LA REVOLUCIÒ JA NO ÉS POSSIBLE

Per què és tan estable el sistema neoliberal de dominació? Per què hi ha tan poca resistència? Per què la resistència que passa tan ràpidament queda en res? Per què, malgrat la divisió cada vegada més gran entre rics i pobres, la revolució ja no és possible? Per explicar aquest estat de coses, necessitem una comprensió precisa de com funcionen avui el poder i la dominació. 

Qualsevol que vulgui instal·lar un nou sistema de regles ha d'eliminar la resistència. El mateix val per a l'ordre neoliberal. Implementar un nou sistema de domini requereix una instància de poder que postula; sovint això implica l'ús de la força. Tot i això, la potència que planteja un sistema no és idèntica a la potència que estabilitza un sistema internament. Com és ben sabut, Margaret Thatcher, l'abanderada del neoliberalisme, va tractar els sindicats com a "enemics interns" i els va combatre violentament. Per tot això, fer servir la força per establir l'agenda neoliberal no equival a un poder per preservar el sistema.

A la societat disciplinària i industrial, el poder de preservació del sistema era repressiu. Els treballadors de les fàbriques van ser brutalment explotats pels amos de les fàbriques. Aquesta explotació violenta del treball dels altres implicava actes de protesta i resistència. Allí, va ser possible que una revolució enderroqués les relacions permanents de producció. En aquest sistema de repressió, tant els opressors com els oprimits eren visibles. Hi havia un oponent concret, un enemic visible, i un podia oferir resistència.

El sistema de dominació neoliberal té una estructura completament diferent. Ara, el poder de preservació del sistema ja no funciona a través de la repressió sinó a través de la seducció, és a dir, ens porta per mal camí. Ja no és visible, com va ser el cas sota el règim de disciplina. Ara, ja no hi ha un oponent concret, cap enemic no suprimeix la llibertat que un pugui resistir.

El neoliberalisme converteix el treballador oprimit en un contractista lliure, un empresari de si mateix. Avui, tots són treballadors auto explotadors a la seva pròpia empresa. Cada individu és mestre i esclau en un. Això també vol dir que la lluita de classes s'ha convertit en una lluita interna amb un mateix. Avui, qualsevol que no tingui èxit es culpa ell mateix i se sent avergonyit. La gent es veu a si mateixa, no la societat, com el problema.

Qualsevol poder disciplinari que gasti esforços per forçar els éssers humans a entrar en una camisa de força de manaments i prohibicions resulta ineficient. És significativament més eficient assegurar que les persones se subordinin a la dominació per elles mateixes. L'eficàcia que defineix el sistema avui es deu al fet que, en lloc d'operar a través de la prohibició i la privació, el seu objectiu és complaure i complir. En comptes de fer que les persones compleixin, s'esforça per fer-les dependents. Aquesta lògica deficiència neoliberal també és vàlida per a la vigilància. A la dècada de 1980, per citar un exemple, hi va haver protestes vehements contra el cens nacional alemany. Fins i tot els escolars van sortir als carrers.

Des de la perspectiva d'avui, la informació sol·licitada (professió, nivells d'educació i distància del lloc de treball) sembla gairebé ridícula. En aquell moment, les persones creien que s'enfrontaven a l'estat com una instància de dominació que arrabassava les dades dels ciutadans contra la seva voluntat. Aquest temps ja va passar. Avui dia, les persones s'exposen voluntàriament. Precisament aquesta sensació de llibertat és allò que fa impossible la protesta. En contrast amb els dies del cens, gairebé ningú no protesta contra la vigilància. La revelació lliure i l'auto exposició segueixen la mateixa lògica d'eficiència que la lliure explotació. Contra què cal protestar? Un mateix? L'artista conceptual Jenny Holzer ha formulat la paradoxa de la situació actual: "Protegeix-me del que vull".

És important distingir entre el poder que postula i el poder que preserva. Avui, el poder que manté el sistema assumeix una aparença “intel·ligent” i amigable. En fer-ho, esdevé invisible i inexpugnable. El subjecte subjugat ni tan sols reconeix que ha estat subjugat. El subjecte pensa que ella és lliure. Aquest mode de dominació neutralitza la resistència amb força eficàcia. La dominació que reprimeix i ataca la llibertat no és estable. El règim neoliberal es mostra estable en immunitzar-se contra tota resistència, perquè fa ús de la llibertat en comptes de reprimir-la. Suprimir la llibertat ràpidament provoca resistència; explotar la llibertat no.

