ELS QUATRE ESCAFANDRES

En un vagó de metro hi ha quatre escafandristes. L’un va vestit de bus, amb el cap pesant, dins d’una bola d’un metall que sembla coure, collat sobre un plastró del mateix material. Duu un vestit de lona gruixuda i sabates de plom. L’altre va vestit d’apicultor, amb tot de cremalleres i el cap tapat per una caputxa amb reixeta que, a sobre, hi duu un petit barret. El tercer és un artificier que duu un uniforme carregat de plaques protectores, amb articulacions flexibles i un casc amb visor. El quart és un cosmonauta amb un vestit espacial amb una pressió interna estable, escuts contra radiacions ultraviolades i micrometeorits i un casc amb una visera aerodinàmica que a dins hi té cine. El metro va relativament ple, per l’hora que és: drets i asseguts al llarg del vagó hi ha més bussos, apicultors, artificiers i cosmonautes. Però van tots tan concentrats en els seus escafandres que no veuen res del que passa al seu voltant.

El bus menysprea la realitat de fora i explora, sol en l’interior del casc, la profunditat de la seva ànima trista. Passa les set o vuit parades de metro en mons abissals, una mica tèrbols, amb corrents tempestuosos. Va caient, caient, agafat al món per una cadena pesant, amb una mànega de goma que omple d’aire la bola metàl·lica que du enroscada al cap. Es posa dret amb moviments flotants. Les sabates de plom el fan anar insegur pel passadís mòbil i fer tentines.

L’apicultor busca amb l’escafandre la felicitat, la lleugeresa d’esperit, la mel que les abelles han anat dipositant al rusc perquè ell, amb el vestit ple de cremalleres, l’extregui i se’n faci un tip.

L’artificier creu que el món és ple de perills i que vivim asseguts damunt d’una caixa de bombes. Que es poden desactivar, tallant el fil vermell o el fil blau, amb unes alicates. Però que el més segur és que tot acabarà petant i li aniran tan bé el casc reforçat i els pectorals de ferro.

El cosmonauta vola per espais siderals, sense moure’s del metro. Passeja per entremig de les estrelles i passa la mà, amb el guant argentat, pels anells d’un planeta gros, carregat de satèl·lits.

Hi ha un cert equilibri dins de l’autisme. La profunditat del bus queda compensada per l’elevació del cosmonauta, la bona fe de l’apicultor pel fatalisme de l’artificier. Tots tancats dins del metro, entotsolats en l’escafandre que els envolta el cap, sense veure’s els uns als altres ni veure els altres bussos, apicultors, artificiers i cosmonautes que es distribueixen pel vagó.

A l’Estació Central és on entra i surt més gent, amb entrepicar d’escafandres i ensopegades de sabates gruixudes. Baixen tres busos, un cosmonauta i un apicultor. Però pugen dues armadures del segle XVI, dos motoristes i un jugador de futbol americà i el vagó queda tan ple com abans. -  Els quatre escafandres, Julià Guillamon