La figura de l’alcalde sempre havia estat la més propera, la més paternal, la que semblava menys contaminada per les infeccions del poder. Però la vida urbana s’ha anat complicant i l’alcalde o alcaldessa apareix com a responsable d’aquesta complicació. Comença la campanya electoral sota el signe de la decepció. Emmarcada per la confusió i el difús malestar dels temps actuals. - Antoni Puigverd.

Dos exemples, entre mil, serviran per observar la complexitat contemporània: la gentrificació i el trànsit. Si un barri millora molt, és colonitzat pels que poden pagar més. Pasqual Maragall explicava que la brillant Barcelona del 92 va expulsar molts votants d’esquerres cap a les ciutats metropolitanes. En els darrers 30 anys, el turisme ha disseminat per tota la ciutat una versió deformada de la gentrificació. L’èxit turístic està pertorbant la vida dels centres més admirats però també de molts barris. El cas dels búnquers del Carmel és exemplar: la massa turística parasitant l’únic privilegi d’aquell extraradi: la panoràmica.

El turisme deixa diners, però molta brutícia, densifica els carrers, expulsa habitants, alça dels preus de botigues, bars i pisos. Com ordenar i equilibrar interessos tan antagònics?

Una cosa semblant passa amb la circulació, sigui per l’asfalt o les voreres: motos, cotxes, bicicletes, autobusos, taxis, patinets, mares amb cotxets de criatures, joves fent running , ancians de pas incert, gent apressada, turistes lents, turistes en grup, persones sense llar amb els seus cartons, repartidors amb motoretes i remolcs, manifestants, venedors de carrer, badocs d’aparador, pares aparcant prop de l’escola... ¿Com ordenar tota aquesta varietat en l’època del narcisisme, que fa de cada un dels transeünts un rei absolut?

Quan es parla de crisi de la democràcia no és té prou en compte que els ciutadans, cavalcant el cavall desbocat de l’ego, ja no veiem la complexitat de l’entorn. Les ideolo­gies imperants no hi ajuden: estimulen la reivindicació individual o grupal. Tots som víctimes i sempre hi ha culpables dels nostres mals; tots tenim drets, però som indiferents als dret dels altres.

Pel que fa a la política, tendeix al fàcil joc d’acusar a qui mana de les contradiccions que imposa la complexitat. Quan mani qui ara critica, es trobarà amb els mateixos problemes i acabarà caient en errors semblants. No estic dient que no hi hagi models diferents de gestió i de projecte de ciutat: hi són; i ben diversos. Però promouen interessos o identitats parcials i, per tant, contribueixen a emmascarar la complexitat urbana.

Per aquest camí ha perdut la seva aura la figura de l’alcalde. La seva auctoritas és qüestionada pels mateixos que aspiren a ser-ne. En les societats actuals, la sospita debilita tots els poders. Desconfiem de tot en les societats del soroll i les xarxes socials. Però ja en temps més pausats, la sospita germinava. En el segle XIX, quan a França es consolida la societat burgesa, Balzac, a Les il·lusions perdudes, diu: “La fama que tothom proclama sovint no és sinó una prostituta coronada”.

La consciència que tots els poders, inclosa l’alcaldia, són prostitutes coronades és intensíssima avui dia. Les nostres ciutats són plenes de llum blava, llum de pantalla de plasma. Però són, alhora, un fosc laberint “ple de soroll i fúria”. Si ja en temps de Shakespeare era difícil trobar sentit al laberint social, ara ens disgusta fins i tot la idea d’un sentit compartit. Ens exalta el soroll, la fúria ens enamora.