Google ja torna a estar operatiu, després que hagi caigut a tot el món la nit d'aquest divendres. Pels voltants de les 21:00 hores, el servei de la gran tecnològica estatunidenca, ha deixat de funcionar i no ha estat possible accedir a Google Chrome, Gmail, Youtube o Spotify, per exemple. Les incidències han estat vigents fins a les 22:00 hores, quan s'ha recuperat la normalitat.

Ahir al vespre ja no funcionava, i vaig pensar, això és que ha caigut, o l'ha bloquejat en Ricard. Wordpress si funcionava. No em vaig preocupar, un dia o altra tot això petarà i haurem de tornar al paper en blanc i al llapis, boli o ploma, que encara en tinc dues. Com si fos una premonició, abans-d'ahir vaig tornar a dibuixar, que feia anys i panys que ho havia deixat, i a revisar dos llibrets de poemes impresos, Banderes de Maig i la Cara de l'Instant.

No deixa de ser curiós, la calma en què em vaig agafar la caiguda de Google, que en altres moments hauria provocat un atac de pànic. Però amb el temps he après que hi ha vida més enllà de les xarxes i que es pot viure sense elles. Ara mateix publico aquest text, i surto amb la bicicleta, tinc carril bici fins a Matadepera (beneïdes eleccions municipals), impregnar-se de natura és una bona cura per desintoxicar-se, i a més aquí no hi pot actuar la IA, si és que fins i tot per escoltar la ràdio, m'emporto el transistor. Us deixo amb un parell de poemes de Banderes de Maig. AH! a la fotografia, a baix a la dreta hi ha la meva bicicleta, es diu Dudusinda, en homenatge a una gossa albina que tenia el meu germà. En preguntar perquè es deia així, la senyora que li va donar li va dir: 'és el nombre de mi hermana'. Però, ai las, la germana es deia: Gumersinda... Bon dissabte.


EL POETA EN BICICLETA

El camí és argilenc
i vorejat d’oliveres
fa pudor de femer
d’una masia propera,
borda un gos desmanegat
sense esma per cuitar-me
en passar pel seu costat.
Camí amunt tot verdeja
se’n va la olor dels fems
i m’arriba la de l’herba,
que seguen al camp de golf.
Cami amunt hi ha una drecera
a la dreta, carretera
a l'esquerra camp enllà
puja que pujaràs, sua que suaràs
fins l'hípica que m'espera.
M'aturo a veure els cavalls
mentre recupero bufera,
i un glop de cola ben fresca 
me'l bec de gust, m'atempera.
Continuo camí amunt
i arribo a Matadepera,
allí està palplantat l'avi
amb armilla, gorra, pantaló,
i el pal preparat, llençant
amb elegància les pilotes
des del jardí i amb paciència
ja que no pot anar al golf
ho fa des de la residència.
La tornada és més distreta,
camí avall no cal esforç
s'embala tota soleta,
la cosa del pedalejar.
Us ho diu qui us ho ha explicat
passejant una estoneta,
el mestre en esbufegar
el poeta en bicicleta.


TOT ESDEVÉ CLAR

Mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
cridant a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica s'apropa el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no te previst acusar ningú - encara,
...............pel fet d'estar,
................ .. cobejós de cel i terra.

             *             *             *