Amb els peus a terra, Yolanda”. Va ser l’única frase amb què Pedro Sánchez va marcar distàncies amb la seva vicepresidenta en el debat a tres de dimecres passat a RTVE. Així va fer una objecció a una proposta econòmica dels seus socis. En canvi, Sánchez no només va defensar l’agenda del ministeri d’ Igualtat, des de la llei trans a la del només sí és sí , sinó que ho va fer més que Yolanda Díaz mateix, malgrat que són aquestes polítiques, i no les econòmiques, les que frenen les seves possibilitats de reelecció. El seu desgast prové de les qüestions d’identitat nacional (pactes amb ERC i Bildu) i de gènere (lleis preconitzades per Podem).

El PP ha aprofitat aquestes qüestions per acusar Sánchez de dividir els espanyols amb un excés d’ideologia. Com és obvi, les posicions de la dreta també són ideològiques, però el missatge que es transmet és que Sánchez ha “criminalitzat” els que no comparteixen les seves aliances i les seves tesis. A aquest suposat afany divisiu se li ha col·locat l’etiqueta de “sanchisme” i la fórmula ha fet efecte. Fins a quin punt, es veurà aquesta nit, però les enquestes revelen que hi havia aigua a la piscina, és a dir, que hi ha un sector ampli de la societat espanyola amb una identificació nacional molt combativa contra l’independentisme i que se sent molesta amb les iniciatives de Podem sobre identitat de gènere.

El PP proclama que ara s’assembla més a Espanya que un PSOE amic de Podem i independentistes

Durant anys s’ha dit que el PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya. Fins i tot Sánchez ho repeteix amb freqüència. Però l’aliança amb Podem i els pactes amb els independentistes l’han situat en un costat del tauler, i els populars ho volen aprofitar. Per això Feijóo ven “el canvi”, reivindica el felipisme (el PSOE més conservador), demana als barons socialistes que s’abstinguin en una investidura seva i desplega una enorme pancarta a Madrid amb els colors de tots els partits per erigir-se en el refugi del votant transversal.

Al PP proclamen que ara ells s’assemblen més a Espanya. Que els espanyols s’identifiquen més amb un govern “menys ideològic” i centrat en la gestió. Mentre que els socialistes afirmen que la societat espanyola és de centreesquerra i comparteix els valors feministes i ecologistes, dirigents del PP resumeixen així la seva posició: “Una cosa és estar en contra de la violència masclista o saber que cal combatre el canvi climàtic i una altra és que te l’estiguin refregant tot el dia per la cara amb mesures molt discutibles”.

El politòleg Pablo Simón, en una entrevista publicada en La Vanguardia , comentava que la força electoral del PSOE emanava fins ara de l'eix Andalusia-Catalunya, que convertien el partit en el més semblant a Espanya mateix. Aquest eix ja està descompensat, ha virat a la dreta al sud. El PP fonamenta el seu potencial en el vot andalús, madrileny i valencià, per aquest ordre. El PSOE, en l’andalús, català i madrileny. El suport socialista avança malmès a dues de les seves places.

Del 23- J sortirà un retrat polític d’una Espanya marcada per la primera experiència de govern de coalició d’esquerres i per l'empremta de la crisi independentista catalana. El PP confia en una reacció a aquest biaix i per d’aquí el seu lema “és el moment”. L’estratègia pot ser efectiva, però costa de creure que a mitjà termini un govern més o menys dependent de Vox sigui el més semblant a Espanya.  Lola Garcia.