English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

OPA HOSTIL, YO VIAZÉ UN CORRÁ



24 hores després de la notícia de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell, les mostres de rebuig al moviment han estat pràcticament unànimes des de diferents sectors a casa nostra. Un dels darrers posicionaments en aquesta direcció ha estat el de la vicepresidenta del Govern espanyol, María Jesús Montero. La ministra d’Hisenda ha deixat clar que el Govern estatal no autoritzarà l’OPA, subratllant que tenen “l’última paraula”, tal com ja havien expressat anteriorment la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz o el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, en un acte a Sabadell. En el resum dels fets, la cosa es podria reduir a una cançó (1), una pel·lícula (2) i una novel·la de Monzó referida als accionistes del BS (3)


1.- OPÁ, YO VIAZÉ UN CORRÁ   2.- ENTRE PILLOS ANDA EL JUEGO.  3.- MIL CRETINS


A tall d'inventari, voldria recordar una anècdota de la meva adolescència sobre el BancSabadell: ""Quan tenia onze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada habitatge. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havia Grans Superfícies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns.  A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. Després anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps).  Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els havia de deixar era entrant a mà dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat, però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en què poques dones tenien algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estan parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc. 

- Quants sou ja?, li va preguntar finalment. 

I aleshores la senyora que manava prou li va contestar: 

- Ui!, més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas. 

No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i això és el que és per l'empresari la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."

ÉS ÉTICA LA RESURRECCIÓ DIGITAL?


Un episodi d?un programa de televisió va suscitar fa uns mesos un ampli debat públic i professional. En aquest programa diverses persones van ser exposades a recreacions digitals de les veus dels seus familiars morts generades mitjançant intel·ligència artificial a partir d'àudios reals. Aquestes recreacions no només imitaven les veus sinó que també formulaven preguntes evocadores, provocant reaccions emocionals intenses als participants. El fenomen, que podem anomenar resurrecció digital, implica la recreació d'aspectes d'individus morts utilitzant tecnologies avançades. Tot i que pugui oferir un consol momentani, aquesta pràctica obre un debat profund sobre les seves implicacions ètiques, filosòfiques i jurídiques.

Què significa realment “ser”? En recrear la veu o la imatge d'algú que ha mort, ens preguntem si estem estenent la seva existència d'alguna manera o simplement creant una ombra sense substància. L'essència d'un ésser humà és més que un conjunt de respostes programades o una imatge projectada. La singularitat de l'experiència viscuda, les emocions, els pensaments, tot això sembla inabastable per a la mera simulació digital. I aleshores, quin paper juga la memòria en aquest procés? La resurrecció digital podria considerar-se un intent de preservar la memòria, de mantenir viva la presència dels que hem perdut. Però és ètic aferrar-se a una representació artificial en comptes de deixar que la memòria evolucioni i es transformi amb el temps?

La memòria humana no és estàtica: és selectiva, canvia i adapta. En recrear digitalment una persona, correm el risc d'alterar les nostres pròpies memòries autèntiques?. A més, sorgeix la qüestió de la identitat. La identitat duna persona és un teixit complex dexperiències i relacions. Quan mirem de recrear algú, podem capturar veritablement la seva identitat o simplement estem creant una versió idealitzada, una que s'ajusta a les nostres pròpies expectatives i desitjos?

Aquests avenços tecnològics també ens porten a preguntar-nos sobre el dol. La mort és una part natural de la vida, i el dol és un procés necessari per acceptar aquesta pèrdua. En tractar de mantenir una connexió amb les víctimes mortals a través de la resurrecció digital, estem interferint amb aquest procés vital? Podria això impedir avançar i trobar pau en l'acceptació de la pèrdua?

Finalment, la resurrecció digital desperta interrogants sobre el consentiment i la propietat. Qui té dret a decidir si una persona ha de ser recreada digitalment? I com es gestiona el consentiment d'algú que ja no pot expressar la seva voluntat? La perspectiva que es facin negocis a partir d'una cosa tan profundament humana i dolorosa com la mort i la pèrdua d'un ésser estimat suscita diversos interrogants des de l'àmbit de la filosofia, l'ètica i la moral.

Des d'un punt de vista ètic, aquesta pràctica sembla transgredir els principis fonamentals de respecte i dignitat que haurien de guiar les nostres interaccions humanes. El dol és un procés íntim i sagrat, un camí cap a l'acceptació i la pau interior després d'una pèrdua significativa. La intrusió comercial en aquest procés podria ser vista com una forma d'explotació emocional, aprofitant-se d'aquells que passen per un moment especialment vulnerable.

I què passa amb el procés natural del dol?A més, aquest tipus de negocis podria distorsionar el procés natural del dol. El dolor i la pèrdua són experiències essencials de la condició humana, i enfrontar-les és part del nostre creixement personal. Si la comercialització de la resurrecció digital impedeix que les persones travessen aquestes etapes de manera saludable, oferint una il·lusió de presència en comptes d'ajudar-los a acceptar la realitat de l'absència, potser no els beneficien

D'altra banda, des d'una perspectiva moral cal preguntar-se sobre la intenció i el propòsit darrere d'aquests negocis. En principi sembla que es justifica per l'objectiu de proporcionar consol i una manera de recordar els éssers estimats. No obstant això, on es traça la línia entre proporcionar consol i explotar el dolor per obtenir beneficis?

Al cor de la “resurrecció digital” hi ha una paradoxa profunda i pertorbadora: la tecnologia, en el seu intent d'apropar-nos als qui hem perdut, ens confronta amb la realitat ineludible de la seva absència. Aquesta paradoxa ens porta a qüestionar no sols la naturalesa de l'existència, sinó també l'essència del que vol dir ser humà. Aquestes tecnologies, en intentar suplir una carència o omplir un buit deixat per un ésser estimat, no només ressalten el nostre desig d'aferrar-nos al que hem perdut, sinó també la nostra dificultat per enfrontar i processar el dol davant la ineludible realitat de la mort.

La paradoxa s'estén encara més en considerar que, en el nostre esforç per preservar la memòria i l'essència dels éssers estimats, recorrem a simulacions que, per la seva naturalesa artificial, mai no podran capturar completament la complexitat i profunditat de l'experiència humana real. Així, ens veiem enfrontats a la disjuntiva d'abraçar una representació imperfecta i digitalitzada que, encara que en certa manera reconfortant, podria no fer justícia a la veritable essència de l'ésser estimat. Vist a The conversation.

En un episodi de Black Mirror, (Vuelvo enseguida) ja tocàven aquest tema, pero ja posats, prefereixo el telèfon del vent que permet parlar als difunts, per acomiadar-se d'ells, per dir-els-hi el que en vida no havies estat capaç de dir-los. És l'única possibilitat; els morts no parlen, pero no sabem si escolten...

