Ignasi Ramonet (Pontevedra, 1943) és un referent en comunicació per a tota una generació de periodistes, analistes d'informació i una gran quantitat de ciutadans. Doctorat en Semiologia i Història de la Cultura a l'École des Hautes Études a Sciences Socials de París, des del 1990 fins al 2008 va dirigir l'edició francesa de Le Monde Diplomatique i, des d'aquell any, l'edició espanyola. És també cofundador de l'organització no governamental Media Watch Global (Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació), fundador i president d'honor d'ATTAC i un dels promotors del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre. Ramonet és autor o coautor d'una vintena de llibres. No hi ha cap fenomen nou en comunicació que no analitzi ràpidament, mentre tots els altres seguim desconcertats. Pascual Serrano. ctxt.es.
Al seu nou llibre L'era del conspiracionisme. Trump, el culte a la mentida i l'assalt al Capitoli (Clau Intel·lectual), analitza el fenomen de la postveritat, les fake news i la seva explotació per la ultradreta. En aquesta entrevista hi aprofundim, però anem més enllà i disseccionem el paper de les xarxes socials i la comunicació a la guerra d'Ucraïna. L'assalt al Capitoli, a Washington, el 6 de gener de 2021, serveix d'arrencada per elaborar un llibre on aborda el que anomena l'era del conspiracionisme. La realitat és que, tant als Estats Units com al món occidental, aquest internet i aquestes xarxes socials que semblaven la panacea de democratització de la informació han quedat colonitzades pels bulls i les fake news de l'extrema dreta. La primera pregunta que sorgeix és a què cal que hàgim arribat a això?
Avui, les vies principals de difusió de la informació i del coneixement són les xarxes. Les xarxes socials són el mitjà dominant, com ho van ser, en altres èpoques, la televisió, la ràdio o la premsa. Les xarxes són lexpressió duna autèntica democratització de la comunicació que la revolució Internet ha permès. Avui, qualsevol individu a qualsevol país, per un cost mínim, amb un telèfon intel·ligent té una capacitat comunicacional semblant a la que tenia, per exemple, la CNN (primer canal televisiu planetari i permanent de notícies) fa trenta-cinc anys. És una revolució en el camp de la comunicació com no n'hi ha hagut mai, en termes de capacitat individual per difondre un missatge a l'àmbit planetari.
“Amb les xarxes socials, allò que era una promesa de llibertat d'informació s'ha convertit en un malson”
En certa mesura aquest fenomen ja ens ha permès assolir, en matèria de comunicació, un “món millor”, com diria Huxley, una cosa inimaginable fa tot just vint anys. Però aquest món millor no és un món perfecte, perquè la dominació salvatge de les xarxes ha afavorit el sorgiment d'un feix de problemes nous, específics, que tampoc no imaginàvem. En particular, la proliferació –a una escala astronòmica– de mentides, bulls, falsedats, manipulacions, postveritats, fake news. Allò que era una promesa de llibertat s'ha convertit en un malson. La majoria dels ciutadans continuen confiant en els motors de cerca i les xarxes socials com a fonts principals d'informació. Però aquestes plataformes estan ara debilitant les democràcies a passos de gegant perquè, en realitat, difonen massivament teories de la conspiració, falsedats, discursos d'odi i missatges extremistes. I la Intel·ligència Artificial intensificarà tot això molt més.
- Però què tenen d'específic i de diferent les xarxes socials per provocar aquests efectes?
Les xarxes socials no estan fetes per informar, sinó per emocionar. Per opinar, no per matisar. Evidentment, a les xarxes circulen molts textos i documents de qualitat, testimonis, anàlisis, reportatges, etc. Les xarxes reprenen molts documentals excel·lents, vídeos, articles de la premsa i dels mitjans existents. Però la manera de consumir continguts a les xarxes (tot i que cadascuna té la seva pròpia especificitat) no és passar temps llegint o veient íntegres els documents que un rep.
“Les xarxes socials no estan fetes per informar, sinó per emocionar”
Els usuaris de les xarxes no cerquen respostes, sinó preguntes. No volen llegir. No són receptors passius com els de la ràdio, la premsa o la televisió. Les xarxes estan fetes sobretot per actuar. El ciutadà o la ciutadana que utilitza les xarxes el que vol és compartir, comunicar o adherir-se donant likes. El que excita els usuaris de les xarxes és comportar-se com a activistes digitals amb una missió, una comanda: publicar i propagar notícies que confirmen o semblen confirmar allò que ells i els seus amics pensen. No es tracta de difondre la veritat, es tracta de retransmetre allò que se suposa que la gent amiga desitja llegir. En aquest sentit, les falsedats són més noves que la veritat. Per això se'n comparteixen més.
