Escapar-se del propi jo. La gestació subrogada, el transhumanisme, l’autodeterminació de gènere, la intel·ligència artificial, la realitat virtual, la nova pedagogia i tantes qüestions com vulguem afegir-hi. No hi ha porció de la realitat que no amagui en el seu interior el desig de deixar enrere els nostres límits i fronteres. Estem protagonitzant la fugida més estranya possible, la d’escapar-se d’un mateix, l’abandonament de tot allò que ens és conegut i experimentat. S’equivoquen els qui consideren que són temps dolents per a la utopia. És veritat que van morir per fracassats els grans somnis d’accent col·lectiu; substi­tuïts avui per succedanis com l’agenda 2030. Però ho és també que mai hi ha hagut a Occident millor època per a les utopies individuals: seràs el que vulguis, faràs el que vulguis. La plena autodeterminació del jo exigia un pas iniciàtic. Havíem d’aprendre primer que no hi ha res que sigui per sempre. Tot pereix i tot és volàtil. Família, comunitat i treball. Vam serrar amb entusiasme les tres potes del món d’ahir. Deixaren de ser perennes i adoptaren la forma d’un joc de l’oca i el tiro perquè em toca. Avui això, demà allò. Sense aquestes robes quedava despullat l’individu, i ja podíem cobrir-lo amb uns altres hàbits. Escollirem les ales d’Ícar per no tenir límits i volar tan alt com volguéssim. Amb el risc que el sol, com succeeix en el mite, ens fongués el fusellatge.

Ana Obregón i la seva filla forjada en un cos que no és el seu no mereixen més assenyalament que el que meritem també la resta. És una dels nostres i per això ens hi projectem amb tanta duresa. El bebè que li ha gestat una altra mare en el mercat d’humans encaixa perfectament en un present en què no hi ha més límit que la pròpia factibilitat del desig i un compte corrent per abonar-ne el cost. A crèdit o en efectiu. La seva és una decisió coherent amb la mentalitat hegemònica dels nostres dies. Ser i fer allò que vulguem.

Des de l’esquerra es critica Obregón amb el bastó del marxisme. El problema és material, en la mesura que un ventre només es lloga –alguna excepció hi deu haver– si la seva propietària necessita o vol fer caixa. És una qüestió d’explotació econòmica, de l’home per l’home, de la dona per la dona, es diu des d’aquest cantó. L’oposició és més rotunda des del conservadorisme. No és el negoci entre adults allò que preocupa, sinó el fet de desballestar els límits que defineixen la condició d’allò humà. Enfront d’aquests, el victoriós i malentès liberalisme que situa el propi apetit i la capacitat de satisfer-lo com a mesura de totes les coses: sigues el que vulguis, fes el que vulguis. És només qüestió de temps que la subcontractació de l’embaràs és normalitzi. En una societat entesa com una agregació d’individus, el desig acompanyat dels diners té sempre el comportament d’un riu: tant se val els obstacles que hagi de salvar, desemboca sempre a la mar.

Tantes ambicions satisfetes amaguen una contradicció. Una paradoxa, si ho volen. La societat del desig complert és la mateixa que necessita una capsa d’ansiolítics a cada tauleta de nit. Hauríem d’anar tots amb un somriure d’orella a orella amb tants èxits com acumulem. I, en canvi, respirem un ambient estranyament enrarit, en què cada cop resulta més exòtic el sa optimisme i la plena satisfacció de l’aquí i ara amb allò que som i allò que tenim. Vivim el benestar en diferit, com si fos una llebre de canòdrom a la qual perseguim com gossos. Potser perquè la carrera del desig no es pot acabar mai. Cada aspiració acomplida aboca a una de nova i ens allunya de nou la línia de l’horitzó, sempre inabastable. No albirem mai la meta. Senzillament perquè en el reialme del desig no n’hi ha".

M'havia proposat no escriure res sobre Ana Obregón, potser perquè no tinc clara la meva opinió sobre el cas, o diguéssim que tinc opinions contraposades. En Josep Martí Blanch en aquest article toca el cas i rebla el clau. De l'article em quedo el paràgraf final, que dona per reflexionar-hi i veure on som i cap on anem, esclaus com som de nosaltres mateixos...

"... Fa temps que vam decidir que la resignació era una mala herba que no mereixia créixer en el jardí dels nostres valors. Ens feia petits i ens castrava, pensàvem. Sense ella, crèiem, totes les cadenes que impossibilitaven l’acompliment dels nostres anhels s’evaporarien: serem i farem allò que vulguem, sense més frontera que la pròpia llibertat. Ens submergirem de cap en aquesta utopia en companyia de la ciència i el progrés que tot ho abelleixen a primera vista. I ara ens creixen els monstres de la distopia a totes les cantonades. Vàrem trencar els barrots de la cel·la dels límits per acabar descobrint que la veritable presó és viure sense. Esclaus de nosaltres mateixos, com apunta Byung-Chul Han. No hi ha pitjor amo possible. Així que continuem fugint".  Sabadell: 3.4.2023