L’escàndol de la presumpta compra de vots per correu en diverses localitats, la majoria a Andalusia, ens porta els aires rancis de l’Espanya cañí, com si fos cert allò tan iterat de Marx sobre la repetició de la història, primer “com una gran tragèdia” i després “com una farsa miserable”. Per no caure en un excés, val més etiquetar-la com un sainet, o com una paròdia que el sistema s’aplica a si mateix,  per regenerar-se. 

Excepte a Melilla, el frau amenaça la credibilitat dels dos grans partits estatals, que posen damunt la taula el que diuen que deia Fraga: “La polític té estranys companys de llit”. Parlant de política, les sorpreses a la llum del dia poden ser d’allò més variades. La presumpta compra de vots, mitjançant tècniques molt simples, indica fins a quin punt alguns s’han mogut amb la pau tranquil·la d’esperit que regala la sensació d’impunitat i el costum. “Però si és el que s'ha fet tot la vida”, ha pensat l’espavilat, que considera aquest tripijoc la cosa més normal, recordant quan Fraga anava a pescar vots a l'Argentina, o com a Galícia votaven fins i tot els morts.

Encara que el safareig sobre el mercadeig de vots és notable, la gent s'ho ha agafat de manera calmosa, ja se sap, Espanya és així, etc. Dins d'aquests sarau el curiós hi ha el cas de les llistes fantasma. Es tracta de llistes, sempre en poblacions petites, integrades per persones que no viuen al lloc, per esgarrapar vots amb vista a la subvenció oficial en funció dels sufragis i la presència als consells comarcals. Expliquen al Segre que, a la demarcació de Lleida, s’han presentat més de quaranta llistes fantasma, la majoria de PSC, PP i Vox.

De vegades, per legitimar el candidat fantasma, les direccions dels partits addueixen coses tan curioses com que l’individu va treballar a la zona o que hi té vincles familiars remots. Que aquestes maniobres donin una imatge pèssima de la competició democràtica no sembla importar als estrategs de torn.  Però la gent no s'escandalitza ja per res, és part del paisatge del país , ja se sap, España y yo somos así, señora, que Eduardo Marquina li fa dir, al segon acte de A Flandes s'ha post el sol, al capità Diego de Acuña.

Ningú s’escandalitza. com quan en un altre ordre de coses, el malaurat Robinson buscava Osasuna al mapa, en fitxar pel club, puix això li passa a més d'un d'aquests candidats fantasma. És la síndrome Osasuna, que s'havia donat en més d'una ocasió amb dels futbolistes 'oriünds' dels seixanta. I no us sorprengui la comparació política- futbolística, és que la política s'ha futbolitzat, mentre el futbol s'ha polititzat.