La ciutat utòpica i abandonada és un concepte polític, filosòfic i narratiu que ha donat tantes lliçons que sembla increïble que Facebook no veiés venir el desastre.

Francisco Hernando, Paco el Pocero, conegut promotor immobiliari que va morir per Covid l'abril del 2020, va viure prou per veure el seu somni convertit en cendres al millor postor. Tot just un mes abans de la seva mort, va començar la subhasta dels immobles del Quiñón de Seseña, una ciutat construïda del no-res en un erm toledà, amb piscines, llacs i barques, que ràpidament es va guanyar el baptisme de “El Txernòbil Toledà”. El crac immobiliari se la va emportar.

El somni de la ciutat construïda del no-res com una utopia perfecta que es pot dibuixar sobre plànol sense assumir segles d'història, vivències i juxtaposició física, és una vella quimera humana que, per una banda, ens ha deixat centenars de ciutats abandonades per tot el planeta i per altra, ens ha regalat tota mena de reflexions urbanístiques, polítiques, filosòfiques i una col·lecció de narratives de la ciutat malaguanyada. A l'urbanisme, la utopia actual són aquests PAUs als afores de les ciutats, el cim dels quals és per descomptat la Sesenya del Pocero, però antany ho van ser aquests celebrats eixamples utopistes del segle XIX, que converteixen la geografia urbana en una rutina de trasbalsant xamfrans, com veiem a l'Exaimple barceloní o al centre de París, dos exemples de dissenys urbans racionalistes que suposo que agraden a la mateixa gent que necessita alinear els bolígrafs de colors sobre la taula abans de posar-se a treballar.

Les economies pròsperes, especialment la Xina i els països àrabs estan esquitxant els seus paisatges de ciutats sortides del no-res en què tot està tan ben pensat que costa de creure que continuïn habitades al cap d'unes poques dècades.

Com que l'ensenyament de Tomás Moro i la seva illa Utopia ha penetrat tan profundament en el cabal, així que es va popularitzar Internet, Philip Rosedale, de Linden Lab, va tenir la idea de crear un món ideal virtual i la nit de Sant Joan del 2003 va néixer Second Life, avui convertit en un veral. Donat l'escàs èxit del poblat virtual, que al seu moment més àlgid va vorejar el milió d'habitants, una xifra molt modesta per als seus objectius, i considerant també el reiterat fracàs de les ulleres de realitat virtual, que fa anys que els fabricants de videoconsoles intenten convertir en estàndard de joc, costa de creure que Mark Zuckerberg anunciés tan complagut fa un any i mig la seva magnífica Sesenya virtual, el Metavers, que a més de repetir el model de Second Life, li afegia aquest gadget d'èxit: les ulleres de realitat virtual.

Alguns atribueixen aquesta passió occidental a la síndrome d'Adam i Eva i la necessitat de reconstruir el paradís que ens va ser vedat. Bé, el cas és que ahir, explica Francesc Bracero a La Vanguardia que ja són 24.000 milions el que ha perdut la companyia, que intentarà salvar-se agafant-se com un clau cremant a la seva inversió a les xerraires intel·ligències artificials. I mentrestant Zuckerberg aprèn la vella lliçó dels inventors de ciutats, a la tele un espot publicitari presenta una filla reprenent un pare amb vocació d'inversor: “Maó, pare, maó”. És clar, pare, maó, què podria sortir malament. - Pedro Vallín.