La xarxa, en realitat, funciona com una cadena digital. Cada usuari se sent baula, enllaç, enllaç. Amb l'obligació d'expressar-se, opinar, connectar, comentar, remetre i enviar. El que més circula i més influència té en algunes xarxes (Facebook, Twitter, Instagram, Snapchat, TikTok) són els mems, és a dir, una mena de gotes, d'haikús, de resums molt reduïts, molt sintètics, molt caricaturals d'un tema . És el que més es comparteix. Els mems funcionen com si, a la premsa escrita, les informacions es reduïssin únicament als títols dels articles, i no hi hagués necessitat de llegir-los. Cadascú de nosaltres pot fer l'experiment: pengi a la seva xarxa preferida el millor text, el vídeo més complet, més intel·ligent i honest que hi pugui haver sobre, per exemple, la guerra d'Ucraïna, i veurà que, com a màxim, pot assolir algunes desenes de likes. Però si col·loca un bon meme eficaç i nou, que, per la seva creativitat i originalitat, impacta i provoca alhora riure i sorpresa, la seva velocitat de transmissió serà impressionant. Si es parla de difusió viral, no és per casualitat.
Quan, per exemple, el diumenge 27 de març del 2022, en plena cerimònia dels Oscars, a Hollywood, davant milions de teleespectadors, l'actor Will Smith li va clavar en viu i en directe una gran bufetada al còmic Chris Rock, la imatge de aquesta escena, convertida immediatament en meme, es va difondre a la velocitat del llamp pel món, saturant les xarxes. Va aconseguir pràcticament amagar, durant diversos dies, totes les altres notícies, fins i tot les de la guerra d'Ucraïna, aleshores en plena intensitat.
El desig compulsiu de compartir, de difondre és allò que fa que les xarxes siguin capaces de propagar massivament un sentiment general, una interpretació dominant, una opinió sobre qualsevol tema. Aquest sentiment és el que, a poc a poc, aconsegueix imposar-se a tot un sector de la societat. Aquesta és una de les grans diferències entre les xarxes i els mitjans tradicionals.
- Per què l'extrema dreta és qui es beneficia més del triomf de les xarxes socials?
És la conseqüència de la crisi de la veritat o de la nova cultura de la mentida que difonen precisament les xarxes. I de la impotència dels grans mitjans clàssics (ràdio, premsa escrita, televisió) per restablir la veritat. A les nostres democràcies, a poc a poc, ha emergit una radical desconfiança de molts ciutadans respecte a la lectura de la realitat que proposen els quatre principals pilars de la racionalitat social dominant: és a dir, els mitjans de masses, les elits polítiques, els actors culturals i els analistes universitaris. És com si, de sobte, a la Borsa frenètica de les xarxes socials, la cotització de la mirada experta o de la demostració científica s'anés desvaloritzant i acabés per desfondar-se. Com si, per a un grup creixent de ciutadans, les explicacions més verificades i més avalades resultessin, precisament per això mateix, i per procedir de les elits dominants, profundament sospitoses.
“La base de la nova narrativa conspiracionista de l´extrema dreta és que una veritat repetida mil vegades, és probablement una mentida”
Com més científica és una explicació, més discutible resultarà. Per totes aquestes raons, per a molts ciutadans, la pregunta pertinent, ara, no és: “Quines proves científiques hi ha que això és així?” Sinó: “Per què tanta insistència a voler demostrar-me i convèncer-me que tal cosa és així?”. Aquesta és la sospita principal, la desconfiança epistèmica que s'ha anat estenent, a través de les xarxes, a les nostres societats. És com si assistíssim a una insòlita inversió d'aquella cèlebre predicció atribuïda a Joseph Goebbels, ministre de Propaganda de Hitler, segons la qual “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. Avui, molts activistes de xarxes conspiracionistes, consideren que una veritat repetida mil vegades és probablement una mentida. Això, a la història de la comunicació, constitueix una revolució copernicana. I és la base de la narrativa nova de l'extrema dreta. Especialment en el si de les classes mitjanes empobrides, que responen així, amb una mena de reacció individual i salvatge, a l'aclaparadora dominació (aparent) de les tecnociències en el nostre entorn. Ciències i tecnologies que, per altra banda, es mostren incapaços de proposar solucions a alguns dels problemes més punxants que coneixen moltes famílies, en particular les que pertanyen a aquestes classes mitjanes: l'ocupació escombraries, la misèria, els desnonaments, la marginalitat, la precarietat, i sobretot, el pànic principal: l'amenaça d'un desclassament inexorable.
