"Los buenos fines solo pueden ser logrados usando medios adecuados. El fin no puede justificar los medios, por la sencilla y clara razón de que los medios empleados determinan la naturaleza de los fines obtenidos."  Aldous Leonard Huxley

Aquest volum d'Aldous Huxley – El Fi i els mitjans–renova la famosa discussió que va produir a principis del segle XVIII la sentència o el precepte d'Hermann Busenbaum: «El fi justifica els mitjans». (És molt sabut que aquesta màxima ha estat emprada per difamar els jesuïtes; és menys sabut que l'original es refereix a actes indiferents: val a dir que no són ni bons ni dolents. Verbigràcia: l'acte d'embarcar-se és indiferent, però si el fi és lícit –anar a Montevideo, diguem-ne– el mitjà ho és també, sense que això impliqui que tinguem dret a robar el passatge).
En aquest llibre, com a les pàgines finals d'Eyeless in Gaza, Aldous Huxley sosté que el fi no justifica els mitjans, per la senzilla i totpoderosa raó que els mitjans determinen la naturalesa de la fi. Si els mitjans són dolents, la fi es contamina aquesta maldat. Huxley refusa la violència en totes les formes: revolució comunista, revolució feixista, persecució de minories, imperialisme, terrorisme, agressió, lluita de classes, legítima defensa, etcètera. A la pràctica (diu) la defensa de la democràcia contra el feixisme significa el canvi gradual dels estats democràtics en estats feixistes.«Els estats que es preparen per a la guerra provoquen una carrera d'armaments i, inevitablement, acaben per obtenir la guerra per a la qual s'estan preparant.
Els remeis proposats per Aldous Huxley són els següents: «El desarmament, unilateral si cal; el renunciament a imperis exclusius; l'abandó de tot nacionalisme econòmic; la determinació de recórrer, en qualsevol circumstància, als mètodes de no-violència; el sistemàtic aprenentatge de tals mètodes». Això, a les pàgines inicials. A les de la fi proposa la fundació d'ordres monàstiques laiques, sotmeses a vots de pobresa i de castedat, no lligades a cap teologia, però sí al fidel aprenentatge de les dues virtuts fonamentals, que són la caritat i la intel·ligència. Omissió feta de la castedat, una cosa molt semblant va proposar Wells a la novel·la A Modern Utopia (1905).

 Jorge Luis Borges en Obra crítica II, xxx  - descontexto.