43 ANYS DEL CAS ALMERÍA


Luis Montero, Luis Cobo i Juan Mañas van ser assassinats per la Guàrdia Civil. Es tracta d'un dels episodis més sagnants, tràgics i vergonyosos de la mal anomenada “pacífica” Transició espanyola. Antecedents - El 'Cas Almeria' i les vergonyes de la Transició: les tortures i l'assassinat de tres joves a mans de la Guàrdia Civil esperen reparació quatre dècades després d'aquest cas de terrorisme d'Estat- Desmemoriados.org


Volem portar a la memòria el 10 de maig de 1981, dia en què van aparèixer els cossos mutilats, calcinats i cosits a trets de tres joves residents a Cantàbria, Luis Montero García, Luis Cobo Mier i Juan Mañas Morales, que, tres dies abans havien sortit des de Santander cap a Pechina, a Almeria, per celebrar la primera comunió del germà de Joan, sense imaginar-se el terrible destí que els esperava. Ja havien arribat a Almeria quan van ser detinguts, torturats i assassinats violentament per la Guàrdia Civil en ser confosos suposadament amb un comando d'ETA que dies abans havia comès un atemptat terrorista. Es tracta d'un dels episodis més sagnants, tràgics i vergonyosos de la mal anomenada “pacífica” Transició espanyola.
Les famílies dels assassinats van iniciar una lluita incansable, que encara mantenen actualment, en defensa de la veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició d'aquests terribles esdeveniments. Què s'ha aconseguit des de llavors? Pel que fa a la veritat i la justícia, s'ha donat un compliment parcial i incomplet a aquests principis. Si el 'Cas Almeria' no va caure en l'oblit va ser gràcies a l'afany i determinació dels familiars de les víctimes que van qüestionar la versió oficial dels fets i van portar davant els tribunals els responsables, encara que finalment només es va aconseguir condemnar tres dels onze guàrdies civils que van participar en el segrest i l'assassinat, que van complir només una part de la condemna en unes condicions de privilegi.
La satisfacció dels principis de reparació i garantia de no repetició requereix dos requisits o condicions inexcusables. Primer, el reconeixement de les víctimes del 'Cas Almeria' com a víctimes del terrorisme, ampliant l'àmbit d'aplicació de l'actual Llei 29/2011, de 22 de setembre, per incloure les víctimes de violència policial, grups d'ultradreta i grups parapolicials. Segon, l'assumpció de responsabilitat per part de l'Estat i els seus agents, en aquest cas el cos de la Guàrdia Civil, i la petició de perdó a les víctimes i familiars. A dia d'avui no s'ha realitzat cap modificació de la llei, malgrat l'esforç incansable de les famílies en aquest sentit i d'algunes declaracions institucionals: la moció, aprovada per unanimitat pel Ple de l'Ajuntament de Santander el 31 de maig de 2016 , i la declaració aprovada també per unanimitat pel Parlament de Cantàbria, el 10 de maig de 2018, totes dues per tal de tornar la dignitat a les víctimes del 'Cas Almeria' i reconèixer-les com a víctimes del terrorisme. El 20 de gener del 2023 la directora general de la Guàrdia Civil i el secretari d'Estat de Memòria Democràtica, en un acte oficial de lliurament de diplomes de reparació als familiars, van demanar perdó a les víctimes i els seus familiars. Tot i això, cal aclarir que es tracta d'actuacions no vinculants, que no s'han materialitzat en un canvi legislatiu, en un relat oficial que sigui fidel a la veritat i en una depuració efectiva de responsabilitats. Esperem que aquesta confluència d'esdeveniments afavoreixi que, d'una vegada per totes, es doni compliment efectiu als principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició respecte del 'Cas Almeria'

Des de començament d'any s'han produït diversos esdeveniments dignes de destacar. Començant pel nomenament, el 24 de gener de 2024, de Zoraida Hijosa Valdizán, anterior directora general de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica del Govern de Cantàbria entre 2019 i 2023 com a directora general d'Atenció a les Víctimes i Promoció de la Memòria Democràtica del Govern d´Espanya. Més recentment, el 24 d'abril de 2024, el Consell de Ministres va aprovar la creació de tres comissions governamentals per al compliment de la Llei 20/22, de 19 d'octubre de Memòria Democràtica. Una és la comissió tècnica per a l'estudi dels supòsits de vulneració de drets humans a persones per la lluita per la consolidació de la democràcia, els drets fonamentals i els valors democràtics, entre l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola de 1978 i el 31 de desembre de 1983, que assenyali possibles vies de reconeixement i reparació, comissió formada per experts que ha d'elaborar un informe en un termini màxim d'un any. A l'acte oficial de 20 de gener de 2023, esmentat al paràgraf anterior, el secretari d'estat de Memòria Democràtica va apuntar durant la seva intervenció que la llei aprovada a finals de 2022 és “ambiciosa” quant als seus propòsits, destacant la disposició addicional setzena que “planteja i estableix una comissió tècnica per a un estudi sobre la vulneració de drets humans a la Transició entre 1978 i el 31 de desembre de 1983, assenyalant possibles vies de reconeixement i reparació”. Així, ha incidit que serà objecte d'estudi d'aquesta comissió la situació de les víctimes i familiars del Cas Almeria.
Esperem que aquesta confluència d'esdeveniments afavoreixi que, d'una vegada per totes, es doni compliment efectiu als principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició respecte al 'Cas Almeria', servint aquest escrit com una interpel·lació a Zoraida Hijosa Valdizán en qualitat de directora general d'Atenció a les Víctimes i Promoció de la Memòria Democràtica del Govern d'Espanya, perquè adopti un compromís profund amb aquest objectiu.
En aquesta terrible efemèride, des de Desmemoriados només podem dir als familiars del 'Cas Almeria' que seguirem lluitant i no els oblidem.
 

DE LA RES POLÍTICA


Cal tenir en compte que no hi ha cosa més difícil de tractar, ni de més incert èxit, ni més perillosa de manejar, que no pas ser el responsable de les innovacions polítiques. Perquè l'innovador polític té per enemics tots aquells que treien profit de les velles institucions i té per febles defensors tots aquells que podrien treure profit de les noves. Aquesta feblesa neix, en part, de la por dels adversaris que tenen la llei del seu costat, i en part també de la pròpia incredulitat dels homes que no tenen fe en les coses noves fins que l'experiència no els ho demostra.
Passa aleshores que els enemics, quan tenen ocasió, s'organitzen en partits i es revolten, mentre que la defensa dels altres és massa feble, de manera que sempre es corre perill. Per tant, cal, si es vol analitzar bé aquest aspecte, veure si aquests prínceps poden dur a terme les innovacions per si mateixos o depenen d'altres, és a dir, que si per executar els seus projectes necessiten el consentiment aliè o els imposen amb la força. En cas de necessitar ajuda, acaben sempre malament i no aconsegueixen res, i, en canvi, quan depenen només de si mateixos i els poden imposar per la força, no solen córrer cap perill. Maquiavel - El Príncep.

LA NOVENA SIMFONIA AL LICEU



A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena.
Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.
El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.
Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.
.
 
Amb informació de The Conversation i la vanguardia.

AIXÓ NO ÉS UNA GUERRA, ÉS UN CRIM



El més terrible d'aquest escrit és que té deu anys, i és com si l'hagués escrit ahir, I temo que continuarà vigent d'ací a deu anys.

"No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EUA a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. 

Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. 
Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen.
No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians.
En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.




SORTIR DEL FANG FENT BOTS (I VOTANT)

Llegada del padre Marrin en El Exorcista. Javier Pérez Andújar a el diario.es

¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y solo lo ha conseguido cinco días.

A causa de la sequía, podría creerse que en Catalunya no hay problemas de fango. A la que el lodo se seca, lo que viene es el polvo (se trata de un refrán chubasquero, es decir, reversible), y por tal razón, por aquellos lodos, andamos aquí tan hechos polvo. Resulta que lo que antes en Catalunya era Oasis, ahora es Blur. Aunque, entre nosotros, oasis siempre fue una manera de decir abrevadero. Pero ya hemos pasado pantalla. Tenemos el pulgar desgastado de pasar pantallas compulsivamente, sin que acabe ningún juego, ni mucho menos para que empiece otro diferente. Pasar pantallas es una manera de huir. Otra cosa era pasar página, que se hacía para seguir leyendo.

