Hi ha un manera de lliurar els homes de l'amenaça de la guerra? De canalitzar l'agressivitat de l'ésser humà i armar-lo millor psíquicament contra els instints d'odi i de destrucció? Aquestes són les preguntes que el 30 de juliol del 1932 Albert Einstein planteja, inquiet, en una carta a Sigmund Freud, en circumstàncies que la violència feixista i nazi s'estén per Europa. El setembre d'aquell any, el pare de la psicoanàlisi, a qui Einstein anomena el "gran coneixedor dels instints humans", respon al físic, analitzant les bases psíquiques del comportament i precisant les vies que podrien conduir al cessament dels conflictes que divideixen els homes.
Comença plantejant la qüestió del dret i la força. És aquest, sens dubte, el punt de partida de la nostra investigació. Em permet vostè que reemplaça el terme “força” pel més incisiu i dur de “violència”? Dret i violència són actualment per a nosaltres una antinomia. És fàcil demostrar que el primer deriva de la segona.
Els conflictes d'interessos que sorgeixen entre els homes es resolen, doncs, en principi, per la violència. Així passa a tot el regne animal, del qual no es podria excloure l'home. En el seu cas, evidentment, a aquests conflictes se sumen els conflictes d'idees, que s'eleven als cims més alts de l'abstracció i la solució dels quals sembla requerir un altre tipus de tècniques. Però aquesta complicació només apareixerà més tard.
En els orígens, en una horda poc nombrosa, la superioritat de la força física decidia allò que havia de pertànyer a un o altre o quina era la voluntat que s'havia de respectar. La força física serà secundada i aviat reemplaçada pel recurs a les armes: sortirà victoriós el que tingui les millors o el més dretà en el seu maneig.
La intervenció de l'arma assenyala el moment en què la supremacia intel·lectual comença a substituir la força bruta; lobjectiu final de la lluita continua sent el mateix: una de les parts en conflicte es veurà forçada, pels danys que se li infligeixen i per la destrucció de les seves forces, a renunciar a les seves reivindicacions oa la seva oposició. El màxim resultat s'obté quan la violència elimina l'adversari de manera perdurable, és a dir, ho extermina.
El procediment presenta dos avantatges: l'adversari no podrà reiniciar la lluita i la sort que ha corregut tindrà en els altres un efecte dissuasiu. D'altra banda, el fet de liquidar l'enemic satisfà una disposició instintiva, a la qual ens referirem més endavant. Sol succeir que la voluntat de matar sigui contrarestada pel càlcul del profit que es pot obtenir de l'enemic si, una vegada subjugat, se li perdona la vida. En aquest cas, la violència s'acontenta amb esclavitzar en lloc de matar. És així com es comença a tractar amb més indulgència l'enemic, però en aquest cas el vencedor haurà de comptar amb la set de venjança del vençut, renunciant així en part a la pròpia seguretat.
De la violència al dret
Sabem que aquesta situació ha anat evolucionant i que un camí ha portat de la violència al dret, però quin? Només n'hi ha un, al meu entendre, i és el que mostra que diversos febles units poden fer front a un més fort: "La unió fa la força." Així, la unió soscava la violència; la força d'aquests elements reunits representa el dret, en oposició a la violència d'un de sol.
Veiem, doncs, que el dret és la força d'una comunitat. Però continua sent violència, una violència sempre disposada a tornar-se contra tot individu que s'hi resisteixi, i que treballa amb els mateixos mitjans i persegueix els mateixos objectius; l'única diferència rau en el fet que ja no és la violència individual la que triomfa, sinó la de la comunitat. Però perquè aquest pas de la violència al nou dret es compleixi, cal omplir un requisit psicològic. La unió del grup ha de ser estable i duradora. Si es creés amb el sol designi de combatre'n un de més poderós, per dissoldre's un cop vençut aquest, el resultat seria nul. El primer a considerar-se més fort que els altres tractaria 'novament d'imposar la seva hegemonia per la violència, i el joc es repetiria indefinidament.