- I què podem fer els ciutadans?
Seguir apostant per la veritat. Desconfiar. Ser molt previnguts. Una de les raons principals de l'afebliment de la democràcia és el canvi profund que s'ha produït en la manera com ens comuniquem i consumim informació. La desinformació i la manipulació aguaiten. Sobretot en temps d'eleccions i guerra d'Ucraïna. Recordar un principi de sentit comú: les aparences enganyen. Les imatges i els vídeos circulen molt ràpidament per internet: el seu impacte visual els fa molt virals, però moltes imatges solen estar manipulades. Abans de creure una informació, i sobretot abans de difondre-la, cal aprendre a verificar-la. Evitar ser còmplice de propagació de missatges d'odi, cercar les fonts, la fiabilitat de les fonts, de les dades. Si una informació té una única font: prudència, molta prudència.
Molts ciutadans ara, com hem dit, volen comportar-se com a periodistes gràcies als seus telèfons mòbils ia les xarxes. Difonen “informacions”, divulguen opinions, propaguen imatges i vídeos. Així que han d'adquirir els reflexos professionals dels bons periodistes, i el primer és aquest: verificar les fonts. Per a les imatges hi ha cada vegada millors eines de cerca inversa a disposició del gran públic per indagar d'on procedeixen, quin és el seu origen, si ja han estat utilitzades, a quins llocs web, etc. Fa poc, per exemple, es va poder demostrar que un vídeo en què una torba de manifestants vandalitzen una església, presentat com a testimoni del que passa a la Nicaragua de Daniel Ortega, era en realitat un document filmat a Xile durant les manifestacions del 2019 .
- Però els Estats, les institucions també hauran de fer alguna cosa davant d'aquesta situació.
Molts Estats estan legislant per castigar la difusió de fake news, sobretot si tenen conseqüències socials greus. Per exemple, Malàisia, partint del principi que “compartir una mentida et converteix en mentider”, ha establert penes de fins a sis anys de presó per als que hagin creat, publicat o disseminat notícies “total o parcialment falses” que afectin el país o els seus ciutadans.
Però això no és fàcil. Perquè qualsevol Govern que prengui mesures en aquest sentit, per molt legítimes que semblin, es pot veure acusat de censura o de vulnerar la llibertat d'expressió. Encara que pitjor és el que fa, per exemple, els Estats Units quan persegueixen i condemnen els que diuen la veritat com és el cas de Julian Assange, o d'Edward Snowden o de Chelsea Manning.
- El seu llibre se centra als Estats Units i Donald Trump. Què preveu per a Trump, els seus problemes amb la justícia i les seves ambicions electorals?
Els judicis recents contra ell i les seves condemnes successives no semblen haver afectat la seva popularitat. Continua sent el candidat més ben valorat per les enquestes per guanyar les primàries del seu partit i ser el candidat republicà per a les eleccions presidencials del 2024. Des del primer dia que es va llançar a la conquesta del poder polític als Estats Units, va dominar l'espai públic i va convèncer els seus seguidors, amb una relació directa via Twitter, que el seu govern seria el “govern del poble per al poble”.
Manipulant la veritat, usant el poder dels símbols, de l'oratòria, de les imatges i de les xarxes socials, Donald Trump, des del seu discurs de presa de possessió, el 20 de gener del 2017, es va definir com un líder carismàtic, un cap messiànic elegit per rescatar els Estats Units. Aquest milionari, fill de multimilionari, va denunciar l'establishment i les elits polítiques de Washington per haver-se enriquit i protegit, segons ell, sense ocupar-se dels ciutadans: “Les seves victòries –va dir als seus electors– no van ser triomfs per a vostès”. Es va presentar com el salvador i refundador de la pàtria: “Estarem protegits per Déu”, va prometre, com si Déu mateix els ho hagués garantit.