Se ha quedado antiguo recordar los días de la corrupción pujolista. El famoso 3%, que tanto conmocionó a la sociedad cuando salió a la luz, es hoy una cosa oscura, vieja e innombrable, como el Valle de los Caídos, un pegote inasumible, un argumento al que sólo acuden quienes permanecen enquistados en el pasado. Hemos aprendido a sobrevivir a nuestra propia historia a base de olvidos. Una y otra vez, se ha impuesto el olvido histórico a la memoria histórica. Otro refrán reversible nos recuerda que, en España, la rabia pasa y el perro permanece.

Nunca en democracia, como durante el largo tiempo que duró el procés, ha habido aquí más fango político, más acoso a periodistas, a artistas y a cualquiera que fuese señalado, más bulos delirantes, más mentiras inyectadas con agujas como las de Vincent Price en aquella película de miedo que se llamaba Escalofrío. A todo ese período, el candidato socialista en estas elecciones, Salvador Illa, lo ha llamado “diez años perdidos”, y en ese uso de la palabra perdidos, en vez de aquella famosa serie, un tanto absurda, titulada Perdidos, lo que resuena es otra película, The Lost Weekend (aquí se tradujo como Días sin huella), donde la pérdida comportaba toneladas de destrucción y autodestrucción. Así se ha perdido aquí.

Queriendo destruir un pasado inadmisible (la corrupción del patriotismo), en Catalunya se ha destrozado el tiempo presente. Lo sabemos desde el conde de Volney: cuando solo quedan las ruinas recurrimos a la épica para cantarlas. De tal modo, esta semana no se va a votar en Catalunya una política, sino una épica. O esto es lo que algunos pretenden. Ese discurso está, sobre todo, en la campaña de Puigdemont. Su cartel, donde regresa en coche, es puro sebastianismo portugués. Regresar de la nada para algo inconcreto. Es la leyenda del rey Arturo metida en un maletero. Quizá, Puigdemont nunca salió de España escondido en el maletero del coche, a saber; pero su leyenda se ha quedado ahí dentro.

Carles Puigdemont siempre ha sido un hombre de frontera, del otro lado. Cuando militaba en Convergència i Unió, ya estaba al otro lado de Convergència y de Unió. Ser alcalde de Girona tenía algo de exilio político. Llegó a la presidencia de la Generalitat porque el terremoto le pilló lo suficientemente afuera. Y entonces dio un mal volantazo, y se quedó fuera para siempre. Incapaz de llamar a la puerta de la vieja casa, pasea bajo la ventana, para que le vean ir y venir todo el rato. Tal vez Puigdemont se imagina a sí mismo como el padre Karras, el cura de El exorcista, cuando se planta frente a la casa, antes de entrar en ella, antes de proceder a la salvación definitiva, con la que se juega de nuevo el pellejo. Visto desde el interior, parece más bien un tipo sospechoso que merodea en el callejón; pero que, bajo la luz de la farola, se deja ver para intimidar a los de dentro. Para ponerlos nerviosos, por lo menos.

Citemos a Paul Auster a modo de póstumo homenaje. Hay una música del azar, una música y un azar, en la coincidencia entre las votaciones de Eurovisión y las elecciones catalanas este fin de semana. Tantos concursos de televisión nos han hecho creer que la democracia consiste en elegir una canción que nos suena bien, y no en mostrar confianza en un proyecto político; en designar un ganador, y no en encargarle a un político una responsabilidad de alto grado.

A medida que se han politizado las redes sociales, que se ha politizado el periodismo, que se ha politizado la justicia, se ha despolitizado la política a pasos de gigante. Hemos cambiado una democracia política, de partidos que debaten y se enfrentan, por una democracia emocional, donde, a falta de militancia, los partidos han tenido que hacer acopio de fans. No se vota en Eurovisión un gusto melódico, sino que en gran medida se trata de una cuestión de banderas, lo mismo que en Catalunya desde hace tiempo. Estamos más cerca de la Eurovisión que de la política.

Cada vez que se insinúa la posibilidad de que haya que repetir estas elecciones, que aún no hemos celebrado, me acuerdo del libro Empantanados (Península, 2018), de Joan Coscubiela, histórico sindicalista (ya está retirado, pero nunca se deja de serlo, el sindicalismo no es una fe, es una cicatriz) y, también, a la sazón, diputado de los Comuns, en el Parlament de Catalunya. El título, Empantanados, se ofrecía como una metáfora, daba la impresión de que hablaba de aquel preciso momento; pero contenía una profecía. Ahora salta a la vista.

Cuando se aspira a cambiarlo todo, y lo único que se consigue es el inmovilismo más absoluto y patético, el agua del pantano se convierte en fango. Aquí hicimos un pantano con lodo, y ahora no hay manera de vaciarlo. No se trataba de marcarse un Gatopardo (el célebre libro de Lampedusa y su famosa frase, que viene a decir que todo cambie para que nada cambie), el cinismo iba por otro lado. Se trataba, más que de un felino, de un cocodrilo disecado, o cualquier otro habitante de los pantanos. Por eso no se mueve la criatura, porque nunca ha estado viva. Era como en Frankenstein, pero al revés. Los protagonistas del procés tuvieron en su mano la electricidad, la energía, el poder de la calle y el control de sus propios medios de comunicación, pero carecían de un nuevo cuerpo social en el que descargar la chispa. Y el cuerpo que existía lo dejaron paralítico a fuerza de chispazos.

¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y sólo lo ha conseguido cinco días. De tal modo hemos constatado que se necesita exactamente todo lo contrario. Es una cuestión colectiva. No puede quedar ni una sola persona, ni una sola idea, ni una sola opinión, en el lodazar (salvo la fauna limícola, pero es otro capítulo). Cuando, hace casi cincuenta años, salimos del franquismo (otro fango, otros pantanos), hubo un consenso general, se propició en todos los niveles un estado de ánimo de convivencia y de tolerancia, todo ello en medio de tensiones más violentas que las de hoy. Eso fue posible porque teníamos delante grandes aspiraciones, como acceder a la democracia y formar parte de los países desarrollados..., algo compartido en que creer. También fue posible porque se formaron nuevos partidos, y se recuperaron los prohibidos, y se crearon y reformaron instituciones para llevar todo eso a cabo.

Medio siglo sin limpiar los sumideros, sin mantenimiento, sin renovar las instalaciones, ha sido demasiado. Pero, en todo este tiempo, hemos aprendido muchas cosas, y hemos descubierto, o asumido, valores nuevos que nos empujan hacia delante. Parezco un discurso de navidad, pero voy en serio. Como se dice con léxico informático (nivel usuario), es comprensible que los partidos, sus dirigentes, aspiren a reformatear la sociedad, sus mecanismos; pero aún es mucho más importante que se reformateen a sí mismos, o seguirá todo empantanado. No sé si es a esto a lo que se refería el presidente Pedro Sánchez, o bien tan solo reaccionó como una víctima de este empantanamiento. Si, en vez de otro golpe de efecto, fue un grito de socorro. Las arenas movedizas pueden con todo. Devoraron el 15 M. Hay que salir de aquí como sea.


- Javier Pérez Andújar, Sant Adrià de Besòs, 1965. Autor dels llibres Els prínceps valents, Passejades amb la meva mare, Catalans tots, Diccionari enciclopèdic de la vella escola, La nit fenomenal i L'any del Búfal (premi Herralde de novel·la 2021). Actualment col·labora al programa de ràdio A Viure Que Són Dos Dies (cadena SER). Ha escrit als diaris Ara, El Periódico de Catalunya i El País. El 2014 va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació. Així mateix, ha col·laborat al fanzine Mondo Brutto i va ser cofundador del fanzine Flandis Mandis. Traductor al castellà de l'àlbum d'Astèrix: El cel ens cau a sobre! Llicenciat en Filologia Hispànica. Expulsat de la vanguardia, l'he retrobat avui a eldiario.es. No sempre estic d'acord amb la seva opinió, pero si publico el que escriu, encara que no ho estigui al cent per cent d'acord,

POR, FÚRIA I CANSAMENT A RAFAH

Israel va ordenar a les famílies que fugissin de parts de Rafah abans d'envair la ciutat.Imátges APA d'Abdullah Abu Al-Khair.

