Cada dia és més difícil fer humor. Ho saben els professionals que s’hi dediquen, des dels dibuixants que s’encarreguen de les il·lustracions dels diaris fins als còmics que proven de fer riure en tota classe d’espectacles. Qualsevol col·lectiu que se sent injuriat no dubta a sol·licitar que se censurin alguns continguts o d’acudir als tribunals de justícia per buscar una compensació econòmica. La llibertat d’expressió s’enfronta al dret de qualsevol ciutadà a no ser difamat. No es tracta tant de considerar que la societat té avui la pell molt més fina que en el passat, sinó que hi ha tipus de bromes que abans s’acceptaven com a normals i avui es consideren políticament incorrectes

I aquest clima d’inflexibilitat afecta especialment l’àmbit religiós. El gag d’un programa de TV3 sobre la Verge del Rocío ha acabat als tribunals. Es podia esperar després de la campanya política que es va fer que semblés que els catalans es reien dels símbols religiosos andalusos. Res més lluny de la realitat, perquè els mateixos humoristes van protagonitzar recentment un altre gag similar amb la Mare de Déu de Montserrat. La via penal oberta per l’associació 'Abogados Cristianos' ha portat que ara un jutjat imputi els responsables del programa perquè aprecia que la paròdia “pot ser constitutiva d’un delicte d’injúries”.

A mi, particularment, hi ha moltes més coses que m’ofenen i em commouen com a ciutadà sobre episodis del passat que afecten l’Església catòlica que no pas la broma que es va fer a TV3. No cal estendre’s més en aquest tema. L’humor ha de tenir uns límits, és clar que sí, però a aquest pas li deixarem un espai tan petit que serà impossible que ens causi un mínim somriure.

Aquests dies hi ha qui defensa a capa i espasa Toni Soler i qui, per contra, tallaria el cap a Pablo Motos. I al revés. Llibertat d'expressió? Sí, tota. Però sempre que l'acudit ofengui els altres i no a mi. Cada barri ideològic aixeca les seves pires i aspira a cremar-hi el comediant que li resulta molest. Mentrestant, en paral·lel, construeix altars per exalçar el que, aquest sí, el fa riure. A qui així actua el riure, el propi i l'aliè, tant se li'n fot. Perquè el seu estar al món no admet un segon de relaxació. L'acudit ja no és un acudit. És un company de revolució o un perillós reaccionari. Està convençut que cada paraula, expressada o callada, de broma o de debò, apunta al més transcendent. Resumint es pren tan seriosament que la broma acaba sent ell mateix. Una broma, aquesta sí, molt pesada.

A l'assaig Sensible. Sobre la sensibilitat moderna i els límits del que és tolerable (Herder, 2023), la filòsofa alemanya Svenja Flasspöhler busseja en la complexa realitat de la cultura democràtica del discurs actualment. És un text lúcid que intenta esbrossar fins on és raonable que prevalgui l'exigència de respecte als altres de la nostra pròpia sensibilitat. Tempteja el difícil equilibri entre la necessària empatia cap als altres per no ferir-los i la també exigible resiliència de cada individu per suportar una realitat discursiva que no sempre serà del seu gust. I alerta: “Al polemista ignorant i reaccionari de la correcció política es correspon, a l'altra banda, un jo sensible que espera del món tota la protecció, mentre que de si mateix no n'espera res”.

Amb la castració de l'humor en les seves formes més variades, des de les més lleugeres fins a les més sarcàstiques, ens acostem perillosament a aquest no esperar res de nosaltres mateixos i a fiar-ho tot al vot de silenci imposat als altres, fins que, com Winston, ens rendim, i estimem al gran Germà.