DE GUANTS I MASCARETES

I van i diuen ara uns experts que ho han estudiat, que si era aconsellable portar guants per protegir-se de la covid, que si es posa el virus en les superfícies dels supermercats i llocs similars. Clar que deuen ser els mateixos experts que fa tres anys ens deien que no eren necessaris. La notícia la vaig escoltar a la ràdio, però la veritat és que no l'he sabut trobar a la xarxa. Segurament el ChatGPT, seria capaç de trobar-la, però em vaig fer el propòsit de no fer-lo servir i de moment em mantinc ferm en la meva postura.

Una mica tard arriba l'avis, quan tret de farmàcies, hospitals i similars, i algun aprensiu que no s'acaba de decidir, fins i tot les mascaretes han passat a la història. També ha passat la febre per les vacunes, la indignació contra els que es van saltar el torn per mètodes poc ortodoxos i el rebuig que produïen els que s'anomenaven a si mateixos antivacunes. També hem aparcat el costum de fugir de reunions multitudinàries i de llocs atestats de gent, i ens llancem als carrers com si s'hagués d'acabar el món quan sorgeix una oportunitat, amb les mateixes o més ganes que abans. 

En el seu moment, vam creure que mai no acabaria, que les restriccions serien eternes i que la por, igual que el virus, romandria entre nosaltres per sempre més. I, si bé és cert que el virus segueix donant algun disgust que un altre, la por ha desaparegut. I és que no es pot viure amb un temor etern, ens agradi o no. 

Però hi ha coses que no hauríem d'oblidar tan de pressa. En primer lloc, a totes les persones a qui es va endur la pandèmia. I amb elles, als sanitaris a qui cada dia, a les vuit, sortíem a aplaudir com una mena de catarsi col·lectiva. Està bé deixar enrere el patiment, però algunes lliçons no les hauríem d'oblidar. I, entre elles, la importància d'aquestes professions tan vocacionals, tan sacrificades i no sempre tan valorades com caldria. No vull pecar d'alarmista, però hauríem d'haver après que no estem fora de perill de res, i que, encara que no tot es pot preveure, tampoc no tot es pot improvisar, com va passar llavors. Que, més enllà de les rialles que produïen els carros plens de rotllos de paper higiènic i els prestatges dels supermercats orfes de llevat, hi havia moltes lliçons de prendre nota, i no hem fet els deures. I que, per descomptat, per més que ens intentéssim convèncer de què en sortiríem millors, ja hem vist que d'això res de res. Sembla que fa molt de temps, però va ser ahir. I ja se sap que qui oblida els seus errors, està condemnat a repetir-los. La història no només es repeteix, sinó que no som capaços de treure'n una lliçó positiva, i a la següent pandèmia tornarem a caure en els mateixos errors.

Diuen els de Moderna que el 2030 tindran ja una vacuna contra el càncer i fins i tot per les malalties coronàries (això segon ja és més dubtós) valdria més que es dediquessin a buscar una vacuna contra la estulticia humana, ens fa més falta.