Hi ha una part de la guerra que no surt o surt poc als mitjans, és la lluita diària per sobreviure dels ciutadans comuns de Rafah o Gaza, aquestes petites històries que gràcies a algun mitjà com the electronic intifada podem arribar a coneix;, històries explicades de primera mà de residents a la zona. La de Khalil Mahmoud i la seva família o la de Amany Ribhi i la seva mare en son algunes  d'elles.

"Khalil Mahmoud i la seva família van haver d'abandonar casa seva al nord de Gaza durant les primeres etapes de la guerra actual. Es van traslladar a Rafah, al sud, després de les garanties d'Israel que era una zona segura. A Rafah van trobar allotjament a casa de familiars. encreuament de Rafah, que separa Gaza d'Egipte.

La mare de Khalil estava preparant te en un foc de llenya quan va veure un dels fulletons cap a les 8 del matí de dilluns. Es va sorprendre en adonar-se que era una ordre d'evacuació. Durant les dues hores següents, Khalil i el seu pare es van posar en contacte amb familiars i amics a les ciutats de Khan Younis i Deir al-Balah. Van demanar ajuda per trobar un lloc on es poguessin quedar. La família es va sorprendre en descobrir que llogar un habitatge a aquestes ciutats costaria entre 1.500 i 2.000 dòlars al mes. Aleshores van decidir que haurien de viure en una tenda de campanya.

Una organització benèfica havia regalat a Khalil una tenda de campanya quan la seva família es va traslladar a Rafah. Ho havia guardat per si la família no tingués cap altre allotjament. La família va llogar un carro llençat per un ruc per poder transportar les seves pertinences. Els va costar $100.

Trobar un lloc per muntar una tenda de campanya va ser una prova dura. Finalment, la família va optar per separar-se. Alguns se'n van anar a viure a casa de familiars a Rafah. Els familiars vivien en una altra part de la ciutat que fins ara no està coberta per una ordre d'evacuació. Altres, inclòs Khalil, han anat a al-Mawasi, una petita zona al sud de Gaza. Ara són en una tenda de campanya.

Amany Ribhi i la seva mare van ser desarrelades de casa seva al camp de refugiats de Jabaliya, al nord de Gaza, fa diversos mesos.

Es van refugiar al Complex Mèdic Nasser a Khan Younis. Posteriorment va ser atacat per les forces israelianes. Aleshores Amany i la seva mare es van mudar a Rafah, on han estat vivint en una tenda de campanya. La tenda de campanya es va instal·lar als terrenys d'un altre hospital.

Dilluns, Amany es va despertar amb el soroll d'un home cridant la gent a les tendes de campanya. L´home els va informar sobre les ordres d´evacuació d´Israel. Amany va intentar trucar al seu germà Ihab, que viu en una tenda de campanya en una altra part de Rafah. No s'hi va poder comunicar, així que li va enviar un missatge per WhatsApp. Com que Ihab no tenia senyal telefònic, no va veure el missatge fins al voltant de les 11 del matí.

Quan va veure el missatge, Ihab li va dir a Amany que vindria a veure-la.

Mentre Amany ho esperava, Israel va atacar un dels barris que havia amenaçat a les ordres. Desenes de ferits van començar a arribar a l'hospital on hi havia la tenda de campanya d'Amany. Va passar molt de temps abans que Ihab aparegués mentre lluitava per trobar transport. Finalment, va poder llogar un carro tirat per un burro. Ihab va portar Amany i la seva mare de tornada a la seva botiga. Va haver de buscar un lloc més adequat per a la mare, ja que ella té un mal d'esquena. El seu dolor es torna agut si ha de dormir a terra.

Ihab va trucar a una altra germana, Olfat, que viu més a prop de Khan Younis. Al principi, Olfat va recomanar que la seva mare anés a casa seva amb cotxe. Però Olfat va assenyalar que la zona on viu estava sota bombardejos israelians. Van passar dues hores més fins que Ihab va trobar un taxi. El passatge costa $200. Tot i això, es va sentir alleujat que la seva mare i Amany trobessin un lloc on refugiar-se.

Amany i la seva mare van veure un gran nombre de persones fugir de Rafah. Alguns caminaven, altres amb carros. Alguns anaven en automòbils o camions. Els nens sovint plorant eren transportats sobre les espatlles o l'esquena d'adults. Alguns pares estaven enutjats i van començar a cridar als seus fills desesperats. Moltes altres persones no tenien on anar. Estaven asseguts a les voreres.

“Demano a Déu que aquest sigui el nostre últim desplaçament”, va dir Amany. "Estem esgotats". Anhela tornar a casa de la seva família al nord de Gaza. "Només volem sobreviure a aquesta guerra", va dir.

Ismail Samir, de 25 anys, viu recentment amb els pares i set germans a Rafah. S'han allotjat a una tenda de campanya feta de niló. La família ha estat desarrelada de Sheikh Radwan, una zona de la ciutat de Gaza que Israel ha arrasat. Dilluns al matí, un amic va trucar a Ismail per donar-li notícies sobre l'ordre d'evacuació. Va despertar la seva família i van començar a trucar a amics i familiars a diverses parts del sud i centre de Gaza. Però no van poder trobar allotjament.

Després de vuit hores, l'única cosa que van poder trobar va ser un pis per llogar. Costaria 700 dòlars al mes, una suma que la família no es pot permetre.

"Així que no tenim cap altra opció que quedar-nos a la nostra botiga aquí a Rafah", va dir Ismail.

"No tenim cap altre lloc on anar. No sabem si estarem vius demà”.

Khuloud Rabah Sulaiman es un periodista que viu a Gaza.La Intifada Electrónica 7 de maig de 2024


MORIU-VOS!

Tinc tres o quatre amigues en la mateixa situació: a punt de jubilar-se,  s’han de fer càrrec de pares molt grans, escriu Laura Freixas a la vanguardia. Elles (totes dones: estadísticament, cuiden molt més que ells) compleixen amb el que consideren el seu deure. Atenen els pares, els porten al metge, gestionen àpats, bolquers, audiòfons... Però són molt conscients que estan renunciant al pocs anys de temps lliure i bona salut amb què comptaven. I aquesta consciència fa la càrrega encara més feixuga, ja que afegeix, al sacrifici, el sentiment de culpa. No poden evitar, fora d’això, preguntar-se quin sentit té una vida­ reduïda a la mínima expressió: al llit o en cadira de rodes, suportant xacres i dolors, sense capacitat, o amb prou feines, de gaudir, sentir, pensar, comunicar-se.

“Jo, abans de ser dependent, sortiré del mig. No vull ser una càrrega”, els he sentit dir. Jo he pensat el mateix alguna vegada. Però el que veig al meu voltant és que, arribat el moment, i tret de casos de patiment insuportable, ningú no se’n vol anar.

Ja. Però i els altres? Les famílies, la societat, què n’opinen?

El tema s’ha debatut últimament al Regne Unit, a propòsit d’un projecte de llei per legalitzar l’eutanàsia (que ara com ara, allà, és un delicte). El raonament dels que s’hi oposen és el del “pendent relliscós”. El que es legalitza es fa moralment acceptable, i per més que repetim que “no s’obliga ningú”, creixerà la pressió sobre les persones dependents. “Moriu-vos d’una vegada!”, els dirà la societat, d’una manera o una altra, “¿no veieu que sou una rèmora? Amb quin dret acapareu recursos?...”.

