D'un temps ençà creix el debat sobre el territori buit. Llocs on es van esfondrant les parets de les cases deshabitades des de fa molt i on gairebé ningú no recorda l'últim dia que es va veure un nen corrent pels carrers. Pobles que esperen mandrosament la mort dels seus darrers veïns per ingressar en la trista llista dels municipis deshabitats. Al costat d’aquests llocs, d'altres que, sense una realitat tan dramàtica, exigeixen ser escoltats i tinguts en compte per evitar acabar de la mateixa manera. Allà hi arrela el concepte de l'Espanya buidada, la terra on no passa mai res o la Catalunya que cal repoblar, terme aquest últim que comença a ser comú en la conversa pública.

Però la mirada sobre la repoblació és netament urbana. Com si construint carreteres i portant internet d’alta velocitat a aquests pobles n’hi hagués prou per omplir-los de dissenyadors gràfics encantats de posar el Mac davant una finestra amb vista i de nous artesans del formatge ecològic de quilòmetre zero aterrats directament des del ciment urbanita per viure d’una altra manera. Aquests perfils existeixen, és clar que sí, i fins i tot dissenyen bé i elaboren formatges formidables. Però amb el mateix entusiasme que a l’inici de la pandèmia vam llegir reportatges detalladíssims sobre un nou èxode rural de la gent de ciutat per viure d’una altra manera, ara hauríem de llegir les històries dels que han tornat a l’asfalt després de descobrir que arrelar en entorns rurals amb valors urbans no és bufar i fer ampolles i que val més rectificar a temps.

Un s'imagina en un poblet de tres habitants i mig, amb les seves lectures, els capvespres, la llista preferida de Spotify en un altaveu acompanyant el ranvespre, la tranquil·litat i el que bé que estic aquí i que autèntic que és tot, i resulta que al cap de dos telenotícies comença a maleir el silenci, la quietud i el fet d’estar tant de temps amb si mateix. I és planteja tornar a la metròpolis, als semàfors i a la queixa diària sobre que deshumanitzada, cara i estressant que és la vida de ciutat comparada amb la del camp mentre tecleja al mòbil una comanda perquè un esforçat ciclista li porti la compra a casa en un quart d'hora.

No hi ha res per repoblar des de la mentalitat urbana. Simplement perquè el desplaçament vital al món rural no és únicament una qüestió física i material. Si el que es pretén, i és aquí on apunten la majoria de les presentacions sobre repoblació, és esborrar la diferència entre poble i ciutat perquè sigui atractiu viure en entorns no urbans perquè s’ha aconseguit que no ho semblin, el fracàs està escrit abans de començar. Primer perquè és impossible que això passi i segon perquè un poble és impossible d’armar amb els valors d’una ciutat.

Juntament amb el concepte de repoblar, una altra expressió que ha fet fortuna és la de “fixar la gent al territori”. Se sent també en entorns polítics i es pronuncia amb la gravetat de qui està a punt de treure’s de la butxaca un tub de cola d’impacte per repartir la pega per les soles dels nascuts en pobles i viles amb la intenció que no puguin aixecar els peus de terra per desplaçar-se. Novament, estem davant el mateix enfocament urbà que ho redueix tot al wifi, al camí asfaltat i a una feina amb què omplir la nevera.

Per descomptat que tot això resulta imprescindible. Guanyar-se la vida, gaudir de comoditats i disposar d’oportunitats és condició primera perquè l’èxode no sigui tal i la gent aposti pel medi rural com a forma i mitjà de vida. Però no són prou condicions. Hi ha, per damunt d’aquestes variables, una qüestió de més pes que té relació amb la resposta a aquesta pregunta: com és la vida que mereix ser viscuda?.La resposta és que la cultura hegemònica del present assenyala clarament que aquesta vida és la urbana. Per això el món rural, en boca dels que parlen de repoblar i fixar la gent al territori, és en la majoria de les ocasions una realitat que cal empolainar perquè sigui en la mesura possible el més semblant a una vida urbana i d’aquesta manera una mica atractiva. Aquest discurs amaga una lògica que més que atreure foragita: només és desitjable viure de debò en un poble si primer aconseguim que deixi de ser-ho.

El pagès, el pagès pobre, com a mòdul de vida, ha estat sempre, i ho és encara avui, una mesura de 'felicitat' dubtosament admissible. Si la literatura l'ha idealitzat, va ser perquè la literatura mai no la van escriure els agricultors, deia Fuster, i a fe que tenia raó. Uns amics ja fa anys, ho varen deixar tot i se'n van anar a un poble del Pirineu a fer de pagesos, viure sa i del que donés la terra, o el bestiar. Tot molt bonic, bucòlic i ecològic. Van comprar unes cabres andaluses que del fred que feia se'ls tornaven morades, i produïen un formatge que van donar a tastar el gat, però aquest ho va fer només la primera vegada, puix que de les cagaleres que li van agafar ja no ho va voler provar més. Al cap d'un temps, amb la cua entre les cames van tornar a la ciutat. No van ser els únics en aquella època, però com deia un amic, al camp cal anar a viure-hi amb diners, en una Masia ben condicionada i un pagès que et faci la feina. El camp és dur, molt dur, sobretot per a un urbanita.