La història de l'escoltisme català està vinculada al desenvolupament i manteniment de la identitat catalana especialment durant el franquisme, quan les organitzacions i institucions polítiques van ser prohibides. És el marc general de referència que es presenta al llibre L´escoltisme català 1911-1978 (Albert Balcells, Genís Samper) i on es posa l´accent en la rellevància d´aquest moviment per a generacions de nens i joves en la dictadura. L'escoltisme com l'aprenentatge a través de l'acció, el compromís amb el grup, la vida exterior, el coneixement i l'estima del país.
El paper d'aquest moviment a la construcció del teixit social i polític català ha tornat al Parlament, on dimecres es va aprovar una proposició de llei de reconeixement de l'escoltisme. La proposició subratlla el paper històric i busca també donar suport jurídicament a la Federació Catalana d´Escoltisme i Guiatge, esqueixada de la federació espanyola en aquest segle XXI. Un marc legal ja que els anys del procés també han passat factura a les relacions amb la federació espanyola i se'n vol blindar la presència internacional. La llei va ser aprovada amb els vots de Junts, ERC, la CUP i En Comú Podem.
Lienas (PSC) i Mohedano (ERC): dues formes i dos temps d'obrir-se portes en una agrupació escorta
Deia Francesc Ten, diputat de Junts, durant la presentació de la proposició que l'escoltisme és una estructura d'Estat que va permetre fer front a les interrupcions del desenvolupament de la nació catalana. Una visió amb matisos diferents segons el partit polític.
L'escoltisme va ser fundat per Robert Baden-Powell a Anglaterra, que va crear els boy-scouts el 1907, i va ser introduït a Catalunya el 1927 per Josep Maria Batista i Roca, etnòleg, nacionalista sobiranista i interessat en una formació nacional de la joventut . L'eclosió té lloc durant la dictadura de Primo de Rivera, explica Eduard Vallory, analista social i autor de l'escortisme mundial (ed Proa), que segueix una lògica d'educar “ciutadans i no súbdits”. Una eclosió que es produeix quan es veuen frenats els moviments de renovació pedagògica dels anys 20 i el context d'aperturisme i catalanisme queden frenats.
Aquest apogeu entronca després amb el moviment que actua durant la dictadura, que es va reorganitzar a finals dels anys 40 de la mà de Mossèn Batlle, en una situació d'il·legalitat i amb l'empara de l'església. El règim franquista havia unificat al Front de Joventuts tota l'organització dedicada als joves. L'escoltisme obre, per tant, una finestra de llibertat i catalanisme.
I és clar, només escoltar la paraula escoltisme immediatament l'associem amb xiruca. El que no sap molta gent és l'origen del nom de xiruca. Ni Joan Coromines ho va esbrinar. De Joan Coromines, la seva ingent tasca filològica sovint ens fa oblidar que al darrere dels volums del "Diccionari etimològic" o de 'l'Onomasticon Cataloniae' hi havia una persona que de tant en tant relliscava a l'hora d'explicar mots impertinents. Un dels casos més comentats i alhora més exemplificadors de la "humanitat" de Coromines és la paraula xiruca, que considerava "mot d'origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca": I això malgrat que a la pàgina sencera que li dedicava al "Diccionari etimològic" també ens comentava, en el seu particularíssim estil, que a Echo, el 1966, "conversant amb un matrimoni basc (donostiarres) opinaren que no és basc". L'etimologia de xiruca, amb tot, no calia anar a buscar-la al basc, sinó a Tortellà (Garrotxa), on hi havia la fàbrica d'aquest memorable calçat que Coromines no es va cansar mai de portar. I, per exemple, al llibret del Centre Excursionista de Catalunya corresponent al 26è Campament General de Catalunya, que es va fer el juny de 1976 a Sadernes (Alta Garrotxa)... ...hi hauria pogut trobar la resposta. I és que a vegades recloure's a casa no es del tot bo, mal m'està el dir-ho, i això no treu ni un bri del respecte que sento per el Sr. Joan Coromines i la seva ingent tasca possiblement no prou valorada. Vaig pensar en aquesta anècdota d'ell i la Xiruca arran de saber el nom del creador de la xiruca de Joan Fontfreda, el creador juntament amb el seu germà de la popular Xiruca, i no deixa de ser curiós, tantes voltes que hi va donar Joan Coromines a l 'origen etimològic del nom, i Xiruca, el nom de la bota és un homenatge a la Mercè, la mare d'en Joan Fontfreda anomenada afectuosament Xiruca. Ja es diu que el llegir ens fa perdre l'escriure, o potser era a l'inrevès l'escriure ens fa perdre l'origen de les xiruques. Sabadell: 1.4.2023
Tags:
AKCTUAL
Xiruca és un diminutiu gallec de nom de dona, molta gent sí que sabíem de què venia, el que passa és que els savis com Corominas viuen en el seu mon acadèmic i no consulten 'el poble', per cert, com que l'origen no era 'català' es va intentar, sense èxit, dir-ne d'una altra manera. Avui la xiruca i els xiruqueros han fet història i han inspirat tonades com allò de 'vella xiruca, quantes hores passades...' Per a mi va ser un gran invent, en el seu moment. Si l'any de la nevada hi hagués hagut ja xiruques no hauria patit tant. El nom de Xiruca (Chiruca), a banda de la senyora que menciones, era també molt popular abans ja per les obres de teatre durant la postguerra, d'un autor avui oblidat, Torrado, que també havien emès per ràdio, en les qual la protagonista es deia així i que van ser molt conegudes. És un cas molt conegut, aquest del Corominas, però hi hagut d'altres coses semblants. Això de què el que sembla més català no ho sigui és molt empipador per als puristes, he, he.