- Més que una autoritat indiscutible, l'egòlatra republicà va voler ser un mite que dirigia el país envoltat d'una aurèola de narcisisme.
Per arribar al cor de la gent, va convèncer els seus oients que, per a ell, eren “molt especials”, i que ell sí que els comprenia. Va formular eslògans simples, concrets i commovedors (“Seré el major creador de llocs de treball que Déu va inventar”), esquitxats sovint de racisme (“Quan Mèxic envia la seva gent aquí, envia gent que està portant drogues, portant crim, i són violadors”) ) i de masclisme (“Quan ets una estrella, [les dones] et deixen fer-los qualsevol cosa: agafar-les pel cony; el que sigui”). Va saber imposar fórmules i clixés (“Fem Amèrica gran de nou!”, “Sóc el president de la llei i de l'ordre!”,“Construïm el mur!”) que els seus fanàtics repeteixen fàcilment com a mantres que asfixien qualsevol qüestionament crític .
Més que una autoritat indiscutible, l'egòlatra republicà, als llimbs populistes, va voler ser un mite que dirigia el país envoltat d'una aurèola de narcisisme, deïficament i veneració pública (“Podria disparar gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots”) . Amb un llenguatge impactant i confús, barreja d'expressions vulgars, argot tecnocràtic i promeses difuses, no va tenir objeccions a estimular els delictes d'odi. Va saber enfosquir les veritats per dividir els nord-americans en un “nosaltres” i un “ells”. I inculcar una detestable ideologia de “la fi justifica els mitjans”.
Donald Trump es va construir acuradament una imatge pública sofisticada de líder-guru capaç de crear amb el llenguatge un món a la seva mida (“Si no dius a la gent que has tingut èxit, probablement no ho sabran mai”). Va aconseguir que milions de persones s'hi subjuguessin lliurement, acceptessin el seu domini i s'entreguessin completament a la seva voluntat. És sabut que la gent, com a massa, té sovint una intel·ligència inferior a la de cadascuna de les parts integrants. Els partidaris de Trump constitueixen una autèntica secta, s'hi identifiquen frenèticament. Obeeixen els seus dictats. Creuen les seves històries. L'idolatren. Són a les seves ordres. Disposats, si cal, a llançar-se a qualsevol aventura per tal de tornar al seu ídol, en última instància, fins i tot per la força, al poder.
La veritat és que Trump ha partit a dos el país. Després d'haver empès els seus seguidors fanatitzats a assaltar el Capitoli, a Washington, el 6 de gener del 2021, hi ha dues parts de la població en oberta discrepància a propòsit de l'expresident republicà. Una part parla d?un exmandatari que probablement mereix la presó. L'altra parla d'un patriota, entestat a salvar la nació. Totes dues parts no poden tenir raó. Només una de les dues la té. Però l'altra no ho accepta. Això representa una amenaça decisiva per a la unitat dels Estats Units. I un perill suplementari de guerra civil.
La guerra d'Ucraïna no sembla que es resolgui en cap adreça. Com creu que se'ns informa a Europa del desenvolupament d'aquesta guerra, dels interessos en conflicte i del context i antecedents?
El comportament dels grans mitjans pel que fa a la guerra d'Ucraïna, iniciada el 24 de febrer del 2022, confirma que no són de fiar. Com se sap, quan comença un conflicte armat arrenca un relat mediàtic ple de desinformacions per guanyar els cors i captivar les ments.
No es tracta d'informar. Si és objectiu. Ni tan sols de ser neutre. Cada bàndol intentarà imposar –a base de propaganda i tota mena de trucs narratius– la seva pròpia crònica dels fets. Alhora que cerca desacreditar la versió de l'adversari. Les mentides que tots dos bàndols difonen sobre el conflicte d'Ucraïna no són, en el fons, gaire diferents de les que ja vam veure en altres guerres. Es repeteix la histèria bèl·lica habitual als mitjans, la proliferació de censures, de fake news, de postveritats, d'intoxicacions, de manipulacions.
La conversió de la informació en propaganda és àmpliament coneguda i ha estat estudiada, en particular en els conflictes dels darrers cinquanta anys. Amb la guerra d'Ucraïna, els grans mitjans de masses, en particular els principals canals de televisió, han estat novament enrolats –o es van enrolar voluntàriament– com un combatent o un militant més a la batalla.
