ENS TRAURAN EL PA, PERÒ MAI LA SUOR

Ni la Intel·ligència Artificial ni Ayuso baixaran a picar a la mina - Nere Basabe.

Als inicis de la revolució industrial (gairebé) tot van ser bones intencions: Adam Smith, a La riquesa de les nacions (1776), ens explicava com un noi l'ocupació del qual consistia a obrir i tancar la comunicació entre la caldera i el cilindre d'una màquina de vapor en funció del moviment de l'èmbol, amb més ganes d'anar-se'n a jugar amb els amics que de servir de mà d'obra infantil, va descobrir que, lligant una corda entre les dues parts, la vàlvula que les comunicava s'obria i tancava al son del pistó sense que sigui necessària la seva assistència. "I així quedava en llibertat per anar a divertir-se amb els altres nens", assegurava el pare de l'economia clàssica: havent donat origen, sense ser-ne conscient el pobre noi, a un avenç tècnic fonamental. En això residia el principi d'aquell aviat i ingenu liberalisme: cadascú, guiant-se de manera egoista pel seu interès personal, contribuïa inconscientment al bé comú. La mà invisible, ja ho saben.

Dos-cents cinquanta anys després hem perfeccionat la màquina de vapor, hem substituït pel motor de combustió, hem descobert la fusió nuclear, inventat la bomba atòmica, arribat a la Lluna o desenvolupat les telecomunicacions a escala planetària; a Anglaterra, almenys, tampoc no existeix ja l'esclavatge infantil. I, tanmateix, per molt progrés tècnic que aconseguim, del que no ens hem lliurat és haver de matinar per anar a pencar. Feliç aquell nen que gràcies a una corda va poder deslliurar-se de la penosa feina a la fàbrica i, encara que brut de sutge, se'n va anar a jugar a la pilota amb els seus col·legues: avui l'haurien posat a anotar, sense apartar la vista de la corda, quantes vegades per minut el mecanisme obre i tanca la punyetera vàlvula.

Fa més de segle i mig que es va generalitzar la jornada laboral de vuit hores. Hi va ser pionera la satànica revolució russa del 1917, però ja era una reivindicació molt estesa als països occidentals des de mitjans del XIX. La tecnologia ha conegut una infinitat de revolucions des de llavors; els nostres drets, en canvi, van una mica més a poc a poc i amb la llengua fos intentant seguir el ritme a la transició digital, que no hi ha manera. Mentre ens fan fantasiejar amb el so de campanetes de les 35 hores, la flexibilitat, la conciliació i la setmana laboral de quatre dies, el cert és que, a la pràctica, el Tribunal Suprem ha avalat que les empreses descomptin als seus treballadors les pauses del cafè o per fumar una cigarreta, i qui sap si les de fins anar al bany. Si dilluns a les vuit del matí estàs atrapat en un vagó de metro a rebentar o en un embús a la M-30, en canvi, això no compta com a temps de treball: això és un extravagant caprici teu, sembla, amb d'omplir el teu temps lliure.

A la tertúlia matinera (soroll de fons mentre jo mateixa treballava) on vaig tenir notícia d'aquesta sentència disciplinària, també es va parlar de teletreball: caps desconfiats que instal·len a l'ordinador dels seus empleats programes per espiar l'activitat real i programes que els treballadors es descarreguen perquè el cursor no deixi de moure's aleatòriament per la pantalla. Després es van ocupar d'una polèmica pel suposat abús de qui es passa dues hores en una terrassa amb una única consumició. Els tertulians, la majoria, es van mostrar adeptes al sistema, aprovant les mesures del Tribunal Suprem, l'empresari i l'hostaler. Algú va esmentar amb la boca petita allò que "l'important és la productivitat" i no les hores treballades, va apel·lar a la responsabilitat individual i al "sentit comú", cosa en què tots van coincidir: el sentit comú dicta que només valem a la mesura en què produïm o consumim. Ningú va apel·lar a la dignitat humana.

Ens pirren les malediccions bíbliques, i com que no plouen granotes al gust de tots, hem abraçat amb entusiasme allò de “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Com em deia una amiga fa poc, “cada vegada cal treballar més per ser més pobre”. A aquest pas, a les pancartes dels propers 1 de maig acabarem llegint un reivindicatiu "Ens trauran el pa, però mai la suor".