Gracies, has escrit un bon complement a l'escrit sobre l'origen de la Xiruca. Ara, Fontfreda i Castanyer, no és un cognom molt gallec. Però he trobat això arran de la mort de Fontfreda, a la vanguardia, que lliga amb el teu comentari: "Un invento que bautizaron con el nombre de Chiruca, que en gallego significa Mercedes, en honor a su madre y a una obra de Adolfo Torrado titulada así que tanto les había gustado."
Salut.
Per cert, vaig ser a aquest campament de Sadernes que menciones, i abans del campament ja se sabia això de la xiruca i del seu origen 'real'.
Oi tant, i suposo que el Xiruquero-Kumbaià també hi devia anar.
I tant, i la meva filla, que era molt petitona, vam anar molts anys d'acampada i de càmping. El tema dels cognoms no vol dir res perquè podia ser gallega per part de mare o amb família per allà. A més a més això dels diminutius era popular, fossin d'on fossin, en aquest cas encara més amb el tema de l'obra de teatre. Avui fa 50 anys que em vaig casar, per cert.
Moltes felicitats!, a celebrar les noces d'or toquen. Nosaltres ja en farem 53 al juny. Som una rara espècie.
Felicidades. Por mi parte este mes hará 46 años.
amb el xiruquero
Recuerdo que el ilustrador de las Chirucas se llamaba Canals, y que sus dibujos estaban en las paradas de autobús, en unas papeleras que habían de metal, sujetas a los postes por una argolla posterior.
Oju, que encara es fabrica: https://www.tradesport.com/ANY/20230331/descubre-novedades-coleccion-botas-senderismo-chiruca.aspx
jajaja no era la madre, era la mujer de Esteban Fontfreda la que se llamaba Mercedes, y de ahí que el apodo afectuoso de este nombre en gallego fuera... ¡Chiruca! el nombre de la famosísima bota que todos hemos calzado para irnos a monte... las que uso ahora siguen siendo Chirucas ; ) Yo tb fui de los scouts, aquí y en el Bierzo siempre se llamó así, en inglés ... con ellos y con mi padre me nació el amor por la naturaleza, lo bien que lo pasábamos en las acampadas y lo mucho que tengo que agradecer a aquellos monitores que nos llevaban como si fuéramos sus hijos, lo que no recuerdo en mi caso es recibir ningún tipo de adoctrinamiento más allá del compañerismo, cuidar, disfrutar y querer a la naturaleza recuerdo hasta cómo nos enseñaban a hacer nudos, recuerdo algunos nombre como el "as de guías" y "el ballestrinque" que en realidad es un nudo de marineros, no me digáis que no tienen nombres precisos.. eso sí, creo que ya no sé cómo se hacen, tengo que preguntarle a mi hermano que por cierto gracias a los scouts es un consumado alpinista y hasta creo que su vocación de geólogo tb nació allí, con ellos ; )
Muchos besos y buen finde!
La mujer o la madre, el resultado es que de ahí sale el nombre de Chiruca.
·"El nombre de la bota es un homenaje a su madre, que se llamaba Mercè, ya que Chiruca es una manera cariñosa de llamar a las Mercedes en gallego. Joan Fontfreda explicaba que les inspiró una obra de teatro de Adolfo Torrado, así titulada.
Yo tuve unas de joven, de color marrón, pero nunca estuve con los scouts.
Un abrazo cumbayà.
No se, pero esas de la foto no son las Chirucas que yo he conocido. Por lo demás agradezco la informacion, he visto que se copiaron de los franceses...
Un saludo.
Fa ja alguns anys l'empresa va renovar els disssenys, sense deixar de fabricar la 'típica' va fer models nous i més variats.
https://www.elnacional.cat/ca/tag/la-gandula - la foto l'he tret d'aquí
Però és cert que les de la foto semblen d'una altra marca
Tenen diversos models, s'han anat renovant, com qualsevol empresa.
No sabia eso de los Franceses, no veo que importancia que pueda tener con el escrito. Ojo, porque los franceses no inventaron la alta costura, ni el croissant
Lo he leido aqui, https://www.chiruca.com/actualidad/item/298-chiruca-relanza-bota-emblematica-chiruca-original
En Soria hay artesanos que hacen un calzado muy bueno con la banda de rodadura de los neumáticos gastados.
Un saludo
Estas son como las que ten ia yp de joven, Marrones,