UN LLIBRE DE VERITAT

Margie ho va anotar aquella nit al diari. A la pàgina del 17 maig 2157 va escriure: "Avui Tommy ha trobat un llibre de veritat!".

Era un llibre molt vell. L'avi de Margie va explicar una vegada que, quan ell era petit, el seu avi li havia explicat que hi va haver una època en què els contes sempre estaven impresos en paper.

Un passava les pàgines, que eren grogues i s'arrugaven, i era divertidíssim veure que les paraules es quedaven quietes en comptes de desplaçar per la pantalla. I, quan tornaves a la pàgina anterior, contenia les mateixes paraules que quan la llegies per primera vegada.

-Carai-va dir Tommy-, quin desperdici. Suposo que quan acabes el llibre el llences. La nostra pantalla de televisió haurà mostrat un milió de llibres i serveix per a molts més. Jo mai la llençaría.

-El mateix dic-va contestar Margie. Tenia onze anys i no havia vist tants telellibres com Tommy. Ell en tenia tretze-. ¿On ho vas trobar?

-A casa meva -Tommy va assenyalar sense mirar, perquè estava ocupat llegint -. A l'àtic.

- ¿De què tracta?

-De l'escola.

- ¿De l'escola? Què es pot escriure sobre l'escola? Odio l'escola.

Margie sempre havia odiat l'escola, però ara més que mai. El mestre automàtic li havia fet un examen de geografia un per un i els resultats eren cada vegada pitjors. La mare de Margie havia sacsejat tristament el cap i havia trucat a l'inspector del comtat.

Era un homenet grassonet i de rostre rubicund, que portava una caixa d'eines amb cables. Li va somriure a Margie i li va donar una poma, després, va desmantellar al mestre. Margie esperava que no sabés acoblar-se de nou, però sí que sabia i, al cap d'una hora, allà estava de nou, gran, negre i lleig, amb una enorme pantalla on es mostraven les lliçons i apareixien les preguntes. Això no era tan dolent. El que més odiava Margie era la ranura per on havia inserir les tasques i les proves. Sempre havia de redactar-les en un codi que li van fer aprendre als sis anys, i el mestre automàtic calculava la qualificació en un tres i no res.

L'inspector va somriure en acabar i va acariciar el cap de Margie.

-No és culpa de la nena, senyora Jones -va dir a la mare-. Crec que el sector de geografia estava massa accelerat. A vegades passa. Ho he sintonitzat en un nivell adequat per als deu anys d'edat. Però el patró general de progressos és molt satisfactori. - I va acariciar de nou el cap de Margie -.

Margie estava desil·lusionada. Havia abrigat l'esperança que s'emportessin al mestre. Un cop, es van emportar el mestre de Tommy durant tot un mes perquè el sector de història s'havia esborrat per complet.

Així que li va dir a Tommy:

- Qui voldria escriure sobre l'escola?

Tommy la va mirar amb aire de superioritat.

-Perquè no és una escola com la nostra, tonteta. És una escola com la de fa centenars d'anys -i va afegir altiu, pronunciant la paraula molt lentament-: segles.

Margie es va sentir dolguda.

-Bé, jo no sé quina escola tenien fa tant de temps-Va llegir el llibre de dalt a baix de Tommy i va afegir-: De qualsevol manera, tenien mestre.

-És clar que tenien mestre, però no era un mestre normal. Era un home.

- ¿Un home? Com pot un home ser mestre?

-Ell els explicava les coses als nois, els donava tasques i els feia preguntes.

-Un home no és prou llest.

-És clar que sí. El meu pare sap tant com el meu mestre.

-No és possible. Un home no pot saber tant com un mestre.

- T'aposto a que sap gairebé el mateix.

Margie no estava disposada a discutir sobre això.

-Jo no voldria que un home estrany vingués a casa a ensenyar-me.

Tommy va deixar anar una riallada.

-Què ignorant ets, Margie. Els mestres no vivien a la casa. Tenien un edifici especial i tots els nois anaven allà.

- ¿I tots aprenien el mateix?

-És clar, sempre que tinguessin la mateixa edat.

-Però la meva mare diu que a un mestre cal sintonitzar-lo a la edat de cada nen al que ensenya i que cada noi ha de rebre un ensenyament diferent.

-Doncs abans no era així. Si no t'agrada, no tens per què llegir el llibre.

-No he dit que no m'agradés -es va afanyar a dir Margie -.

Volia llegir tot això de les estranyes escoles. Encara no havien acabat quan la mare de Margie va cridar:

- Margie! ¡Escola!

Margie va alçar la vista.

-Encara no, mare.

-IAa! -Va cridar la senyora Jones-. I també deu ser l'hora de Tommy.

- Puc seguir llegint el llibre amb tu després de l'escola? -Va preguntar Margie a Tommy.

-Potser-va dir ell amb petulància, i es va allunyar xiulant, amb el llibre vell i polsegós sota el braç.

Margie va entrar a l'aula. Estava al costat del dormitori, i el mestre automàtic es trobava encès i esperant. Sempre s'encenia a la mateixa hora tots els dies, excepte dissabtes i diumenges, perquè la seva mare deia que les nenes aprenien millor si estudiaven amb un horari regular.

La pantalla estava il·luminada.

-La lliçó d'aritmètica d'avui -va parlar el mestre- es refereix a la suma de trencats propis. Per favor, insereix la tasca d'ahir a la ranura adequada.

Margie va obeir amb un sospir. Estava pensant en les velles escoles que hi havia quan l'avi de l'avi era un vailet. Assistien tots els nois del veïnat, reien i cridaven al pati, s'asseien junts a l'aula, tornaven a casa junts al final del dia. Aprenien les mateixes coses, així que podien ajudar-se a fer els deures i parlar-ne. I els mestres eren persones ...

La pantalla del mestre automàtic va emetre un centelleig.

-Quan sumem les fraccions ½ i ¼ ...

Margie pensava que els nens havien d'adorar l'escola en els vells temps. Pensava en quant es divertien.

Isaac Asimov (Rússia-Estats Units, 1920-1992)