El dia 1 de maig per si algú encara no se n'havia adonat, és aquell dia de l'any en què els representants sindicals es posen l'americana de pana o el jersei vell i surten al carrer amb les seves pancartes a reivindicar el no-res, que és cosa que fan la resta de l'any, res. Bé, això sí, cobrar de l'estat per indolents i per fer el gandul que és el seu estat natural i condició indispensable per ser sindicalista. Actualment, és clar, abans hi havia sindicalistes de debò, però és una espècie que amb el pas del temps s'ha extingit. De fet, si fem cas a Ignasi Riera, la qualitat principal d'un sindicalista és que sigui un dropo total. Quasi una condició sine qua non.
A tall d'inventari recordar el mestre Fuster quan deia: Un sindicat que està a les mans dels de dalt - siguin aquests els que siguin - serà sempre un instrument d'opressió classista.
I que millor que un acudit cubà un 1r de maig - Aquell acudit d'un espia de la CIA enviat per Nixon o per Reagan o per Clinton per saber què passa a Cuba: “Senyor President, no hi ha desocupació però ningú treballa. Ningú treballa, però segons les estadístiques es compleixen totes les metes de producció. Es compleixen totes les metes de producció, però no hi ha res a les botigues. No hi ha res a les botigues, però tots mengen. Tots mengen, però també tots es queixen constantment que no hi ha menjar i que no tenen ni desodorants, es queixen constantment, però tots van a la plaça de la Revolució a aclamar Fidel. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió.

En aquest vídeo es pot observar l'enllaç sindical d'una banda de New Orleans. És el de la samarreta vermella. Em queda el dubte de si medita o ha traspassat.