La comunitat s'ha de mantenir permanentment, organitzar-se, establir reglaments que previnguin les possibles insurreccions, designar òrgans que vetllen per l'observació dels reglaments, de les lleis, i que assegurin l'execució dels actes de violència de conformitat amb la llei. El reconeixement d‟una comunitat d‟interessos d‟aquesta naturalesa contribueix a crear entre els membres d‟un grup llaços d‟ordre sentimental, i en aquests sentiments comunitaris es basa la força de la col·lectivitat.
La situació no presenta més complicacions mentre la comunitat es compon d'un nombre limitat d'individus de força semblant. Les lleis d'aquesta associació determinen llavors, pel que fa a les manifestacions de violència, la part de llibertat personal a què l'individu ha de renunciar per tal que la vida en comú continuï amb tranquil·litat.
Però aquesta situació només es pot concebre teòricament; en realitat, l'assumpte es complica doncs des del seu origen la comunitat amaga elements de força desigual homes i dones, pares i fills i ben aviat la guerra i el subjugament creen vencedors i vençuts, que es transformen en amos i esclaus. El dret de la comunitat serà aleshores l'expressió d'aquestes desigualtats de poder, les lleis estaran fetes pels dominadors i pels i es concediran escasses prerrogatives als dominats.
A partir d'aquell moment l'ordre jurídic es troba exposat a dos tipus d'atacs: en primer lloc, els intents d'un senyor o d'un altre de passar per sobre de les restriccions imposades als seus iguals i tornar, per tant, de l'imperi del dret al imperi de la violència; en segon lloc, els esforços constants dels individus per ampliar-ne el poder i aconseguir que les seves conquestes siguin reconegudes per la llei, contràriament al cas anterior, el pas de la desigualtat de drets a la igualtat de drets per a tothom. Aquest darrer corrent adquireix veritable importància quan dins de la comunitat arran de factors històrics diversos es modifiquen veritablement les atribucions del poder. El dret pot adaptar-se llavors a les noves condicions, però el més freqüent és que la classe dirigent es resisteixi a tenir-les en compte: es produeixen llavors les insurreccions, la guerra civil i, per tant, la suspensió momentània del dret, amb nous abusos de autoritat, al final dels quals s'instaura un nou règim de dret. Hi ha encara una altra font de transformació del dret, que només es manifesta pacíficament: el canvi cultural que s'opera als membres de la comunitat; però això forma part d'altres fenòmens que abordarem més endavant.
Una veritat incòmoda
Veiem aleshores que, fins i tot dins una comunitat, no és possible evitar el recurs a la violència per resoldre els conflictes. Però les necessitats i la comunió d'interessos que neixen de la coexistència en un mateix terra afavoreixen l'apaivagament d'aquestes lluites, i amb aquests auspicis, les possibilitats pacífiques de solució progressen constantment. No obstant això, només cal fer una ullada a la història de la humanitat per assistir a una desfilada incessant de conflictes entre una comunitat i un o diversos grups humans, entre unitats vastes o reduïdes, entre ciutats, països, tribus, llogarets o imperis; aquests conflictes, generalment, es resolen mitjançant l'enfrontament de forces en una guerra. Aquestes guerres conclouen amb el saqueig o amb la submissió completa i la conquesta duna de les parts.
No cal emetre un judici global sobre les guerres de conquesta. Moltes, com les dels mongols i els turcs, no han portat res més que desgràcies; altres, en canvi, han contribuït a transformar la violència en dret en crear unitats més vastes on desapareixia la possibilitat de recórrer per força i un nou règim de dret atenuava els conflictes.
