I SIRI ENCARA NO HO SAP

La primavera porta la il·lusió de l’estiu, el capvespre tardà o les al·lèrgies (per exemple, a Eurovisió). Però també retornen rituals com la celebració dels títols que premien una bona temporada. El periodista, editor i escriptor Basilio Baltasar publica l’assaig El intelectual rampante ( KRK Ediciones), amb un capítol, “Teoría del futbolismo”, que desenvolupa els motius del seu desinterès pel futbol. Amb elegant distància, Baltasar dissecciona el fenomen d’aquest esport, del qual subratlla la seva organització: “En la mesura que les festivitats religioses han anat perdent influència, l’espectacle esportiu manté viva la il·lusió cíclica del calendari agrícola i mitiga l’ansietat de l’home abandonat. Els tornejos que convoquen la multitud donen alhora una curativa plasticitat ritual: segmenten el calendari en seqüències de tal manera comprensibles que les lligues comencen i s’acaben, tot i que després, tot seguit, es torna a iniciar el bucle d’un retorn que es prolonga sense parar”.

Ahir a la tarda, per quarta primavera consecutiva, les jugadores del FC Barcelona es van proclamar campiones de Lliga. Va ser en un partit amb desenllaç previsible (3-0 a l’Sporting de Huelva), que, tot i això, va tenir el gran al·licient de veure reaparèixer la màgia d’Alexia Putellas i de servir d’injecció d’ànim per a la final de Champions. La sensació de bucle incessant a què es refereix Baltasar era, fins fa poc, aliena al futbol de dones. La condició de fenomen revolucionari motivava que el simple fet d’existir prevalgués sobre el resultat. Tot era nou i excitant. La generació d’ Alexia, Ada Hegerberg i Alex Morgan passarà a la història per fer caure les últimes barreres de l’excepcionalitat. Però tal com es consolidi la popularitat del futbol femení, les jugadores seran recordades, sobretot, pels seus mèrits esportius. És el rutinari destí que els espera a joves campiones com les barcelonistes Vicky López i Salma Paralluelo, ja desproveïdes de la condició de pioneres. Ho advertia l’exfutbolista Abby Wambach en un anunci de Gatorade: “El dia en què m’oblidin serà el dia en què haurem triomfat”. Això sí, Siri encara no se n’assabenta. Quan se li pregunta sobre quan torna a jugar el Barça, respon com si Alexia i les seves col·legues no haguessin existit mai. 

N'és conscient d'aquest nou paradigma Xavier Aldekoa que al seu article a la vanguardia ho explica: "A més de fer un futbol exquisit, la comunió de l'equip amb el públic culer és excepcional. Les celebracions de totes les futbolistes al fons del Camp Nou després de superar eliminatòries de Champions remeten a comunions entre equip i afició pròpies d'altres temps. Més que no pas celebrar victòries, les jugadores celebren ser les protagonistes d'una revolució. Perquè ja no hi ha marxa enrere.

Aquesta setmana, durant una vista a Gran Canària per presentar el meu últim llibre, una nena de nou anys em va certificar que el futur ja és avui. Claudia Tusell venia d'entrenar al seu equip de les illes i, en dir-me que jugava de central o mig distribuïdor, li vaig preguntar estúpidament si s'assemblava a De Jong o a Busquets. Em va mirar amb la ganyota torta de qui, per descomptat, ja dibuixa els seus ídols amb la silueta d'Aitana o Mapi León. Vaig intentar rectificar i li vaig explicar que de vegades veia les jugadores del Barça en una cafeteria catalana ia Claudia se li va il·luminar la cara. Li vaig fer una promesa: si alguna vegada Alexia apareixia per fer un cafè, li demanaria un autògraf per a ella".

Claudia va assentir amb un somriure enorme als llavis, sense ser conscient encara que ella també forma part de la revolució.