La resposta a aquest argument per part d’un tal Matthew Parris, columnista de The Times i exdiputat conservador, ha estat molt original. Els adversaris de l’eutanàsia, diu, tenen tota la raó: la societat pressionarà els que ja no són útils perquè s’avinguin a morir. Quin és el problema? La natura és darwinista, afavoreix la supervivència del més fort. L’estigma que envolta l’eutanàsia està destinat a dissipar-se, i al seu lloc, apareixerà un nou concepte d’egoisme: es qualificarà així la pretensió de continuar vivint tant sí com no. “No exhorto”, diu Parris: “Preveig”.

L’Estat voldrà invertir a cuidar persones ancianes havent-hi una alternativa més barata?

L’evolució del Canadà sembla que li dona la raó. En aquest país, el més permissiu pel que fa a l’eutanàsia, els casos augmenten amb passes de gegant, sobretot després que els requisits de la primera llei, del 2015 (“malaltia terminal”) fossin substituïts, el 2020, per uns de molt més laxos: “malaltia o discapacitat que no pugui alleujar-se en condicions que l’interessat consideri acceptables”. El 2022, les morts amb ajuda van ser 13.102, un 4,1% del total (contra 295, el 0,06%, a Espanya) i 30% més que un any abans.

Què n’opinem, d’aquesta evolució? “Que cadascú triï lliurement” és la resposta més útil, com en altres casos espinosos. És un argument còmode, però fal·laç: desconeix totes les formes en què la societat participa de les deci­sions personals. Triar morir quan una està malalta, pobra i sola, ¿és tan lliure com triar estant malalta, sí, però amb l’ajuda i la companyia que els diners permeten?... El Canadà és un dels països industrialitzats que menys gasten en dependència i cures pal·liatives, assenyalava The Spectator en un article de títol incendiari: “Per què el Canadà està ajudant a morir els pobres?”.

I si la societat és present en les causes, també l’afecten les conseqüències. Un suïcidi assistit val uns 2.200 dòlars; amb la nova llei, al Canadà, s’ha calculat que l’erari públic s’estal­viarà 62 milions a l’any. ¿L’ Estat ­voldrà continuar invertint a cuidar persones malaltes, amb discapacitat o ancianes, havent-hi una alternativa infinitament més ba­rata?

A mi, de tota manera, em sembla que al considerar “inevitable” una pressió social creixent perquè morin els “inútils”, Parris tira la pedra i amaga la mà. El darwinisme, que ell invoca, és propi dels animals. Els humans ho som, però som alguna cosa més, i tenim altres lleis, no només la de la selva: creiem­ en la llibertat, i també en la dignitat, la compassió, la justícia.

Per cert, Moriu-vos!, és una obra de teatre de Joan Arqué i Anna Maria Ricart, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el novembre del 2022.

Pel que fa a les meves amigues… no sé què dir-los.

ELS DE FORA - IGNACIO MARTÍNEZ DE PISÓN

La primera pel·lícula de Ken Loach que vaig veure, cap al 1990, va ser Agenda oculta, que li va valer un premi al Festival de Cannes i el va donar a conèixer internacionalment. Des d'aleshores crec no haver-me'n perdut cap fins arribar a la molt recent The Old Oak, amb la qual ha donat per tancada la seva llarga i fructífera filmografia, sempre atenta a les transformacions i contradiccions de la societat. La raó de l'adéu és senzilla: fa uns quants mesos, Loach va fer 87 anys. El vaig conèixer breument a la primavera de 1994 al rodatge de Terra i llibertat, que vaig visitar amb l'encàrrec de fer un reportatge per a un suplement dominical. La pel·lícula es va rodar en un dels racons més bonics d'Espanya, el Maestrat, i el meu treball consistia a prendre notes del que veia mentre gaudia del paisatge i xerrava amb actors i figurants, que seguien amb el vestidor d'època quan ja la sessió de rodatge havia conclòs. Jo vaig estar-hi tres dies; l'equip artístic, dos mesos. D'aquest equip en formaven part Icíar Bollaín i Paul Laverty. Al món del cinema se sol dir que els amors de rodatge no arriben al muntatge, però el seu, que va sorgir llavors, és a punt d'assolir les tres dècades. Laverty, actor secundari en aquesta pel·lícula, es va convertir poc després en el guionista de capçalera de Loach. Seus són els guions de 14 de les seves últimes pel·lícules. Seu també és el guió de The Old Oak, ambientada en un empobrit poble miner en què el Govern ha decidit allotjar diverses famílies de refugiats sirians. El conflicte sorgeix quan una part del veïnat expressa la seva animadversió cap als nouvinguts, que consideren culpables de la depreciació dels seus propis habitatges. Així doncs, el tema, tan antic i tan actual, no és cap altre que la xenofòbia.

Aquesta, en el fons una por atàvica als qui no són com nosaltres, és cada dia present als diaris. Recordeu-vos dels salvatges disturbis de fa poc a Dublín, quan centenars d'ultradretans van voler organitzar la seva particular nit dels vidres trencats, després que un immigrant hagués atacat amb un ganivet tres nens i una mestra. No sembla que als xenòfobs els mereixés un instant de reflexió el fet que l'home que va aconseguir reduir l'agressor colpejant-lo amb el casc de repartidor de Deliveroo fos també un immigrant.

Les classes treballadores estan fent el salt de l'esquerra tradicional als partits d'ultradreta.

Dublín s'ha convertit en una de les capitals més cares d'Europa, amb uns lloguers que dupliquen els preus de Madrid, i pels carrers és habitual veure manifestar-se extremistes que reclamen habitatges només per als irlandesos. Que curiós que, tant en el cas de la pel·lícula de Loach com en el del vandalisme dublinès, el pretext per al brot de xenofòbia sigui el preu de l'habitatge! Si s'abarateixen, perquè s'abarateixen. Si s'encareixen perquè s'encareixen. Però el culpable sempre és el mateix: el foraster, el nouvingut, el diferent.

A The Old Oak, un personatge s'encara amb un dels xenòfobs i l'acusa de donar sempre la culpa als de baix, els que en tenen menys, i mai els de dalt, els que en tenen més. El problema, precisament, és que la xenofòbia s'ha estès entre les que solíem conèixer com a classes treballadores, que estan fent el salt de les organitzacions tradicionals d'esquerra als partits d'ultradreta. Em pregunto quina explicació hi trobaria el materialisme històric i, sobretot, quines solucions proposarien Karl Marx i els seus. Es pot ser d'esquerres i compartir els arguments dels xenòfobs?

El més preocupant és que hi ha qui creu que es pot fer. La carismàtica Sahra Wagenknecht, una mena de Yolanda Díaz alemanya, diputada de la formació esquerrana Die Linke, casada amb l'històric socialista Oskar Lafontaine, ha estat notícia recentment per la seva intenció de crear una nova organització política que advocarà per apujar els impostos als rics però també per restringir la immigració. Les enquestes anuncien que el nou partit li traurà un bon grapat de vots a l'extrema dreta, i l'excusa que Wagenknecht ha posat per fer aquest pas no em resulta desconeguda: “Quan falten set-centes mil vivendes al país, no podem rebre centenars de milers de migrants”. Un altre cop el vell pretext.

