LA FESTA DE LA DEMOCRACIA

Avui toca anar a votar, hi ha un evident cansament que afecta la participació, i no només a l'entorn del que en queda del procés; així i tot, sembla pel que diuen, que la participació serà alta, ja es veurà.

Encara que seguim aferrats a la idea que els comicis, més enllà de les seves conseqüències pràctiques, són sobretot una celebració litúrgica, perquè en parlem quan exalcem la càrrega simbòlica que acompanya l'acte físic del vot com la manera d'apuntalar la convivència, de gestionar les diferències i oferir a cada ciutadà la possibilitat d'influir en el camí que ha de prendre una societat per avançar tota ella cap a una vida bona o, si més no, millor.

Recordo que el pare es posava el vestit d'anar a casaments per anar a votar, sempre amb una camisa blanca i una corbata granat que només feia servir en aquestes ocasions. Les sabates eren noves perquè se les va comprar per a la primera votació el 78, però li anaven una mica petites i només se les posava el dia d'anar a votar. Però la festa de la democràcia ja no és allò que era. El meu pare ja no pot anar a votar, recordo que l'última vegada que va exercir el dret al vot, el vaig acompanyar amb la cadira de rodes. I és per això que avui aniré a votar, sempre insistia que calia votar si o si, que havíem estat molts anys sense poder fer-ho sota la dictadura i que ara no s'hi havia de renunciar. El pare votava sempre Jordi Pujol, a ell, no a Ciu, d'ell em deia, aquest és un murri, sap què ha de fer. L'última vegada em va dir..., tu mateix, vota per mi, se m'en foten tots.

Aquesta nit potser sabrem, o potser no, la fórmula de governança que regirà els propers anys la nostra vida col·lectiva, I confortats o no, sentint-nos guanyadors o perdedors, hauríem d'evitar viure la derrota com sentir la bota de l'altre al coll o administrar la victòria com el botí de guerra que ens dona permís per posar la nostra al coll de l'altre. És més difícil saber guanyar que saber perdre, potser perquè a perdre ja hi estem acostumats.