No sé si algú se m'ofèn, així d'entrada, però això de la correcció política en el llenguatge se'ns n'està anant de les mans. I molt. Però no és de llenguatge inclusiu del que vull parlar, sinó de quelcom molt més profund, i més perillós. Vaig comentar l'altre dia que s'estaven plantejant la supressió d'una escena de La vida de Bryan perquè podia ser ofensiva per al col·lectiu LGTBI. I encara estic de pasta de moniato. Juro que no he sentit mai ningú, sigui de l'orientació sexual i del gènere que sigui, exposar una sola queixa sobre la pel·lícula. Llevat, és clar, la que es pugui desencaixar la mandíbula de les riallades o se'ls ennueguen les crispetes del riure, I això no computa com a queixa. 
No és la primera vegada que llegeixo una estupidesa semblant. També van voler ficar mà a Charlie i la fàbrica de xocolata. a Els cinc i fins i tot a Dumbo. I, per descomptat, a Allò que el vent es va emportar. Com si tinguéssim una immaduresa cultural que requerís constantment de vigilància i, arribat el cas, censura. Perquè es tractaria d'això si no es tractés d'una garruleria i estretor de mires de campionat. I de campionat del món, a més.
Cal aclarir que en realitat no s'ha censurat l'obra de Teatre de La vida de Bryan, Johnn Cleese va explicar que van ser alguns dels actors als assajos previs als Àngels, els que van mostrar el seu desacord amb el personatge de Loretta. 
Dit això, la veritat és que no sé com hem arribat a aquest punt, un punt on ens insten, fins i tot, que desapareguin les bruixes dels contes, perquè poden ofendre les dones amb la seva imatge estereotipada. Però si no sabem distingir realitat de ficció, i ens atufem per tot, acabarem perdent. Perdent manifestacions culturals i perdent criteri. Perquè ja ni les esbojarrades històries Disney se salven de la crema. Per evitar aquest risc, podria apel·lar com a jurista, a la llibertat d'expressió, però no ho faré, escriu Susana Gisbert. Utilitzaré alguna cosa que està a l'abast de qualsevol persona, amb formació o sense. El sentit comú que, avui més que mai, és el menys comú dels sentits. Apel·lem al sentit crític a l'hora de valorar una obra i no necessitarem la crossa del pare estat decidint allò que podem llegir o allò que no. Perquè això, ens agradi o no, és censura, i el que és pitjor, genera autocensura.