La invención de la cámara cambió el modo de ver de los hombres. Lo visible llegó a significar algo muy distinto para ello. Y esto se reflejó imediatamente en la pintura. John Berger.

Una imatge és una visió que ha estat recreada o reproduïda. És una aparença, o conjunt d'aparences, que ha estat separada del lloc i l'instant en què va aparèixer per primera vegada i preservada per uns moments o uns segles. Tota imatge encarna una manera de veure i fins i tot una fotografia, ja que les fotografies no són com se suposa sovint, un registre mecànic. Cada vegada que mirem una fotografia som conscients, si més no dèbilment, que el fotògraf va escollir aquesta vista d'entre una infinitat d'altres possibles. 
Això és cert fins i tot per la més despreocupada instantània familiar. La manera de veure del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema. La manera de veure del pintor es reconstitueix a partir de les marques que fa sobre el llenç o el paper. No obstant això, tot i que tota imatge encarna una manera de veure, la nostra percepció o apreciació d'una imatge depèn també del nostre propi punt de vista. 
Les imatges es van fer al principi per evocar l'aparença d'alguna cosa absent. Gradualment, es va anar comprenent que una imatge podia sobreviure a l'Objecte representat; per tant, podria mostrar l'aspecte que havia tingut alguna cosa. O algú, i per implicació com l'havien vist altres persones. Posteriorment, es va reconèixer que la visió específica del faedor d'imatges formava part també del registrat. I així, una imatge es va convertir en un registre de la manera en què X havia vist a I. Això va ser el resultat d'una creixent consciència de la individualitat, acompanyada d'una creixent consciència de la història. Seria aventurat pretendre datar amb precisió aquest últim procés. Però sí podem afirmar amb certesa que tal consciència ha existit a Europa des de començaments del Renaixement.
Cap altre tipus de relíquia o text del passat pot oferir un testimoni tan directe del món que va envoltar a altres persones en altres èpoques. En aquest sentit, les imatges són més precises i més riques que la literatura. Amb això no volem negar les qualitats expressives o imaginatives de l'art, ni tractar-lo com una simple prova documental; com més imaginativa és una Obra, amb més profunditat ens permet Compartir l'experiència que va tenir l'artista del visible.
No obstant això, quan es presenta una imatge com una Obra d'art, la gent la mira d'una manera que està condicionada per tota una sèrie d'hipòtesis apreses sobre l'art. Hipòtesi o suposicions que es refereixen a: la bellesa, la forma, la veritat, la posició Social, el geni, el seu gust, la civilització, etcètera
Moltes d'aquestes hipòtesis ja no s'ajusten al món tal com és. (el món tal com és, és més que un pur fet objectiu; inclou certa consciència) Sortides d'una veritat referida al present, aquestes hipòtesis enfosqueixen el passat. El mistifiquen en lloc d'aclarir-ho. El passat està aquí, esperant que el descobreixin, que el reconeguin com és. La història constitueix sempre la relació entre un present i el seu passat. En conseqüència, la por al present porta a la mistificació del passat. El passat no és una cosa per viure-hi; és un pou de conclusions del qual extraiem per actuar. La mistificació Cultural del passat comporta una doble pèrdua. Les Obres d'art resulten llavors innecessàriament remotes. I el passat ens ofereix llavors menys conclusions a completar amb l'acció.
Quan ''veiem" un paisatge, ens situem en ell. Si "veiéssim" l'art del passat, ens situéssim en la història. Quan se'ns impedeix veure-ho, se'ns priva de la història que ens pertany. A qui beneficia aquesta privació -En últim terme, l'art del passat està essent mistificat perquè una minoria privilegiada s'esforça per inventar una història que justifiqui retrospectivament el paper de les classes dirigents, Quan tal justificació no té ja sentit en termes moderns. I així és inevitable la mistificació. John Berger - Maneres de veure.

La Virreina estrena exposició i és una mostra prou revolucionària. Permanent red és una retrospectiva d’un artista singular, John Berger, que, a mitjans del segle XX, va qüestionar les interpretacions formalistes sobre com havien de llegir-se les imatges. Poeta, narrador, dramaturg, novel·lista, assagista, guionista… Berger va fer tots els papers de l’auca artística i és per això que les seves opinions s’han convertit en canòniques, tot i que no sempre ben acceptades en els cercles més formals. La Virreina Centre de la Imatge - La Rambla 99, fins al 15 d’octubre