EL POP D'ETA A LES LLISTES ELECTORALS

El PP s'aferra a ETA en caure el mite que la dreta genera riquesa i l'esquerra només la distribueix.

ETA és memòria recent i, per tant, és també present encara. De tots. No només de víctimes i botxins. Falten molts anys encara perquè pugui aproximar-se a la carnisseria terrorista com si es tractés d’un museu. El temps en companyia dels morts no passa mai prou ràpid i els cossos que ETA fa refredar a trets no són només noms i cognoms als llibres d’història i material per a tesis doctorals. No encara. Segueixen sent rostres que coneixíem arrancats de soca-rel del nostre viure col·lectiu. Les arcades que molts sentim davant les paperetes de vot amb assassins com a candidats no tenen cap relació amb la política, no almenys amb la que queda definida pels partits. Són només l’expressió més natural del sentir humà. Perquè només els sants, i no en són gaires, són immunes al fàstic que fa asseure’s a taula amb un criminal i que, a més a més, sigui aquest qui ordeni el menú.

És cert que una societat no pot aspirar a tancar les ferides del terrorisme sense grans dosis de generositat quan les pistoles han deixat de foradar cranis i els antics assassins, forçats per la seva derrota en el camp de batalla –amb ETA això s’ha de recordar–, abracen la política com a única via legítima per defensar les seves conviccions. Però practicar la generositat fa d’un algú generós, no idiota.

I els qui pretenen que s’acompanyi amb normalitat i sense fer soroll la decisió de Bildu de sembrar d’expistolers les seves llistes electorals no demanen un exercici de bondat. El que exigeixen és, perdoni el lector per l’expressió barroera, que assistim sense queixar-nos a un pixar-se a la nostra cara i que aplaudim perquè la sequera s’ha acabat per fi i s’ha posat a ploure. El camí de la reconciliació i la convivència, quan hi ha hagut sang, no és fàcil ni lineal. És un caminar sense fi a través d’un laberint de contradiccions. Per exemple, es pot intentar –sense aconseguir-ho, és clar– sentir-se molt proper al dolor de l’exdiplomàtic Javier Rupérez i entendre que li resulti incomprensible assistir a un procés de santificació com “home de pau” d’un dels seus presumptes segrestadors, Arnaldo Otegui. 

I al mateix temps que es procura aquest exercici d’empatia sincera, arribar també a la conclusió, des d’una òptica allunyada de la casuística individual, que sense els esforços de l’actual coordinador general d'EH Bildu per arrossegar a la seva gent a postures de renunciar a la violència, potser encara estaríem afegint noms a la llista dels assassinats per ETA. Però aquest asèptic exercici només és possible per a qui no s’ha passat trenta dies en un forat jugant a la ruleta de la mort amb els seus segrestadors.

Però llavors, on està el límit del què resulta acceptable? Per què celebrar que Otegui obrís un dia els ulls al respecte a la vida dels altres i no fer ara el mateix amb aquests assassins que han complert ja les penes i aspiren a convertir-se en regidors dels municipis on es presenten? No han pogut recórrer el mateix trajecte vital que el seu cap polític i penedir-se del seu ­passat?

Reconeixem sense embuts que té raó el lector que considera que aquesta és una contradicció insalvable i que tot queda reduït al final a una qüestió de quina és la capacitat per engolir de cadascú. I sí, per a molts, inclòs qui signa aquestes línies, la frontera d’allò que resulta acceptable la fixa la irreversibilitat del dany causat. L’assassinat marca la línia de l’abisme, sense marxa enrere. I participar en un, més si és un mateix qui dispara, hauria de comportar una inhabilitació política de per vida.

La provocació de Bildu és totalment gratuïta i contraproduent. I això la fa encara més censurable. No és humiliant només per a quasi totes les víctimes. És també d’impossible digestió per a la majoria de ciutadans que no arrosseguem aquesta condició. I d’afegit té conseqüències polítiques. Dona la raó als qui senten com una humiliació permanent que Bildu s’hagi convertit en un soci preferent del PSOE al Congrés. Donar galons institucionals, encara que siguin d’abast municipal, als pistolers no és un pas més cap a la normalitat i la convivència com alguns benintencionats pretenen. Ans al contrari. Entorpeix i dificulta. Com ho faria també convertir a un violador en regidor de feminisme i igualtat, per molt que hagués complert la pena i estigués plenament rehabilitat des de l’angle jurídic.

Endavant Bildu amb la seva mesquinesa. Però una cosa és que acceptem pop com animal de companyia i una altra de molt diferent és deixar de veure’l com allò que és, un cefalòpode. - Josep Marti Blanch - lavanguardia.