No només a Andalusia la gent fa molta vida al carrer les nits d'estiu. A Sabadell, ve de vell el costum de prendre la fresca al carrer després de sopar, hi ha alguns als barris que encara sopen al carrer a hores d'ara, i treuen les cadires per fer-la petar. Aquest costum ve de quan no hi havia televisió i a l'estiu després de sopar, o abans, quan queia la tarda i comença a córrer una mica d'aire fresc, la gent treia les cadires al carrer davant de casa i s'ajuntaven uns quants veïns per prendre la fresca.
Allà amb la mitja llum del carrer, o fins i tot en el cas de Sabadell a la mateixa Rambla, la gent la feia petar fins tard, i com ja he dit alguns sopaven i altres feien el traguet de vi mentre fumaven la cigarreta, que a la fresca no hi ha control d'alcoholèmia ni prohibició de fumar. Allà es xerrava, es criticava i s'arreglava el món en general, tot estava permès i res prohibit, ja que prendre la fresca, abans (ara ja no ho sé) era gratis, i ningú es queixava del soroll ni de res.
Avui en dia, si es practiqués prendre la fresca amb assiduïtat com abans, suposo que no estaria ben vist, els veïns que no sortissin a prendre la fresca es queixarien del soroll, i l'Ajuntament intentaria cobrar algun tipus d'impost per ocupació de via pública, a banda que com les ciutats les tenim pràcticament a les fosques, per veure's els veïns haurien de treure fanalets o llums de càmping gas. Res, que no pot ser, vinga, tots espatarrats al sofà i a veure la Tele, amb l'aire condicionat a tota pastilla, això si. 
Algar, una localitat de 1.400 habitants a la província de Cadis, volia convertir en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat aquesta tradició de conversar entre veïns, asseguts a les portes de les seves cases a les tardes i nits d'estiu, quan baixa la calor, coneguda popularment com "xerrades a la fresca". Per aconseguir aquest reconeixement i la protecció de la UNESCO, l'Ajuntament va decidir animar els habitants d'Algar, a través del compte oficial del consistori a Facebook, a sortir al carrer i "seure a la fresca, com sempre s'ha fet" .
"El nostre lema és que les xarxes socials no acabin amb una tradició tan popular com les xerrades a la fresca i això és el que estem intentant, que tornin les famílies als carrers, els adults, els nens, la gent gran, i s'ajuntin", explica a EFE l'alcalde d'aquest municipi, José Carlos Sánchez Barea. 
La iniciativa ha tingut una gran resposta i des d'aquest dia cap veí falta a la seva cita amb l'aire fresc al capvespre, sobretot en aquests moments, quan Espanya afronta una onada de calor que a la zona en la qual es troba Algar supera els 40 graus de temperatura.
Parlar prenent la fresca és una tradició estesa en molts pobles d'Espanya, sobretot a l'estiu, quan s'aprofita la caiguda de la tarda per treure les cadires al carrer. Estampes com aquestes són habituals en altres municipis petits, a més d'Algar. L'alcalde d'Algar no perd la il·lusió perquè es reconegui aquesta tradició i anima a altres pobles a què s'uneixin a ella per fer més força. La singular iniciativa d'aquest municipi va cridar l'atenció fins i tot de mitjans internacionals com el diari britànic The Guardian, que es va fer ressò d'aquesta campanya.

Com sol passar amb aquest tipus de notícia datada a l'agost de 2021, no se n'ha sabut res més de la iniciativa de l'Ajuntament d'Algar, un poble de 1442 habitants, amb arrels mexicanes segons podeu llegir en aquest article del diari de Cadis. 
Si fos periodista, podria trucar a l'Ajuntament d'Algar a veure com tenien el transsumpte de l'assumpte de les xerrades al carrer, però no ho soc i suposo que si la proposta de l'Ajuntament hagués arribat a bon port s'hauria donat la notícia. 
És el problema d'aquest tipus d'informacions que un cop es donen, no se segueixen i la notícia es perd en el temps.  Clar que entenc que és impossible fer seguiment de tantes notícies com es donen diàriament, de major o menor importància, i això que aquesta és de l'agost, un més on abans a penes passava res, llevat de les notícies de les quatre serps de l'estiu. Però això era antes, ara a l'agost passen o passaran moltes copses, encara que de moment tenim al President del Govern al Marroc, i al seu mentor a Waterloo. 
Recordar només que no soc periodista, jo toco el piano en un bordell. S'explica la vella anècdota d'un jove periodista que treballava en un mitjà d'una capital i en trobar-se un veí del seu poble que en sap de la seva professió, li diu: no els hi digui's als meus pares que soc periodista, digues-les-hi que treballo de pianista en un bordell. 
Deu ser per coses com aquestes i moltes de pitjors d'aquests nomenats periodistes, que sovint només són recollidors o expenedors de notícies, òbviament sense contrastar, només faltaria. Que tingueu els que les gaudiu, unes bones vacances, encara que siguin amb la família.