Fa quaranta i pocs anys vàrem anar de vacances a Camprodon, ens ho va recomanar el metge per la mainada, deia que els aniria bé el clima a la seva edat, i allò que es deia abans del canvi d'aigües. A més a més, l'estiu anterior que havíem estat a Blanes com sempre, la mitjana havia agafat una infecció a la sorra de la platja i entre unes coses i les altres ens en vàrem anar a Camprodon. 
La meva dona que és cent per cent de platja i detesta cordialment qualsevol lloc de muntanya s'hi va avenir a contracor. L'arribada a finals de juny va ser apoteòsica: el primer que vàrem fer abans de desfer les maletes va ser anar a comprar una estufa del fred que feia, això mentre ens barallàvem amb un gripau que hi havia al jardí només sortir de la porta de la cuina. L'esmentat gripau mesurava uns dos metres d'alçada per tres d'amplada, més o menys. 
Dit això, del que volia parlar és del costum de la veïna que teníem, que era de Camprodon. Quan anava a treballar, deixava la clau de casa seva posada per la banda del replà "per si algú havia de menester alguna cosa", era aquesta un costum habitual als pobles de fer-ho trenta i escaig anys enrere. Costum, que m'imagino actualment no es deu practicar, car potser els amics de l'aliè, hauríem de menester tota la hisenda. I això que en aquells temps representa que acabàvem d'estrenar democràcia i veníem d'una dictadura, però en aquest sentit, érem molt més lliures i teníem més seguretat que no pas ara. 

D'estiuejants va el següent escrit, que podríem dividir entre senyors i patidors. "Ja han arribat els senyors. Així donava la benvinguda el meu oncle als estiuejants dels anys seixanta que venien a passar l'estiu a Sant Feliu de Codines, entre ells fins i tot un ministre com Laureano López Rodó. Que l'oncle tractés de senyors als estiuejants que donaven vida i de menjar al poble era una mena de provincianisme, llevat d'algun cas, la majoria estiuejants que venien de Barcelona eren més obrers que classe mitjana.

D'estiuejants parla també Josep Martí al seu article d'avui a la vanguardia, amb una diferència, mentre el meu oncle parlava dels Senyors, el tiet de Josep Martí parlava dels patidors. "Ja són aquí els patidors. Així rebia l'oncle Maura el turista estiuenc als anys vuitanta. Vivia l'home atrapat a la sempiterna paradoxa del professional de la restauració. Com més visitants, més ingressos, però també més hores entre els fogons suant la gota grossa des de primera hora del matí fins ben entrada la nit.
Que el meu tio qualifiqués de patidors els estiuejants a qui donava menjar podria semblar un absolut despropòsit. Al cap i a la fi, el que estava a la trinxera preparant un plat rere l’altre era ell, mentre que els altres només havien de procedir amb la part més plaent de l’assumpte: menjar i beure.
Però l'oncle advertia una sòlida diferència. El seu era un turment obligat. Un treball exigent que havia de fer-se amb diligència i professionalitat. En canvi, deia, la condemna de l’estiuejant era molt pitjor. Perquè la complia voluntàriament quan hauria pogut escollir una altra cosa. Segons ell, l'estiuejant triava de manera incomprensible viure pitjor mentre estava de vacances que durant la resta de l’any. I, a més a més, havia de mostrar-se entusiasmat per posar en pràctica aquest sense sentit. D’aquestes conviccions va néixer el sarcàstic, però també afectuós malnom de patidors amb què va batejar-los Maura, el tiet de Josep Martí.

"El calvari dels patidors començava en el moment de fer l’equipatge i carregar les maletes amb tot el necessari per resistir en una segona residència mal equipada o en un apartament llogat que queia a bocins. Continuava a la carretera, amb els preceptius embussos de trànsit. I prosseguia un cop arribats a destinació, visitant a la carrera el supermercat local per comprar els productes més bàsics d’alimentació, higiene personal i neteja.

Quan per fi estaven allotjats, els patidors descobrien que feia molta calor, que la ventilació era insuficient, i que, a diferència de casa seva, l’apartamentet no disposava d’aire condicionat. La nevera era petita i quasi no refredava, amb la qual cosa resultava obligat comprar només el que es consumia cada dia. Del congelador ja ni en parlem. I el premi gros per als matalassos. Reaprofitats fins a tal punt que impossibilitaven fer realitat la fantasia d’un somni reparador.
La vaixella, sense dos plats iguals i insuficient per servir tothom a la vegada. La cristalleria, construïda únicament a base de recipients de Nocilla reciclats que servien per l’aigua, pel vi i pel cava dels diumenges. A la nit es descobrien noves conspiracions. Per exemple, estaven en terra de mosquits i la pell començava a adonar-se’n. I al matí, en lloc de millorar, les coses empitjoraven quan s’advertia que la dutxa seria qualsevol cosa menys reparadora per falta de pressió de l’aigua. La romàntica caseta de poble que havia d’obrir de bat a bat les portes del paradís amagava rere el llindar tot un senyor infern d’incomoditats estiuenques".
Vist des del present és tota una sort que aquests apunts corresponguin a un passat molt llunyà. El present és tot luxe i comoditat. Sempre i a tot arreu. No és cert, estimats patidors?