És el que cobra el salari mínim l'esclau modern? Probablement és així, si definim l'esclau com l'individu que no es posseeix, sinó que pertany a un tercer a qui està obligat a llogar la seva força de treball per sobreviure. Per descomptat, podem trobar alguna cosa pitjor que aquest assalariat: l'aturat al final del seu subsidi d'atur, el sense sostre, les prostitutes de totes les edats i sexes o, fora d'Europa, els nens que treballen o adults que passen més de dotze hores al dia en una activitat pagada per uns quants euros, amb què comprar pa i llegums. A tots els casos, aquests individus es podreixen com a víctimes del capitalisme que, en la seva versió liberal, es caracteritza per un ús de la tècnica exclusivament ajustada als diners, al benefici i la rendibilitat. Esclau és qualsevol que pateixi aquest procés i exerceixi en la societat un paper degradant que no es pot permetre el luxe de rebutjar.

És veritat que l'esclau ha existit sempre, i no només a partir del moment en què el capitalisme liberal va prendre les regnes del destí d'Occident, i més tard del planeta. Construir piràmides, edificar ciutats, obrir canals, traçar rutes, aixecar catedrals, produir riqueses sempre ha suposat, en totes les èpoques, una classe explotada, la més nombrosa, i una classe explotadora. Passat el temps del descobriment, la tècnica permet als més forts dominar els més febles. De l'edat de les cavernes a la d'Internet, la tècnica sempre actua com a instrument de dominació d'un grup sobre un altre.

Avui dia, la tècnica es posa al servei de la classe que posseeix els mitjans de producció. L'organització del treball es fa segons el sentit liberal i la tècnica afavoreix aquest projecte que està als antípodes de l'home: extreure beneficis que seran redistribuïts als accionistes, augmentar el capital dels inversors; rendibilitzar l'empresa. Es produeixen menys béns de consum per satisfer la població que objectes de moda, peribles, fabricats per tal d'aconseguir del consumidor que compri, que faci circular els seus diners i els injecti a la màquina liberal. Sovint la tècnica s'utilitza per augmentar aquest vici en un circuit de producció dissociat de les finalitats eudemonistes (que tendeixen al benestar de la majoria) amb l'objecte de perseguir una màxima creació de diners la circulació virtual dels quals està sotmesa a les especulacions dels detentadors d'accions.

Ara bé, hi ha una alternativa a l'ús alienant de la tècnica, que suposa la seva utilització per a fins alliberadors. En els anys que se succeeixen a la bogeria del consum associada a la postguerra, Herbert Marcuse (1898-1979) critica l'ús exclusivament capitalista de la producció de les riqueses i la submissió de la tècnica a les finalitats del mercat liberal. Contra un ús alienant de les màquines, proposa invertir els valors i posar la màquina al servei dels homes: reduir el temps passat al lloc de treball, disminuir la penalitat de les tasques, suprimir-ne la perillositat, inclosa la seva nocivitat mortal, humanitzar la tasca abolint les tasques repetitives, pensar la màquina per a l'home i no a la inversa.

Utilitzant la tecnologia amb finalitats humanistes i alliberadores, i no inhumanes i liberals, augmentem el temps de lleure i disminuïm les hores passades al costat del lloc de treball en una jornada i en una vida. Allà on els homes gasten allò essencial de la seva força i de la seva energia, una revolució en l'ús de les màquines permet imaginar una robotització màxima que redueixi el temps de treball a dues o tres hores al dia consagrades a produir les riqueses necessàries només per al consum essencial. Sense més necessitat d'un emmagatzematge en excés, la producció contribueix llavors al benestar dels individus i no a assentar la tirania integral del liberalisme. - Michel Onfray.