Comenta Susana Quadrado en el seu article a la Vanguardia, que a la tornada de les vacances, va tenir una conversa ben entretinguda amb una estudiant en pràctiques del diari. Diu que li va parlar molt i molt bé de les companyes de pis, universitàries, vint-i-pocs. Generació Z. “ Quan alguna sent el sorollet del Satisfyer que surt d’una de les habitacions, ja sap que no hi pot entrar fins que deixi de sentir-lo”, va dir amb els ulls brillants. “El sorollet del Satisfyer?”, vaig preguntar apartant la vista de l’ordinador perquè aquesta setmana hi ha hagut pocs moments interessants, i aquest n’anava a ser un. “Sí, sí –va precisar ella–. El brunzit que fa l’aparatet quan el fas servir és molt característic, el reconeixes de seguida i no entres a l’habitació”.


És a dir que, arribat el cas, en aquest pis d’estudiants tan guai s’activa una mena de codi no escrit de convivència que porta un manual d’autosatisfacció femenina incorporat. Que braves, aquestes noies, a qui no els espanta parlar del seu plaer ni de les seves necessitats sexuals. Vaig dir de broma jo que aquesta mena de situacions íntimes “moment Satisfyer” donarien matèria per a un discurs de les feministres . “Si se n’assabenta Montero us envia un pastís pel vostre aniversari, jajaja. Per a què necessitem els homes!”.

He de confessar que a mesura que avançava la conversa amb la jove col·lega periodista, servidora es va anar sentint cada vegada més mòmia Ötzi. Perquè, no sé massa com, vam passar de la joguina sexual a la tendència a la bisexualitat entre noies que al juny han constatat diversos estudis. Un, de local, de l’Ajuntament de Barcelona, i un altre d’internacional. Aquest últim es va publicar a The Journal of Sex Research i revela que un 9,3% de la població es declara obertament bisexual, tres vegades més que fa 30 anys. Aquest fenomen sociològic té lloc sobretot entre les dones, concretament de 14 a 25 anys.

La naturalitat amb què la universitària ho explicava davant la meva perplexitat em va semblar formidable, gairebé pedagògica. Ara no importa el sexe, importa “la persona”, sigui home o dona. “Indagues, experimentes”. Hi ha connexió emocional, atracció física... A això, en aquests temps líquids, se li diu sexualitat fluida.

Reconec que als que estem fets a l’antiga, els heteronormatius, els de “carn o peix”, ens costa entendre aquest canvi de paradigma en les relacions sexoafectives i en l’estètica del desig. Així l’hi vaig confessar a la meva interlocutora qui, sàvia, va replicar que l’error de la meva generació és que creiem que per saber cap on va el món mirem els nostres pares en comptes de les nostres filles. I vivim en la inòpia. Heus ací la resposta correcta i la direcció cap on mirar. Fa uns dies li deia a la Nuri, no entenc per què una dona necessita a un home. No cal que us digui quina va ser la seva resposta, però diguéssim que encara mira com jo, en la direcció errònia. Que voleu que us digui, naltros encara som de carn o peix.