La tecnofília és l'afició desmesurada cap a la tecnologia o dispositius relacionats generalment amb ordinadors o mòbils. En aquest cas, les persones depenen de manera excessiva de l'ús de la tecnologia, fins al punt que no se'n poden separar. És per això que podem denotar que la tecnofília es basa en una obsessió amb la tecnologia, fins i tot podem dir que es tracta d'una addicció on, igual que les drogues, si no s'està amb un objecte tecnològic, sigui amb connexió a Internet o simplement amb el telèfon mòbil es generen a la persona addicta trastorns molt semblants a quadres de dependència per ús d'estupefaents.
Quasi un 50% dels adolescents passa més de 5 hores connectats als mòbils els caps de setmana. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que l'addicció a l'Internet s'està convertint en un problema de salut pública. El David Batalla cursava cinquè de primària quan va començar a jugar a través de les pantalles, ni ell ni la seva família eren conscients del que els esperava.
Als 15 anys, en David va començar a sentir-se insegur, l'únic espai on se sentia estimat era a les xarxes. "Estava tota l'estona pendent que em contestaren els missatges, competia amb els companys per veure qui tenia més seguidors. En aquell moment això em donava l'autoestima que no en tenia, fins que em convertí en un addicte", afirma el jove .
"Hi ha una alteració a la presa de decisions. Fa que les persones vagin a les pantalles a buscar la solució que no troben al seu dia a dia", explica el Josep Matalí, cap de psicologia a l'Hospital Sant Joan de Déu . En David ho va viure així: es quedava fins a alta hora de la matinada amb el mòbil i utilitzava les xarxes socials per relacionar-se i per viure a través d'elles.
El pare d'en David, a Cisco Batalla, relata l'addició del seu fill com un “món paral·lel on la família no hi és”. Durant mesos la relació entre fill i parells va ser complicada: "El fet que jo retirara una pantalla generava violència a casa. No era el meu fill, no el coneixia. Era violència, crueltat, cops i malestar". Arribats a aquest punt, els parells d'en David van decidir portar-lo a teràpia.
"Restringim l'accés a les pantalles des del principi. Tornarem a aprendre com utilitzar el mòbil", explica l'Àngela Trabal, psicòloga especialitzada en addiccions. En David va deixar el mòbil d'un dia per l'altre i a mesura que desconstruïa, aprenia i es responsabilitzava de la seva addicció, guanyava de nou independència amb el mòbil". Els ponts que semblaven trencats s'han tornat a construir. Hem tornat a fer vincles amb la família", afirma a Cisco, mentre el jove segueix el seu procés de recuperació de l'addicció a les pantalles i el reivindica amb orgull: "El tractament m'ha ensenyat a tornar a viure fora d'una pantalla”.
Quarta entrega de l'especial audiovisual "Els límits de la tecnologia" de Nació, una sèrie documental sobre els perills de la tecnologia al nostre dia a dia - naciodigital.cat
Los primeros días en El Prat, íbamos a buscar a los nietos al mediodía para comer en casa. De 12´30 a 15 es el horario. Bien. Los primeros días, insisto, comían con la tele y no hablábamos de nada. Nos dimos cuenta de que no era bueno. Así que quitamos la tele a la hora de la comida. Lo pasaron mal los primeros días. Hoy ni saben que existe.
Mientras comemos, hablamos de la vida, hacen preguntas, piensan. Ayer mismo el pequeño, que no tiene cinco años, nos decía que él tendría dos hijos, y que si son nenes se llamarían Roco y Francesc y si son nenas , Paula y Cristina. El mayor hizo deberes y se entretuvo con el Kubric, del que es aficionado. Ninguno de los dos pide la televisión, y hay lo del Disney y el Neflix y no sé cuantas porquerías más que nos puso su padre, Icaro. Pero no son menester, porque pegamos las pegatinas, que siempre hay de frutas, miramos fotos de su padre, leemos libros con mucho dibujo, escriben, o hacen deberes, y después al cole.
Les gusta escuchar y hacen mil preguntas si estás por ellos.
Nosaltres des del primer moment, passada la novetat, a les hores de menjar la tele està apagada, primer amb fills i després amb els nets, però aquests últims ja no llegeixen res que no sigui des del mòbil. No sé si és bo o dolent, simplement contacten d'una altra manera, adequada a les noves tecnologies. El que els hi agrada molt a fills i nets és veure fotos antigues, en tenim tres capses de sabates.
No sé que decir.
Todo es diferente, ni mejor, ni peor, diferente. No sé que les depara el destino, sólo sé que estoy cansado, y mucho, y que les tocará luchar a su manera, como nosotros lo hicimos a la nuestra. Y que siempre habrá espabilaos, trepas, jefes, obreros del sistema, chivatos, mala gente y gente buena. No seré yo el que les diga lo que tienen que hacer, están sus padres.
Y si, les gusta las fotos, también tengo alguna caja de zapatos a la que ya no miro porque aquello pasó, y no hay nada que haga devolver los años escapados. No quiero que los recuerdos se conviertan en nostalgia.
Un abrazo
Hi ha una diferència Miquel. El meu avi deia: El jovent d'avui en dia no val per res. El pare no ho deia però ho pensaba, i jo, ni ho dic ni ho penso. Salut.
El pequeño, ahora en la cama, no tiene cinco años , va y me pregunta: Iaio ¿tu sabes quien pintó la Mona Lisa? . Yo me he quedado pensativo porque tan pequeño no se de quien lo habrá escuchado. Le contesto: Noooo...¿quién? y va y me dice: Ronaldo da Vinci... jajajajaja, mira que me ha hecho reír.
T'ha sortit humorista el net. D'on ho deu haver tret?.
Bona nit.