"OTRO DIA HA DE VENIR"


Otro día ha de venir, un día femenino 
diáfano en metáforas, completo en el ser, 
diamantino y como un cortejo visitante, soleado, 
flexible, con una ligera sombra. Nadie deseará
suicidarse o tendrá ganas de partir. Todas 
las cosas, fuera del pasado, naturales y reales, 
serán sinónimas de sus más tempranos atributos. Como si 
el tiempo se durmiera en vacaciones… «Extiende tu precioso
tiempo de belleza. Asoléate bajo el sol de tus senos de seda, 
y espera hasta que arribe un buen augurio. Después 
nos haremos más viejos. Tenemos tiempo suficiente 
para envejecer después de un día así…». 
Otro día ha de venir, un día femenino
parecido en cada gesto a una canción, lapislázuli en el saludo 
y en cada frase. Todas las cosas van a ser femeninas fuera 
del pasado. Fluirá agua desde el seno de la roca. 
Sin polvo, sin sequía, sin derrota alguna. 
Y una paloma dormirá por la tarde en un tanque de combate 
abandonado si no encuentra un pequeño nido 
en el lecho de los amantes…



«Otro día ha de venir», de Mahmud Darwish

Versión de Juan Carlos Villavicencio - descontexto.

Mahmud Darwish fou un poeta palestí, conegut, juntament amb Ghassan Kanafani, com el símbol de la identitat palestina i la pèrdua de la seva pàtria. Está considerat el poeta nacional palestí.

D'ACONSEGUIR LA GLÒRIA

No es pot qualificar com a virtut el fet de matar conciutadans, de trair als amics, de no ser lleial i de no tenir pietat ni religió, ja que amb aquestes conductes es podran conquerir imperis, però no s'arriba a la glòria... ens deia Maquiavel. Sàvia i encertada reflexió si no fos que en la realitat, al conquistar imperis s'arriba també a la glòria, es conquereixin com es conquereixin, que normalment sol ser matant, traint, sense cap pietat, i, això si, gairebé sempre en nom d'alguna religió. Al cap i a la fi la història l'escriuen els vencedors. No pretenc filosofar, no em correspon, però el personatge, el pensament de Maquiavel em té fascinat, per la seva lucidesa, tan allunyat del sentit que s'ha donat al seu nom. Gosaria dir que qui va parlar de maquiavèl·lic en el sentit que és dona a la paraula, no l'havia llegit, o l'havia llegit malament.
Maurizio Viroli, politòleg italià, professor a Princeton, parlava en aquest article, precisament d'aixó, de llegir bé a Maquiavel...
El constitucionalisme, el republicanisme, l'evolució del llenguatge polític són els motors de la investigació i anàlisi de Maurizio Viroli, politòleg italià, professor a Princeton i expositor al Congrés de Ciència Política realitzat a Mendoza. A Itàlia es parla d'antipolítica, hi ha un rebuig de l'activitat política dels joves que voten partits, moviments que s'expressen contra l'activitat política tradicional. A l'Argentina em va semblar veure una tensió, una política que s'inspira encara en la llibertat, la veritat, l'emancipació, en venir aquí respir aire fresc”, sosté Viroli expert a Maquiavel sobre qui va escriure al seu llibre 500 años de El príncipe. L'herència de Maquiavel, que “se l'ha llegit malament”. Hector Pavón el va entrevistar a Clarín.

–¿Per què sosté que s'ha llegit malament Maquiavel?

–Perquè Maquiavel va ser interpretat com l'escultor polític que va ensenyar el príncep a conquerir i mantenir el poder i això és un error. Maquiavel va ensenyar al principi a fer grans coses com emancipar el propi poble, fundar bones institucions polítiques. Llegim Maquiavel com a sostenidor d'una política que és domini d'un home; en canvi, Maquiavel parlava del poble. Ens hem privat d'un mestre gran. Ha estat un problema d'interpretació política. Gramsci ho va entendre. Diu que si a la política no hi ha un príncep que tingui la capacitat d'inspirar el poble, de guiar-lo, donar-li coratge, no hi pot haver redempció en política.

–¿Els partits polítics van recuperar la representació perduda?

–Ho responc amb una idea de Maquiavel: l'única manera de renéixer que tenen els partits és retornar amb força als principis fundadors justos. Els partits no haurien d'abandonar, oblidar ni canviar els principis. Han de redescobrir-los, actualitzar-los, tornar enrere i repensar els principis amb què van néixer. Socialistes, liberals, radicals, han de reflexionar sobre el seu passat i, si són intel·ligents, trobaran les indicacions per al futur.

–¿Com s'emporten el republicanisme i la passió política, per una banda, i l'antipolítica per una altra?

–A Itàlia, el republicanisme com a llenguatge polític, com a idea política és gairebé desconegut, no hi ha una tradició continuada d'estudi, no hi ha debat públic. El republicanisme diu que si ets un ciutadà que vol viure lliure has d'atendre la vida política i civil; la lluita contra la corrupció perquè el bé comú ha de ser més fort que el bé particular, és a dir, el republicanisme. On falta la vocació republicana hi ha una forta corrupció política i un fort desaferrament de l'activitat política.

–A Amèrica Llatina en general sembla que hi hagués por de perdre drets i això a Europa no passa…

–Sí, és clar. Hi ha un passatge bellíssim de Maquiavel que ajuda a entendre això. Els ciutadans no aprecien el valor de la llibertat fins que són lliures o s'adonen de com n'és d'important la llibertat quan la perden. I això passa quan pateixen un règim autoritari i ja és massa tard. L'única alternativa és quan la memòria de l'opressió encara és viva i els ciutadans estan atents a defensar la llibertat, civil, política. A Itàlia, la república democràtica va començar el 1946, han passat gairebé 70 anys. I el que es veu és que no hi ha memòria històrica del feixisme, de lexperiència de la pèrdua de la llibertat. Hi ha una forta desconfiança democràtica i republicana i hi ha una manca de voluntat i afany civil tant en els polítics, en els ciutadans que és preocupant. Als anys 50, 60, 70 parlar de feixisme era parlar d'una experiència que molts havíem viscut. Ara, vegeu que els joves no saben què és el feixisme, hi ha una total i completa pèrdua de memòria històrica. El 25 d'abril es van celebrar 70 anys de l'alliberament de la fi de la guerra. La televisió va fer una enquesta entre estudiants universitaris: poquíssims sabien què va passar en aquella data. La memòria històrica és una força enorme per a l'afany, si es perd no hi ha motivació per entestar-se a lluitar.

–Vostè ha escrit: el patriotisme s'oposa al...

–La relació entre patriotisme i nacionalisme és un problema molt important; molts intel·lectuals, polítics, pensadors pensen que el patriotisme i nacionalisme són la mateixa cosa. En canvi, hi ha una diferència profunda en la història, en la teoria. El patriotisme republicà és una teoria que afirma que nosaltres hem d'estimar la pàtria, entesa com a llibertat comuna, bé comuna, com una manera de vida inspirada en la llibertat, aquesta és la pàtria que els republicans necessiten estimar. I els nacionalistes quan parlen de nació, i de lleialtat a la nació entenen la comunitat cultural religiosa o ètnica i en primer lloc no hi posen la llibertat; posen la unitat cultural o la potència de la nació. Aleshores, estimar la pàtria en el sentit de llibertat comuna no és el mateix que sostenir la nació entesa com a unitat cultural religiosa o ètnica. Li dono un exemple sobre un dels màxims teòrics del patriotisme republicà del 800: Giuseppe Mazzini. Sempre explicava que estimar la pàtria vol dir estimar la llibertat del teu poble i defensar la llibertat de tothom. Els nacionalistes, a Itàlia, van sostenir que han de defensar la unitat, la cohesió de la teva nació i lluitar perquè la teva nació sigui potència al món. Però el feixisme italià sempre es va proclamar nacionalista i sempre va detestar la idea de patriotisme de Mazzini.

–Els intents de separatismes europeus semblen encoratjar certs...

