la dona respecte a l'home, ha servit, però, per recuperar les obres d'un grapat d'escriptores, aquestes sí interessants i valuoses, que havien estat injustament postergades i les vides, al contrari que la de Lejárraga, no es poden resumir en una faula rodona i exemplar.

Em vénen al capdavant els noms de dues excel·lents autores de les quals gairebé no en sabia res fins fa poc i que només gràcies a aquesta nova sensibilitat feminista he pogut descobrir. Una és Luisa Carnés; l'altra, Concha Alós.

De la primera destaca la novel·la Tea Rooms, en què, amb especial atenció als conflictes socials, va bolcar la seva pròpia experiència com a cambrera en un saló de te al Madrid de la Segona República. De la segona, que va triomfar als anys seixanta, se n'han recuperat les novel·les Los nanos, que recrea la vida a la Barcelona de finals dels cinquanta (una Barcelona pobretona, mugrienta, bàrbara, no gaire diferent de la retratada per Carmen Laforet a Res), i El cavall vermell, que narra el darrer any de la Guerra Civil a través de les vivències d'uns republicans refugiats a la localitat murciana de Llorca.

Entre els casos de Luisa Carnés i Concha Alós hi ha alguns paral·lelismes. Els seus llibres, que unien qualitat literària i testimoni d'època, a penes van tenir temps de gaudir de l'estimació del món de la cultura: els de la primera, perquè va ser arrossegada aviat a l'exili pel remolí de la història, i els de la segona , perquè l'Espanya de la democràcia, en el seu afany per fer tabula rasa amb el passat, va menysprear injustament algunes de les millors novel·les escrites a les dècades anteriors.

La primera va morir a Mèxic en un accident de circulació a l'edat de 59 anys; la segona es va perdre primerencament a les tenebres de l'Alzheimer. Difuminada la seva presència, oblidades de gairebé tots, la posteritat ni tan sols semblava disposada a convocar-les al seu habitual examen, aquest examen que els llibres signats per Martínez Sierra no van superar mai. Agraïm que feliçment aquesta posteritat hagi sabut rectificar a temps i les hagi rescatat de l'anonimat. - Ignacio Martinez de Pisón.