La història de l'escoltisme català està vinculada al desenvolupament i manteniment de la identitat catalana especialment durant el franquisme, quan les organitzacions i institucions polítiques van ser prohibides. És el marc general de referència que es presenta al llibre L´escoltisme català 1911-1978 (Albert Balcells, Genís Samper) i on es posa l´accent en la rellevància d´aquest moviment per a generacions de nens i joves en la dictadura. L'escoltisme com l'aprenentatge a través de l'acció, el compromís amb el grup, la vida exterior, el coneixement i l'estima del país.
El paper d'aquest moviment a la construcció del teixit social i polític català ha tornat al Parlament, on dimecres es va aprovar una proposició de llei de reconeixement de l'escoltisme. La proposició subratlla el paper històric i busca també donar suport jurídicament a la Federació Catalana d´Escoltisme i Guiatge, esqueixada de la federació espanyola en aquest segle XXI. Un marc legal ja que els anys del procés també han passat factura a les relacions amb la federació espanyola i se'n vol blindar la presència internacional. La llei va ser aprovada amb els vots de Junts, ERC, la CUP i En Comú Podem.
Lienas (PSC) i Mohedano (ERC): dues formes i dos temps d'obrir-se portes en una agrupació escorta
Deia Francesc Ten, diputat de Junts, durant la presentació de la proposició que l'escoltisme és una estructura d'Estat que va permetre fer front a les interrupcions del desenvolupament de la nació catalana. Una visió amb matisos diferents segons el partit polític.
L'escoltisme va ser fundat per Robert Baden-Powell a Anglaterra, que va crear els boy-scouts el 1907, i va ser introduït a Catalunya el 1927 per Josep Maria Batista i Roca, etnòleg, nacionalista sobiranista i interessat en una formació nacional de la joventut . L'eclosió té lloc durant la dictadura de Primo de Rivera, explica Eduard Vallory, analista social i autor de l'escortisme mundial (ed Proa), que segueix una lògica d'educar “ciutadans i no súbdits”. Una eclosió que es produeix quan es veuen frenats els moviments de renovació pedagògica dels anys 20 i el context d'aperturisme i catalanisme queden frenats.
Aquest apogeu entronca després amb el moviment que actua durant la dictadura, que es va reorganitzar a finals dels anys 40 de la mà de Mossèn Batlle, en una situació d'il·legalitat i amb l'empara de l'església. El règim franquista havia unificat al Front de Joventuts tota l'organització dedicada als joves. L'escoltisme obre, per tant, una finestra de llibertat i catalanisme.

I és clar, només escoltar la paraula escoltisme immediatament l'associem amb xiruca. El que no sap molta gent és l'origen del nom de xiruca. Ni Joan Coromines ho va esbrinar. De Joan Coromines, la seva ingent tasca filològica sovint ens fa oblidar que al darrere dels volums del "Diccionari etimològic" o de 'l'Onomasticon Cataloniae' hi havia una persona que de tant en tant relliscava a l'hora d'explicar mots impertinents. Un dels casos més comentats i alhora més exemplificadors de la "humanitat" de Coromines és la paraula xiruca, que considerava "mot d'origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca": I això malgrat que a la pàgina sencera que li dedicava al "Diccionari etimològic" també ens comentava, en el seu particularíssim estil, que a Echo, el 1966, "conversant amb un matrimoni basc (donostiarres) opinaren que no és basc". L'etimologia de xiruca, amb tot, no calia anar a buscar-la al basc, sinó a Tortellà (Garrotxa), on hi havia la fàbrica d'aquest memorable calçat que Coromines no es va cansar mai de portar. I, per exemple, al llibret del Centre Excursionista de Catalunya corresponent al 26è Campament General de Catalunya, que es va fer el juny de 1976 a Sadernes (Alta Garrotxa)... ...hi hauria pogut trobar la resposta.  I és que a vegades recloure's a casa no es del tot bo, mal m'està el dir-ho, i això no treu ni un bri del respecte que sento per el Sr. Joan Coromines i la seva ingent tasca possiblement no prou valorada. Vaig pensar en aquesta anècdota d'ell i la Xiruca arran de saber el nom del creador de la xiruca de Joan Fontfreda, el creador juntament amb el seu germà de la popular Xiruca, i no deixa de ser curiós, tantes voltes que hi va donar Joan Coromines a l 'origen etimològic del nom, i Xiruca, el nom de la bota és un homenatge a la Mercè, la mare d'en Joan Fontfreda anomenada afectuosament Xiruca. Ja es diu que el llegir ens fa perdre l'escriure, o potser era a l'inrevès l'escriure ens fa perdre l'origen de les xiruques. Sabadell: 1.4.2023