ESPANYA ESTÀ FATAL

Ahora nos percatamos de que le hemos estado llamando telebasura a lo que únicamente era entretenimiento rápido y que sólo es dañino si se toma en serio, y le seguimos llamando periodismo a lo que nunca pasó de telebasura - Antón Losada.

La dreta espanyola, sempre tan de llei i ordre i pàtria i rei, aplaudeix enfervoritzada que una cap de protocol d'un Govern regional grapegi i talli el pas cap a una tribuna d'autoritats a un ministre del Govern d'Espanya com si la veritable autoritat fos ella i en depengués el manteniment de l'ordre, no protocol·lari, sinó constitucional. L'esquerra espanyola plora desconsolada i afligida pel final del programa Sálvame a Telecinco, mentre que alguns ens descobreixen que Jorge Javier Vázquez és el príncep del poble i que aquest plató a Mediaset residenciava l'àgora on s'expressava la veritable veu i l'autèntic sentir de la ciutadania, per a desagrat i disgust del poder.

Espanya és fatal. És igual que, en totes les enquestes, gairebé vuit de cada deu espanyols es declarin feliços amb la seva vida i optimistes amb la seva economia. Els símptomes no es poden presentar més clars. Costa imaginar-se dos indicadors més fiables i concloents respecte a l'abast dels desperfectes institucionals i els danys al sentit comú que se'ns han anat acumulant des de la Gran Recessió; quan vam descobrir que ser propietari i tenir una hipoteca no era exactament el mateix; o que la democràcia que ens estava semblant tan barata ens acabaria sortint molt cara.

Tot està al revés. Ni la mateixa parella de la Guàrdia Civil sabria ara mateix què fer. Si obrir pas al ministre del Regne d'Espanya o plantar-se a les portes dels estudis de la cadena del cinc per protegir els prínceps del poble. Disparar al sol que surt per on no és per fer front a tant sense déu, igual que el cap Gutiérrez a Amanece que no és poc, sembla l'única cosa raonable i constitucional.

Ara que, gràcies a Díaz Ayuso, sabem que blocar una autoritat de l'Estat representa un acte de llibertat, el cel és el límit. El següent pot consistir a deixar-li anar al president del Govern que, si vol anar a un sopar de gala a Madrid, a Barcelona o a Ourense, s'apunti a les llistes de l'atur per si de cas calguessin cambrers per servir-la. Qualsevol dia es neguen a saludar perquè la bona educació i la cortesia institucional constitueixen una altra imposició de la correcció política progre.

Si un ministre no és qui per entrar en un acte organitzat per la Comunitat de Madrid, qui és la presidenta d'aquesta mateixa comunitat, o els seus recaptadors, o els policies, o els metges, o els professors, per entrar a casa meva. Al cap ia la fi, “vostè serà tècnic de l'Estat, però jo sóc Paganini”. La dissonància cognitiva que afecta la dreta mediàtica i política a Espanya comença a assolir nivells patològics. Cal tornar a instruir des del més bàsic.

L'autoritat no és pas opcional. Qui l?exerceix, l?acata. L'autoritat democràtica no depèn de qui la té. Els ministres i les ministres dels uns i dels altres van i vénen, però l'Estat ha de romandre. Per això, una autoritat no pot tallar el pas a una altra autoritat de l'Estat en un espai públic i en un acte institucional, perquè totes dues representen un valor superior que ha de romandre i prevaldre sobre l'oportunitat o el moment.

No deixa de produir certa tendresa contemplar una esquerra tan plena de mestres de l'esgrima intel·lectual, estrategs visionaris i tàctics d'habilitats inversemblants confessar-se atemorits davant la imminència de l'omnipresència de la invencible Ana Rosa Quintana, com a avançada d'una temible conspiració per a desposseir aquest paradís de pluralisme informatiu on vivíem i no ho sabíem.

Quina poca confiança en la intel·ligència d'aquesta ciutadania que tant apel·len i sempre proclamen representar. Com si fos tan fàcil enganyar-la o adoctrinar-la amb unes imatges prefabricades i un parell de tertulians disposats a defensar aquests principis; o aquells si es paguen millor. Com si no sabessin que molts dels preclars líders que ara els prevenen sobre la malvada Bruixa Mala de l'Oest corrien ahir a trobar-los cada vegada que els donava audiència.

L'única cosa bona de tant desordre hispà resideix que algunes coses s'han col·locat al seu lloc, encara que fos per pur atzar. Ara ens adonem que li hem estat anomenant teleescombraries al que únicament era entreteniment ràpid i que només és perjudicial si es pren de debò, i el seguim cridant periodisme al que mai va passar de teleescombraries. Mai no és tard per descobrir la realitat. Acostuma a ser el primer pas per canviar-la.