–A Europa s'adverteix molt fort el vent del nacionalisme. A França, Polònia, Hongria, Espanya, Grècia sorgeix un nacionalisme en el sentit de dir: no volem ser governats per Europa i volem defensar la nostra cultura, història i tradicions. Això és un perill fortíssim, si aquests moviments continuen creixent Europa desapareix, mor com a unitat política. Miri, jo vaig escriure que Europa necessita patriotisme... Si creix un patriotisme republicà Europa se salva i podem derrotar el nacionalisme. Sense patriotisme no es derrota el nacionalisme i Europa corre el risc de dissoldre's perquè l'alternativa al nacionalisme no és ser ciutadà del món.

–¿Sempre és pejoratiu parlar de populisme?

–En la teoria política clàssica, el populisme està definit amb una altra paraula: demagògia. El populista d'avui és la versió moderna d'allò que al món antic, modern, va ser anomenat demagog: el que té una gran capacitat de persuasió perquè toca la passió del poble, genera por, ambició, enveja, desig de poder. El demagog diu al poble: sempre tens raó, mereixes més, demana més. El populisme com a demagògia és l'enemic més potent de qualsevol ordre polític liberal o republicanisme, és el mal més greu que amenaça les institucions republicanes. El feixisme és un exemple de demagògia. .

EL PAÍS DE LES MIL AMNISTIES

La polèmica causada per l'amnistia als polítics independentistes és extraordinària, però el que no té res d'excepcional és la mesura en si mateixa, un mecanisme que en els darrers cent anys ha estat aplicat a Espanya vuit vegades sense tenir en compte les de caràcter fiscal (tres des del 1977) ni els indults generals. Governs de tot color han utilitzat aquest instrument legal en moments de canvi polític o per tancar conflictes, però també en algunes ocasions ho han fet servir clarament en benefici propi.

I si a aquesta xifra se sumen les lleis d'aquesta classe aprovades entre el segle XIX i les dues primeres dècades del següent, els números arriben a quantitats molt importants. El sociòleg Daniel Escribano, que ha estudiat l'ús polític de les amnisties durant els dos darrers 200 anys, explica que al convuls segle XIX espanyol moltes d'aquestes mesures s'adoptaven en moments de canvi de la facció al poder i que en alguns casos tenien més d'autoamnistia que altra cosa.

És el que va passar amb la mesura de gràcia decretada el 1837, a la fase final de la primera guerra carlina i quan el desenllaç de la contesa ja estava clar. En aquesta ocasió es van perdonar els delictes comesos només per un dels bàndols -el vencedor, és clar- encara que després, el 1840 i ja en pau, la mesura es va estendre als carlins. En total, Escribano comptabilitza no menys de dotze amnisties al segle XIX, al marge de nombrosos indults més o menys generals decretats, per exemple, amb motiu de l'arribada al poder d'un nou sobirà. Segons la seva opinió, canvis polítics de més o menys importància, com l'esmentat final de la primera guerra carlina o la Primera República, estan darrere d'aquestes mesures.

Tot i això, encara que sí que és cert que en moltes ocasions les amnisties han servit per restanyar ferides polítiques, en altres han estat o bé instruments perquè els mateixos governants s'exculpen o bé han estat utilitzades com a eina de part pel govern de torn, assenyala Manuel Torres Aguilar, professor d'Història del dret a la Universitat de Còrdova i autor d'Història de l'indult i l'amnistia: dels Borbons a Franco (Tecnos). En els casos en què s'ha utilitzat com a instrument de pacificació destaca, per exemple, amb la que es va aprovar en proclamar-se la Segona República, o la del febrer de 1936, que anul·lava les condemnes als qui van prendre part en l'aixecament revolucionari a Astúries i la proclamació de l'Estat català del 1934. Un perdó aquest últim que també va ser recolzat per la dreta.

En dos segles Espanya ha aprovat gairebé 30 amnisties, sense comptar-ne les ficals ni els indults. En canvi, en altres casos com l'amnistia aprovada també el 1934, amb el govern de dretes de Lerroux i que va significar el perdó per als implicats en l'intent de cop d'Estat de Sanjurjo del 1932, la qüestió va ser molt diferent, perquè va ser una mesura de gràcia de part. "La Segona República va ser especialment activa en aquest terreny", assenyala aquest especialista, encara que aquesta dinàmica tenia un precedent immediat a l'etapa de Primo de Rivera. En aquella dictadura es va decretar una amnistia que anul·lava les responsabilitats penals per als oficials acusats de negligència al tristament cèlebre desastre d'Annual. Però la més cridanera de totes les autoamnisties és la que el setembre de 1939, acabada la Guerra Civil, va ser aprovada pel règim franquista per descarregar de responsabilitat a tots els que haguessin comès actes contra la República entre 1931 i 1936, incloent-hi danys, lesions o fins i tot assassinats sempre que la ideologia que hagués mogut els autors fos “coincident amb el Moviment Nacional”.

L'ús d'aquesta figura legal, doncs, no ha estat precisament infreqüent a la història d'Espanya. A les dotze comptabilitzades al segle XIX caldria afegir les promulgades al XX, és a dir, quinze amnisties més (set en les dues primeres dècades del segle i vuit a partir de Primo de Rivera). L'especial intensitat d'aquests primers anys és perquè, segons Daniel Escribano, es van promulgar algunes mesures de gràcia relacionades amb delictes d'opinió que no van anar acompanyades de modificacions del codi penal. D'aquesta manera, temps després calien noves amnisties. I aquest balanç global, a més, no té compte les amnisties fiscals, de les quals a partir de la transició n'hi ha hagut tres (1984, 1991 i 2012), ni els indults generals promulgats repetidament en temps de Franco però també sota governs democràtics. 

L'amnistia per als polítics independentistes no és, per tant, excepcional si es té en compte que entre el segle XIX i el XX hi ha hagut gairebé trenta mesures d'aquest tipus. El que en canvi sí que és extraordinari és el nivell de polèmica que envolta la mesura en aquesta ocasió, potser aquesta polèmica només sigui pel tancament del Partit Popular del pitjor millor, amb el suport hooligan d'uns quants jutges prevaricadors compulsius. Span is different. 

Mentrestant, el senyor de Waterloo cada vegada em remet més a Peter Sellers a l'escena inicial de el Guateque. - Fèlix Badía a lavanguardia.com

¡NI ROJA NI ROTA!


Ho ha fet malament. Però ho ha fet. Malgrat haver jurat i perjurat que el seu Govern no promouria mai una amnistia, de la seva mà una llei d’oblit penal del procés ha iniciat el tràmit. En la millor de les tradicions espanyoles, una llei històrica –una amnistia sens dubte ho és– torna a veure la llum sense el consens necessari entre els dos grans partits nacionals. Una llàstima. Fratricides com som, em temo que ni PP ni PSOE no porten al quadern de bitàcola anteposar l’interès general als seus legítims interessos partidistes. Per salvar la investidura calia empassar-se el gripau de l’amnistia, de Rodalies i del deute, i Pedro Sánchez se l’ha empassat. I si de retruc en el tràngol ha tret de la caverna els fanàtics de la ultradreta, doncs millor. Així queda clar que a Espanya només es pot ser socialista o bàrbar. Per si n’hi havia que dubtaven del pragmatisme del president renovat, en una reunió amb els seus companys a Ferraz, Sánchez ho havia deixat clar: és hora de fer de la necessitat virtut (sic). Al seu costat, és obvi que els vells utilitaristes vuitcentistes van ser uns aficionats. I que consti que ser així no és necessàriament dolent. Simplement és la liquidació solemne del vell idealisme kantià. Amb el seu procediment, Sánchez ha faltat a la seva paraula en campanya, és veritat. Ha le­sionat la reputació catalana a Espanya i ha polaritzat el debat polític, tensant les institu­cions judicials i l’Estat de dret. Però ha resolt definitivament les seqüeles personals del procés, sens dubte al seu dia castigat amb desproporció.

