GEORGIE DANN, EL GUIRI QUE ENS CAU BÉ

'El Chiringuito', la mateixa cançó que va cantar cada estiu que sempre agradava al públic. El cantant d'origen francès, Georgie Dann, acompanyat de la seva dona i de diverses noies, posa a la piscina d'un hotel durant unes vacances d'estiu. EFE. Carlos Zanon.

Algú neix a París i mor a Majadahonda. Rien va plus . París, Majadahonda, aquell viatge, Wim Wenders i no el teu. Algú educat en una família de músics i artistes, nou anys de conservatori a París, expert clarinetista, i més que competent amb saxo i acordió, incitant l’Espanya del Gran Prix  al Cachete, pechito y ombligo . Un fanàtic del músic de jazz Stan Getz, gràcies al qual descobreix la bossanova, fa que compongui La barbacoa . De tocar el saxo amb Gene Vincent fins a demanar-se qué serà lo que quiere el negro . Si això fos Hollywood, Georgie Dann tindria un biopic, tres discos d’homenatge per bandes indie i la seva cara esculpida al Mulhacén.

Georgie Dann va representar França el 1965 per a un certamen a Barcelona anomenat VI Festival de la Cançó Mediterrània. Es va commocionar. Va ser semblant al que el príncep Faisal li diu al tinent Lawrence, a la pel·lícula de David Lean: “Vostè és un d’aquells anglesos als quals els agrada el desert i al desert no hi ha res”, això li podrien haver dit al francès, a qui l’Espanya dels seixanta el va fascinar. Va provar amb cançons que bàsicament eren adaptacions d’èxits francesos, i va buscar i buscar fins que va trobar el com i la manera amb El casatschok el 1969. Era una ximpleria amb l’excusa del tòpic soviètic. El tema  es va anar afinant amb cançons com ara Macumba , El bimbó , El africano , La barbacoa , El negro no puede entre d’altres.

Hi ha moltes raons del seu èxit. Algunes d’òbvies i altres de gairebé metafísiques. L’home queia simpàtic perquè era el típic guiri que parla amb accent, que li semblen genials totes les nostres rareses, barbaritats i bondats. Era l’estranger que escriu cartes al seu país mirant-nos des de fora i el retrat sempre és agradable, simpàtic, comprensiu i aïllacionista. És a dir, som els millors i que inventin d’altres. Res de nou: visca Albània!. A més, feia pinta de yeyé. Aportava una mica de modernitat sense impostura. Amb les seves noies gogós aterrava com a Apocalipsis now  ho fa aquell esperpèntic espectacle de varietats per als nois del front. El número televisiu era de noies guapes al voltant d’un francès normalet, l’ideal per al cretí local, ja que heu de pensar que, en el temps de Georgie Dann, també hi havia èxits com ara La Ramona o Saca el whisky Chely . No s’hauria acceptat un galant guapo amb dos o tres vestals ballant al voltant. Ho va fer millor encara: es va casar amb una de les go-gós (de Barcelona) amb la qual cosa la moral i la certesa que allò no era un clan Manson encobert quedava certificada.

Georgie Dann va entendre bé aquest país. Hi havia una part de la població amb Hernández i Machado via Serrat, i altres que anaven de maons progressius o de cançó protesta. Els de la música lleugera –noies i nois cantant a l’amor–, folklòriques reciclades en barres de bar de Marbella, grups amb cabells llargs xocant contra una indústria dissenyada per gaudir de senyorets i gales de TVE. No hi havia ningú que es preocupés de l’estiu familiar, digne però pobre, xaró, de sardines, tovallola, àvia i gelat al passeig marítim. El francès no pretenia exercir de notari social, sinó donar a aquella classe mitjana baixa prou autoestima perquè acostés botifarrons i salsitxes a la barbacoa, es preguntessin què devia voler el negre, o que la senyora Úrsula i el senyor Moisès acostessin pechito  i culito i es tornessin a conèixer bíblicament trenta anys després de l’última vegada.

La cançó semblava la mateixa any rere any canviant la lletra, però això semblava que a ningú li fes res, ni a l’intèrpret ni a l’audiència. Georgie Dann abans de dedicar-se completament a la música va ser professor de primària. Allà va descobrir que els nens aprenien abans i més bé si era amb música. Va aplicar la mateixa fórmula amb els adults espanyols i va funcionar. Només calia anar augmentant el termòstat.

Georgie Dann va arribar a afirmar que les lletres de les seves cançons no tenien doble sentit. Mentia. A El chiringuito : “ Las chicas en verano no guisan ni cocinan. Se ponen como locas si prueban mi sardina ”. Ho arriba a cantar C.Tangana amb Andrés Calamaro i li donem rang d’obra mestra. Amb Georgie Dann, o apel·làvem a la dissonància cognitiva o exercíem de cunyat. Què en podem dir, dels menús se­xuals que oferia Georgie Dann   al seu xiringuito ? : “Conejo a la francesa / pechuga a la española / y almejas a la inglesa” o vegem com soluciona el xef l’aglomeració de comensals quan puja la marea. Ras i curt: “La gente se amontona y yo les doy morcilla” . No en va aquesta cançó va inspirar un programa televisiu i una manera d’aconseguir audiència: Mbappé i botifarrons.- Carlos Zanón.