EL CENTRE DEL MÓN

 

Fa prop de quaranta anys, en un vol de Manila a Honolulu, em va tocar seure al costat d’un americà obès i xerraire que em va assegurar que Califòrnia era en aquells moments l’equivalent del París de començaments del segle XX i que el més interessant i innovador que passava al món estava passant allà. Va esmentar un lloc que jo no havia sentit anomenar mai, Silicon Valley, i uns ordinadors de capacitats fabuloses –llavors encara no es parlava de noves tecnologies–, i va dir que el tren del futur estava a punt de sortir i que, per no perdre’l, calia estar al corrent del que es cuinava per aquells topants. Ho va dir amb naturalitat, com si estigués dient una obvietat indiscutible. Em va semblar una fanfarronada i no li vaig fer cas, però el pas del temps ha demostrat que tenia més raó que un sant.

Em vaig recordar d’aquella conversa fa uns quants dies, després de llegir el primer butlletí Penínsules, d’Enric Juliana, en què evocava l’afirmació de Josep Piqué que el centre del món es troba a l’estret de Malacca. Juliana demanava opinions sobre l’assumpte. Com que conec la zona perquè vaig viure durant cinc anys a Kuala Lumpur, no em resisteixo a donar la meva.

Hi ha conceptes que són molt subjectius, i el del centre del món n’és un. Molts habitants de Nova York estan convençuts que el trepitgen tan bon punt surten de casa, o fins i tot sense sortir-ne, però Mark Twain els va titllar un cop de provincians, amb l’argument –no desproveït de lògica– que els habitants del seu poble, a Missouri, estaven sempre al corrent del que passava a Nova York, mentre que els de Nova York no tenien ni idea del que passava a Missouri.

¿Què és el que defineix el centre del món? Si el criteri és el costum dels habitants del lloc en qüestió de passar desdenyosament de la resta de l’univers, llavors el centre del món se situa sens dubte a Nova York, a Londres o a París, amb alguna petita sucursal a Barcelona. Però hi ha molts altres criteris possibles, tots igual de discutibles.

Per aquell americà del vol a Honolulu, l’assumpte no admetia discussió: el centre del món es trobava a Califòrnia, perquè els grans canvis del futur s’estaven covant allà. I no li faltava una part de raó. De Califòrnia n’han sortit Apple, Microsoft, Facebook, Google, Amazon i la majoria dels nous imperis tecnològics que governen les pantalles a les quals ens hem tornat addictes.

En aquests quaranta anys, a Europa no s’ha creat cap companyia comparable. Però tot i així els europeus, en el fons, continuem convençuts que, amb internet o sense, el Vell Continent és i serà durant molt temps el centre del món, perquè és el lloc més civilitzat i perquè, per més prodigis que s’inventin, el pes de la història no s’evaporarà. Si haguéssim de tornar a néixer i poguéssim escollir on, ¿no triaríem Europa?  

Els que hem viscut fora d’Europa, però, sabem que el Vell Continent no compta tant com creiem. A l’Extrem Orient circulen mapamundis en els quals Àsia està situada al centre, amb Europa a una banda i Amèrica a l’altra. Al principi xoquen una mica, però és una visió tan lògica com la nostra, o potser més, sobretot considerada des d’allà. 

Quan hi vivia, jo no tenia la impressió de ser al centre del món. Kuala Lumpur és una ciutat molt agradable, o almenys ho era fa vint anys, molt cosmopolita, però cap habitant de la ciutat tenia la sensació de ser el centre de res. A Singapur gasten més fums, però tampoc no crec que es pensin que viuen al melic de l’univers. Algú dirà que els que viuen de debò al centre d’alguna cosa mai no se’n solen adonar, i potser tindrà raó. No ho sé.

L’afirmació de Josep Piqué –home de ment molt lúcida que no sé d’on treia el temps per fer tot el que feia i fer-ho tant a consciència– reposa sobre un fet molt concret: per l’estret de Malacca hi passa el 60% del trànsit marítim mundial. És un argument de pes, sens dubte. L’estret de Malacca és la ruta obligada entre dos gegants, la Xina i l’Índia, el comerç entre els quals sempre ha estat més fàcil per mar que per terra, a causa de l’Himàlaia físic i dels Himàlaies geopolítics que els separen.

Però avui una gran part del comerç mundial va per altres vies: per terra, per aire i, cada dia més, per internet. Ni el petroli ni el gas liquat es poden vendre online, però els productes que estan transformant el món sí. Quantitativament, doncs, és molt possible que l’estret de Malacca sigui una de les primeres artèries de l’eco­nomia mundial, i potser la primera. Però qualitativament és més discutible.

Josep Piqué, però, no ho deia en un sentit literal, i Enric Juliana, si no l’entenc malament, tampoc. Quan diuen que el centre del món es troba a l’estret de Malacca, el que estan dient és que Europa ha deixat de ser-ho i que el progrés econòmic d’Àsia –de la Xina, de l’Índia, del Vietnam, d’Indonèsia– està canviant-ho tot, i no els falta la raó. Europa perd gas i la convicció dels europeus de ser el centre del món s’assembla cada vegada més a la dels xinesos de fa cent anys, que malgrat la decadència i la pobresa en què vivien estaven convençuts, innocents ells, que la Xina continuava sent l’Imperi del Centre.

Si jo avui coincidís en un vol de llarga distància amb un jove tan despistat com era jo fa quaranta anys i em demanés consell sobre el millor lloc per agafar el tren del futur, li diria que el tren del futur no sap ningú d’on sortirà, però que anar a buscar-lo pels voltants de l’estret de Malacca no em semblaria cap mala idea. El que per a nosaltres és encara un futur hipotètic –i no necessàriament idíl·lic, alerta–, a molts llocs d’Àsia ja és el present. - Carles Casajuana - lavanguardia.cat.  Mentrestant, Europa és poc més que un Balneari decadent.