Vist amb perspectiva, crec que, en una democràcia madura, tard o d’hora els catalans haurien d’haver pogut acordar amb el Govern espanyol una consulta sobre el seu futur. Si hagués estat així, alguns com jo mateix ens hauríem estal­viat el mal trago de sacrificar la carrera política i el patrimoni per haver de defensar el dret a la participació política, compatible amb el fet que, en cas de poder-la exercir, el dia de les votacions molts hauríem votat per la unió. I és que, reconeguda la diversitat, millor junts! En un país avançat, la convocatòria d’un referèndum com el que –amb tossuderia– es va convocar l’1 d’octubre del 2017 potser hauria estat retreta administrativament, però mai amb la severitat amb què es va fer a Espanya.

I és que tan cert com que el PSOE de Sánchez passarà a la història per la seva versatilitat, ho és que el PP d’aquests últims anys continua sent incapaç de trobar el to que el converteixi en una opció de govern plausible. Sempre atrapat entre la ultradreta i les disputes intestines, si per alguna cosa brilla el PP nacional és per l’aïllament. I és paradoxal, perquè en un país que segurament té ben poc de roig, l’absència d’una dreta moderada, liberal i moderna, homologable a les millors tradicions centristes d’Europa, deixa l’Executiu, com a mal menor, en mans dels pragmàtics i aplicats socialistes.

Amb l’amnistia, amb la cessió de Rodalies..., molts catalanistes ens sentim avui més espanyols que ahir. Pedro Sánchez ho ha fet malament. Però ha fet el bé. Retornant l’independentisme a la senda constitucional, el Partit Socialista ha liquidat definitivament el procés i les seves derivades més penoses. M’alegra que centenars de polítics independentistes vegin per fi la manera de donar per acabat tant d’embolic judicial, com celebro que Carles Puigdemont abandoni la muntanya i torni al terreny de la moqueta parlamentària, un camp que no havia d’haver abandonat mai, per insensible que fos el PP o Junqueras deslleial.

Amb la seva decisió, Sánchez rubrica un nou creu i ratlla de la nostra història. Però no per això Espanya serà més roja ni es trencarà. Que grotesc que resulta escoltar els mateixos que presumeixen de formar part d’una nació mil·lenària com auguren cada dos per tres que l’ocàs és imminent! Amb l’amnistia pactada amb Junts, amb el català al Congrés i aviat a les institucions europees, a més de la cessió de Rodalies i la condonació de part del deute aconseguides per ERC, és obvi que molts catalanistes ens hem sentit avui més espanyols que ahir. Perquè, hagi estat per interès o per convicció, la veritat és que Espanya se’ns torna a posar bé. Si seguim així, amb permís de Feijóo, l’autor del Manual de resistencia seguirà comptant amb el suport de molts ciutadans pragmàtics molt de temps, en la mesura que ja no estem per allò que qui et vol bé et farà plorar. Millor que, si t’estima, et faci bé, encara que no sigui de confiança. - Santi Vila a la vanguardia.

EL NEN DEL BRAÇ TRENCAT


Nabi Saleh és un petit poble palestí situat 20 quilòmetres al nord-oest de Ramal·la, a Cisjordània, territori palestí ocupat per Israel des del 1967. Té uns 550 veïns, pocs, però lluitadors. Des del desembre del 2009 es manifesten cada divendres contra el robatori de les seves terres i d'una de les principals fonts d'aigua que els proveïen, Ein al-Qaws, que fa gairebé sis anys que està en mans dels colons jueus de l'assentament de Halamish, a prop de Nabi Sale.

Els habitants d'aquesta localitat es van sumar llavors a la resistència no violenta iniciada pel poble de Bil'in contra l'ocupació israeliana de Palestina i la construcció del mur que Israel va aixecar a Cisjordània i que els prenia una part de les seves terres. Cada divendres, després de l'oració a la mesquita, desenes de persones de Nabi Saleh marxen des del seu poble cap a la font confiscada pels colons sense aconseguir-ho perquè l'Exèrcit israelià els ho impedeix. En les manifestacions tenen un paper important les dones i els nens.

Les protestes dels veïns de Nabi Saleh passen sense pena ni glòria des de fa temps, però aquesta setmana han tornat a tenir espai als mitjans de comunicació per unes fotografies i un vídeo que han fet la volta al món.

Les imatges mostren el brutal intent d'arrest d'un nen palestí d'11 anys amb el braç enguixat, Mohammad Tamimi, per part d'un soldat israelià. En un vídeo gravat per Bilal Tamimi, un periodista palestí de la zona, es veu el soldat perseguint Mohammad darrere d'un turó. El militar l'agafa i li empeny el cap contra una roca. Després, se li asseu sobre les cames per evitar que es mogui.

Algunes persones comencen a cridar: «És un nen petit»; «Té el braç trencat». Llavors, la mare de Mohammad, Nariman, el seu pare, Basem, la seva tia Nawal, i la seva germana Ahed arriben al costat del soldat amb altres activistes. Les dones i la nena agafen el soldat pel cap i els braços, ell agafa Ahed pel coll i aquesta li mossega la mà. La lluita, que alguns diaris israelians qualifiquen d'«agressió» i «atac» al soldat, acaba amb l'arribada d'un altre militar israelià que s'emporta el seu company. Abans de marxar, el soldat llança una granada atordidora.

Segons un portaveu de l'Exèrcit israelià, divendres a Nabi Saleh es van produir «disturbis violents de la pau a Nabi Saleh en què palestins van llançar pedres a les Forces de Defensa d'Israel que eren al lloc. El jove fotografiat va ser identificat com un llançador de pedres i per això es va decidir detenir-lo».

«En el moment de l'arrest, es va iniciar una provocació violenta per part d'un nombre de palestins, entre ells dones i nens. Després de l'altercat violent, el cap (de l'operació) va decidir no continuar amb la detenció», va afegir el portaveu de l'Exèrcit, i va indicar que el soldat va patir ferides lleus.

Dret a resistir - La mare de Mohammad, Nariman, i altres testimonis asseguren que Mohammad no llançava pedres quan el soldat israelià el va anar a buscar. «Mohammad observava els enfrontaments entre l'Exèrcit i els nois, ell no tirava pedres, s'havia trencat el braç dies abans i estava espantat, però un soldat el va començar a perseguir», explica Nariman Tamimi a EL PERIÓDICO. «Per un altre costat, tenim dret a llançar-los pedres, a resistir. Els soldats són a la nostra terra, no és seva, ens estan ocupant, ¿i no podem fer-los fora de casa nostra?», es pregunta Nariman.

«L'ocupació israeliana és diària, hi ha arrestos cada dia, els colons fan el que volen, van cremar viu un nen -a Duma, Cisjordània-, després va morir el seu pare també i els israelians encara no han pogut trobar el culpable»

Mohammad és a casa, però la seva família tem que en algun moment arribin els soldats a detenirlo. No va patir ferides, però va anar a l'hospital amb els seus pares, la seva germana i altres familiars. A Ahed «la van picar amb una arma i el seu germà de nou anys va resultar ferit per una bala de goma», explica Nariman a ELPERIODICO.CAT
No sé vosaltres, pero el vídeo em crea dubtes de la seva autenticitat, es podria tractar d'un muntatge, clar que el varen publicar la majoria de mitjans i el Periódico. Per cert, aquest article es del 2015, no d'ahir o la setmana passada, vol dir que l'Estat terrorista i genocida d'Israel fa ja temps que està fora de la llei, i és gracies a la contemplació d'occident que actua amb aquesta impunitat. Maleïts sian.

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