Hui no és un diumenge normal, diguéssim que és un diumenge quasi normal, servidoret, el caloyo, en fa 78. Segons la mare, va estar de part quatre dies fins que el 12 de març de 1945 vaig treure el caparró a la ville de... Sant Feliu de Codines. Jo crec que la mare exagerava, o jo no ho tenia clar d'entrada i em feia el ronso i tenia molta mandra de sortir. El record més antic que conservo, és dels quatre anys i a Sant Feliu de Codines, però també d'aquella època puc recrear amb la ment el paisatge de la casa dels avis a l'avinguda de Catalunya, puc quasi veure imatges de l'entrada, del menjador, de la cristallera que separa el menjador de l'entrada, el rebost, la cuina on la iaia Maria trafegava tot el dia. Aquesta capacitat de recrear imatges del cervell sempre m'ha fascinat. Ara mateix estic veient a Sor Teresa i Sor Pilar, les monges Paules de la casa de la caritat amb els seus alerons. Sor Teresa era molt jove, cordovesa i molt dolça, Sor Pilar era aragonesa, adusta, rígida, austera. Amb Sor Teresa ve el segon record de la meva infantesa, amb cinc anys, més o menys, i a partir d'aquí ja poc hi ha a explicar, l'anar i venir de la vida en la seva cadència quotidiana. Em vaig casar. vare,m tenir tres filles que ens han donat 5 nets, i aquí estem, en bastant bones condicions tenint en compte que ja som en temps afegit.

Aquest poema defineix bastant bé els records de la meva infantesa i preadolescència:




De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, si, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.
. 
La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,
les xapes i els botons per jugar a futbol.
Els pastorets a la Parròquia, i resar el rosari cada tarda. 
El més de Maria i la Setmana Santa.
Sor Teresa i Sor Pilar, les monges Paules
de la casa de Caritat.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
. 
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà... per sempre.

                                                              

     *
I ja que parlo d'aragoneses, una que és universal i m'agrada molt. Me la dedico a mi mateix.