Després de la crisi financera asiàtica, Corea del Sud va quedar paralitzada i commocionada. L'FMI va intervenir i va atorgar crèdit. A canvi, el govern va haver de fer valer la seva agenda neoliberal per força. Est era un poder repressiu que postulava, del tipus que sovint resulta violent i difereix del poder de preservació del sistema, que aconsegueix fer-se passar per llibertat.

Segons Naomi Klein, l'estat de commoció social després de catàstrofes com la crisi financera a Corea del Sud, o la crisi actual a Grècia, ofereix l'oportunitat de reprogramar radicalment la societat per la força. Avui, gairebé no hi ha resistència a Corea del Sud. Ben al contrari: preval un vast consens, així com depressió i esgotament. Corea del Sud ara té la taxa de suïcidis més alta del món. Les persones exerceixen violència sobre si mateixes en lloc de cercar canviar la societat. L'agressió dirigida cap enfora, que implicaria la revolució, ha donat lloc a l'agressió dirigida cap endins contra un mateix.

Avui dia, no hi ha una multitud col·laborativa en xarxa que pugui sorgir en una massa global de protesta i revolució. En canvi, el mode de producció predominant es basa en auto empreniments solitaris i aïllats, que també estan separats de si mateixos. Les empreses solien competir entre si. Dins de cada empresa, però, podria passar solidaritat. Avui tots competeixen contra tots els altres, i també dins de la mateixa empresa. Tot i que aquesta competència augmenta la productivitat a passos de gegant, destrueix la solidaritat i l'esperit comunitari. Cap massa revolucionària no pot sorgir d'individus esgotats, depressius i aïllats.

El neoliberalisme no es pot explicar en termes marxistes. La famosa "alienació" de la feina ni tan sols passa. Avui, ens submergim ansiosament a la feina, fins que ens esgotem. La primera etapa de la síndrome de burnout, al cap ia la fi, és l'eufòria. L'esgotament i la revolució són mútuament excloents. Per tant, és un error creure que la Multitud rebutjarà el paràsit de l'Imperi per inaugurar una societat comunista.

Com estan les coses amb el comunisme avui? "Compartir" i "comunitat" s'invoquen constantment. Se suposa que l'economia compartida reemplaça l'economia de la propietat i la possessió. Compartir és cuidar és la màxima dels "Circlers" a la recent novel·la de Dave Eggers: compartir és curar, per dir-ho. La vorera que condueix a l'oficina corporativa de Circle està adornada amb lemes com ara Community First i Humans Work Here. Un lema més honest seria, Caring is Killing.

Els centres de viatges compartits digitals, que ens converteixen a tots en taxistes, també publiciten amb atractius per a la comunitat. Però s'equivoca en afirmar, com Jeremy Rifkin en el seu últim llibre, The Zero Marginal Cost Society, que l'economia compartida ha sonat la fi del capitalisme i va inaugurar una societat orientada a la comunitat en què es valora més compartir que posseir. El que és oposat és el cas: l'economia col·laborativa condueix finalment a la comercialització total de la vida.

El canvi que celebra Rifkin, de posseir a “accés”, no ens ha alliberat del capitalisme. Les persones sense diners encara no tenen accés a compartir. Fins i tot a l'era de l'accés, encara vivim dins del que Didier Bigo ha anomenat el “Ban-opticon”, i aquells sense mitjans romanen exclosos. Airbnb, el mercat computat que converteix cada llar en un hotel, fins i tot ha convertit l'hospitalitat en una mercaderia.

La ideologia de "comunitat" o "béns comuns de col·laboració" condueix a la capitalització total de l'existència. Fa que sigui impossible ser amigable sense cap propòsit. En una societat de retroalimentació mútua i continuada, l'amistat també es comercialitza. Les persones són amigables per obtenir millors qualificacions.

La lògica dura del capitalisme preval fins i tot al cor de l'economia col·laborativa. Per agradable que sigui compartir, ningú regala res de franc. El capitalisme arriba a la seva plenitud quan ven el comunisme com una mercaderia. El comunisme com a mercaderia marca la fi de la revolució.

Article de Byung-Chul Han, publicat a Süddeutsche Zeitung, el 2 Setembre de 2014.