La vida és una moneda llançada a l'aire. Ho vaig descobrir una nit freda del 2014. El drama de les persones sense llar no es registra només quan baixen les temperatures. Arrels Fundació clama al desert cada any per exigir que, de la mateixa manera que hi ha una operació Fred que ajuda les persones sense sostre a l'hivern, també hi hagi una operació Calor a l'estiu. Però aquella matinada feia molt de fred i… I vaig decidir vagar sense rumb per veure com capejaven el temporal els més desheretats entre els desheretats: el miler de persones que dorm al ras cada nit a Barcelona. “Si vas néixer per martell, del cel et cauen els claus”, canta Blades. La vida, la moneda. Cara i tens casa, feina... Creu i ets una d'aquelles mil persones. I, si fossis, besaries els peus de Carlos Rodríguez, l'home de la foto.
“Era de nit i un sense sostre se'ns va tirar a sobre; vam tenir por, però només volia...” - Després d'hores i hores a la recerca infructuosa d'algun senyal, vaig descobrir un grup de persones repartint mantes, bosses de menjar i termos de sopa i llet als voltants de l'estació de Sants. Eren membres de Sense Sostre, que aleshores es vanagloriaven de ser “l'oenagé més petita del món”. La covid va posar fi als seus dies, no al seu exemple. Sense Sostre era un vaixell juntament amb transatlàntics com la Creu Roja, Càritas, el Banc dels Aliments o la ja citada Arrels Fundació... Com totes aquestes entitats, Sense Sostre aspirava a deixar de navegar. A ser innecessària. Però ha deixat d'existir quan feia més falta. No va ser una decisió voluntària, sinó forçada pel coronavirus i altres causes. La majoria dels seus voluntaris eren grans, persones de risc.
Van deixar de fer la sortida setmanal quan es va decretar l'estat d'alarma. Eren més de 50 àngels de la guarda. Actuaven habitualment cada dimarts a la nit. Anaven en tres cotxes i es dividien la ciutat en tres rutes. Repartien almenys 150 lots de menjar a cada jornada: racions de consomé, entrepans, fruites, lactis, sucs i peces de pastisseria. Per a moltes persones, aquells aliments eren els únics del dia. Quan torni el fred, potser un altre periodista es preguntarà com capejaran el temporal els més desheretats entre els desheretats. Però ja no deu tenir la sort que jo vaig tenir. Podrà veure en acció altres oenagés, altres cors solidaris, però no els de Sense Sostre. No els ha quedat més remei que arriar espelmes definitivament.

Carlos, una de aquellas madrugadas - 

 Mané Espinosa

El món és avui una mica pitjor que ahir, més inestable. Era una oenagé tan minúscula que el seu adeu no va despertar titulars a la premsa. Era una oenagé tan gegantina que el seu adeu trigarà a digerir-se als carrers. La seva marxa es va notar especialment la nit de Cap d'Any o la de Reis, quan als caixers automàtics ja no hi va haver regals (samarretes, mitjons, una gorra) ni bosses amb torrons i polvorons. També feien coses així. Són persones normals. Els sense sostre, volem dir. Els integrants de Sense Sostre, també. De vegades, però, els amics els preguntaven si tenien por. De nit, a la Barcelona que ningú no vol veure, sols, amb el seu peto groc. El món al revés, responien ells, que saben que els que tenen por de debò són els altres, els que s'han acostumat a ser invisibles i necessiten una mà a l'espatlla.

Un dels cofundadors del projecte va ser Carlos Rodríguez, de 80 anys i ja jubilat. Jubilat ve de goig. Ell és la prova. Fa més de 15 anys, amb un amic, es va embarcar en una aventura: dos voluntaris, un cotxe i 25 entrepans. A les tres de la matinada encara en quedaven molts per repartir. No van defallir i van continuar dedicant una nit a la setmana a alleujar la solitud dels sensesostre. La mà a l'espatlla i l'abraçada eren tan importants o més que la bossa de menjar. Sabien que feien un peix, no canyes ni cursos de pesca, però també sabien que per a moltes persones la seva visita resultava providencial. I, mentre no arribin les canyes ni els cursos de pesca, els peixos continuen sent necessaris. De mica en mica, els voluntaris i les donacions van anar creixent. I aleshores va arribar el naufragi, la pandèmia.

Els voluntaris es van anar donant de baixa, cansats d'esperar la tornada de la normalitat o perquè el sentit comú aconsellava que no s'arrisquessin tenint l'edat que tenien i les xacres de salut. Moltes empreses que feien donacions van tancar o van haver de restringir els seus ajuts per la inactivitat i la baixada d'ingressos. L'Ajuntament, a més, va endurir la normativa sanitària sobre el repartiment solidari de menjar al carrer.

No hi ha prou espai per elogiar els qui lluiten contra la sensellarisme. Ni per aplaudir aquesta oenagé i les que van existir abans o les que existiran després. Més de mil persones dormen al ras a Barcelona. Diguem-ho una altra vegada: més de mil persones ens recorden diàriament que de vegades la vida és una moneda llançada a l'aire. Què hauria estat de nosaltres si hagués sortit creu?

Les bosses d'aliments i les cartes amb missatges d'ànim eren l'excusa perfecta perquè els sense sostre sabessin que no estan sols, que no tothom mira cap a una altra banda. Carlos Rodríguez em va explicar una vegada que un homenatge es va abalançar una nit sobre un dels seus companys de ruta. Durant una mil·lèsima de segon, van dubtar i van tenir por, però aquell senyor només volia abraçar-los i donar-los les gràcies perquè l'havien salvat. A ell ia tots nosaltres. A la humanitat.

Aquest home t'ha salvat i no ho saps - Domingo Marchena - lavanguardia.com - Les notícies que mai guanyaran el Pulitzer - El mestre Iñaki Gabilondo diu que els periodistes de veritat tracten les persones com a tals, no com a fonts d'informació. I jo, enamorat fins i tot les tranques de les maneres de ser i de fer del gran Iñaki, intento imitar-lo tan bé com puc. Procuro, per exemple, mantenir el contacte amb gent meravellosa que l'ofici m'ha permès conèixer. Carlos Rodríguez n'és una. L'he vist repartint dinar de matinada i treballant a l'empresa de trofeus esportius que va regentar. També hem intercanviat reflexions epistolars, dècims de loteria i llibres. Fa uns dies, des del seu retir al Maresme, em va enviar una carta per agrair novament l'atenció que vaig prestar al seu dia a la seva oenagé, Sense Sostre. Aquestes notícies i altres dels companys d'altres mitjans, recordava, “no guanyaran mai el Pulitzer de periodisme, però aconseguiran un premi millor: ajudar a millorar el món”. Encara no he contestat. Quan ho faci, li diré: “Gràcies per haver-me salvat, Carlos”.