El votant és ruc. I què és un ruc? Aquell que fa rucades, diria la mare de Forrest Gump. El ciutadà és idiota. Covard, manipulable, ignorant. Per això vota malament. Atenció! No sempre. De vegades es comporta com un veritable campió i l’encerta. Estem llavors davant un electorat responsable, cívic i civilitzat. Però això només passa quan la seva papereta coincideix majoritàriament amb la que ens agrada. - Josep Martí Blanch, la vanguardia.

Moltes anàlisis sobre els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques destil·len un menyspreu gens dissimulat cap a bona part dels nostres conciutadans. S’ha d’explicar allò inexplicable! Què passa amb Vox? Que ha succeït a Ripoll? Oh, per Déu! Senyores i senyors, aquí està l’ultradreta! També als municipis i autonomies on encara no havien posat els peus.

Millor o pitjor engalanades, les explicacions sempre acaben en un mateix punt, encara que poques vegades s’expliciti: hi ha una part creixent de l’electorat que és rematadament imbècil. Bé perquè és una víctima innocent d’una teranyina de mentides ben travades, bé perquè està per civilitzar i viu encara al plistocè. El primer argument procura salvar-lo –és innocent, no té cap culpa si li menteixen– i el segon el condemna –és un feixista–. Però, fins i tot amb aquests matisos, al final venen a ser el mateix. Estem davant un ramat de curts de gambals. Només que els suposadament caps de suro són cada vegada més. I això diu molt i malament dels llestos, que, amb una resta n’hi ha prou per comprovar-ho, són cada cop menys.
Hi ha preguntes que es plantegen com una qüestió filosòfica irresoluble quan tenim la resposta a la vista fins i tot d’en Trenca sostres. Qui blanqueja la ultradreta? Tapin-se les orelles: l’electorat! Alcem la vista i mirem l’evolució dels parlaments europeus a través de les dues darreres dècades. Advertirem que ni els cordons sanitaris més ben trenats amb la millor de les poliamides serveixen com a barrera per taponar el seu progrés. L’ultradreta és com Hidra. Simules que talles el cap a Vox al Parlament –ignorant-lo– i et guanya les eleccions a Ripoll amb un altre pentinat. Creus que ho has vist tot amb Forza Italia i et surten d’un corner els Fratelli per asseure la seva Joana d’Arc transalpina al sofà de primera ministra. Et sembla que Marine Le Pen és el dimoni i t’apareix Éric Zemour per recordar-te que, per comparació, potser que te la miris com un àngel. I rere tots ells gent, votants, ciutadans. Una caterva d’imbècils, segons ens expliquem els uns i els altres des de les nostres tribunes.
A la recent reunió del Cercle d’Economia, l’alt representant de la UE per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, va apuntar a la seva intervenció que els europeus havíem d’aprendre a relacionar-nos amb la resta del món d’una manera menys condescendent. Prescindir del “patronizing”, va dir, en terminologia anglosaxona, perquè aquesta manera de fer no només cabreja a qui així és tractat, i el reforça en les seves conviccions, sinó que a més a més resulta poc efectiva, si no contraproduent, per als nostres interessos.
Deixant de banda que venint d’ell semblava una broma la referència a la condescendència, ben bé podria ser que el seu consell servís també de portes endins, en l’àmbit domèstic. En la mesura que igualment és fàcil d’advertir aquesta condescendència envers bona part dels europeus que, per motius de fons més que evidents –por de la pèrdua de la identitat pròpia per la pressió demogràfica de la immigració, pèrdua continuada de poder adquisitiu i desaparició accelerada de les classes mitjanes, rebel·lió enfront l’agenda de gènere, impossibilitat d’accedir als béns més bàsics com l’habitatge a un preu raonable per la pressió del capital inversionista, pànic del món desconegut que anticipen els avenços tecnològics, etcètera–, van dimitint en massa dels suposats consensos que, erròniament, tendíem a considerar eterns. No tenen raó però tenen raons. I sense atendre-les ja s’adverteix en el present quins magnífics resultats s’obtenen. Igual que s’endevinen també els que s’obtindran en el futur. Tornin a tapar-se les orelles: l’onada reaccionària acabarà incloent-los a vostès!