Cal afegir que els laboratoris estratègics de les grans potències, en el marc de la reflexió sobre les noves “guerres híbrides”, també intenten conquerir militarment les nostres ments. Un estudi del 2020 sobre una nova forma de “guerra del coneixement”, titulat Cognitive Warfare (Guerra cognitiva), del contraalmirall francès François du Cluzel, finançat per l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), exposa el següent: “Si bé les accions realitzades als cinc dominis militars (terrestre, marítim, aeri, espacial i cibernètic) s'executen per obtenir un efecte sobre els éssers humans, l'objectiu de la 'guerra cognitiva' és convertir cada persona en arma”. Els éssers humans són ara el domini en disputa. L'objectiu és piratejar l'individu aprofitant les vulnerabilitats del cervell humà utilitzant els recursos més sofisticats de l'enginyeria social en una barreja de guerra psicològica i guerra de la informació. Aquesta guerra cognitiva no és només una acció contra el que pensem, sinó també una acció contra la manera com pensem, la manera com processem la informació i com la convertim en coneixement. En altres paraules, la guerra cognitiva significa la militarització de les ciències del cervell. Perquè és un atac contra el nostre processador individual, la nostra intel·ligència. Amb un objectiu: penetrar a la ment de l'adversari i fer que ens obeeixi. "El cervell", emfatitza l'informe, "serà el camp de batalla d'aquest segle XXI".
- A la guerra d'Ucraïna les xarxes socials tenen un protagonisme sense precedents. No us sembla?
Durant el conflicte d'Ucraïna, als Estats Units ia Europa, els grans mitjans de masses estan combatent –i no informant– en favor essencialment del que podríem anomenar la posició occidental. Tot i això, dins d'aquesta normalitat propagandística, vam poder assistir a un fenomen nou. De manera inaugural, a la història de la informació de guerra, a primera línia del front mediàtic, van intervenir les xarxes socials. Fins aleshores, en temps bèl·lics, les xarxes no havien tingut la mateixa importància. Amb la guerra d'Ucraïna, els ciutadans no només es veuen confrontats a l'habitual histèria bèl·lica dels grans mitjans tradicionals, al seu discurs coral uniforme (i en uniforme), sinó que tot això els arriba, per primer cop, als telèfons. La pantalla del televisor del saló ja no té el mateix protagonisme. Ja no només són els periodistes, sinó les amistats o els familiars, els qui contribueixen també, mitjançant els seus missatges a les xarxes, a amplificar la incessant narrativa coral de discurs únic.
Amb la guerra d'Ucraïna emergeix una nova dimensió emocional, un nou front de la batalla comunicacional i simbòlica que fins aleshores no existia. També, per primera vegada, es va produir aquesta decisió de Google de treure de la plataforma mitjans de l'“adversari rus” com RT (Russia Today) i Sputnik. Mentrestant, Facebook i Instagram declaraven que tolerarien “missatges d'odi” contra els russos. Twitter va prendre la decisió d'“advertir” sobre qualsevol missatge que difongués notícies de mitjans afiliats a Moscou, i va reduir significativament la circulació d'aquests continguts, cosa que no va fer amb els que recolzaven Ucraïna i l'OTAN, posant en evidència la hipocresia sobre la suposada llibertat dexpressió o sobre la neutralitat de les xarxes.
Tot això va confirmar que si el conflicte d'Ucraïna era una guerra local en el sentit que el teatre d'operacions estava localitzat efectivament en un territori geogràfic precís, d'altra banda era una guerra global, en particular per les seves conseqüències digitals, comunicacionals i mediàtiques. En aquests fronts, Washington, com a l'època del macartisme i la “caça de bruixes”, va enrolar els nous actors de la geopolítica internacional, és a dir, les megaempreses de l'univers digital: les GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft...) Aquestes hiperempreses –el valor de les quals a Borsa és superior al Producte Interior Brut (PIB) de molts Estats del món–, es van retirar de Rússia i es van allistar voluntàriament en la guerra contra Moscou.
Això és una novetat. Fins aquell conflicte coneixíem l'actitud partidària i militant dels grans mitjans que, en cas de guerra, s'alineaven amb un dels bel·ligerants i abandonaven tot sentit crític per comprometre's unilateralment i defensar els arguments d'una de les potències enfrontades. El que és nou és que, per primera vegada, les xarxes socials fan el mateix. Això confirma que els veritables mitjans dominants avui, els que imposen efectivament el relat, són les xarxes socials.