Va ser el cas de les conquestes romanes que van aportar als països mediterranis la valuosa pax romana. Les ambicions territorials dels reis de França, per la seva banda, van crear un regne florent i unit a la pau. Per paradoxal que sembli, hem de reconèixer que la guerra podria ser un mitjà inadequat per instaurar la pau "eterna", ja que es revela capaç de formar àmplies unitats en què un poder central impedeix noves guerres.
No obstant això, la guerra no aconsegueix aquest resultat ja que els èxits de la conquesta són en general breus i les unitats així creades acaben gairebé sempre per disgregar-se per manca de cohesió entre les parts reunides per la força. I, a més, fins ara la conquesta només ha aconseguit crear unificacions parcials de gran envergadura, és veritat els conflictes de la qual reclamen precisament solucions violentes. L'únic resultat obtingut amb aquests esforços bèl·lics ha estat reemplaçar les innombrables i incessants escaramusses per grans guerres, més devastadores com menys freqüents.
Pel que fa a la nostra època, s'imposa la mateixa conclusió a què vostè ha arribat per un camí més curt. Només és possible evitar amb tota seguretat la guerra si els homes convenen a instituir un poder central i sotmetre's a les decisions en tots els conflictes d'interessos. En aquest cas és indispensable complir dues condicions: crear una instància suprema d'aquesta mena i dotar-la de la força apropiada. Sense la segona, la primera no té utilitat. Ara bé, la Societat de Nacions ha estat instituïda com a autoritat suprema, però no s'ha omplert el segon requisit, ja que no disposa d'una força pròpia i només la pot obtenir si els membres de la nova associació els diversos Estats se l'atorguen. No cal esperar, de moment, que això passi.
Però no es comprendria en definitiva per quin motiu aquesta institució va ser creada si no es recordés que representa un intent poques vegades concebut en la història de la humanitat i mai realitzat en aquestes proporcions. Un intent l'objectiu del qual és adquirir l'autoritat, és a dir, la influència coercitiva, basada habitualment en la possessió de la força, recorrent a certs principis ideals.
Dos factors, com hem vist, garanteixen la cohesió d'una comunitat: el poder de la violència i les relacions basades en els sentiments de les identificacions, com se les anomenaria en llenguatge tècnic entre els membres del grup. Si un dels factors desapareix, és possible que l'altre mantingui la cohesió de la comunitat. Aquestes nocions només tindran sentit si corresponen a elements comunitaris importants.
Queda per saber quin és el seu poder. La història ens ensenya que aquestes nocions han exercit una influència real. La idea panhel·lènica, per exemple, la consciència de ser millor que els bàrbars veïns, la vigorosa expressió dels quals es troba en les confederacions anfictiòniques, en els oracles i els jocs, va ser força poderosa per moderar el comportament bèl·lic dels grecs, però no prou per suprimir els conflictes armats entre les diverses faccions d'aquest poble i ni tan sols per dissuadir una ciutat o una federació de ciutats d'aliar-se amb els perses per humiliar un rival. El sentiment de comunitat cristiana, la força del qual és tanmateix coneguda, tampoc va impedir que en l'època del Renaixement petits i grans estats cristians busquessin el suport del Sultà en les guerres que es lliuraven entre ells.
Tampoc a la nostra època hi ha una idea a la qual es pugui atribuir un poder conciliador com aquest. Els ideals nacionals que governen avui dia els pobles això és evident afavoreixen els antagonismes. No falten els que prediuen que només la difusió universal de la ideologia bolxevic posarà terme a les guerres però de totes maneres estem lluny d'aquest desenllaç, i potser només s'hi arribarà a costa de terribles guerres civils. Es diria, doncs, que l'intent de reemplaçar el poder material pel de les idees està de moment destinat al fracàs. Es comet un error de càlcul en oblidar que el dret era, al principi, la força bruta i que encara no es pot abstenir de recórrer-hi.
Instint de vida i instint de mort - Em sembla oportú comentar ara una altra de les idees. Us sorprèn que sigui tan fàcil incitar els homes a la guerra i suposa que hi ha en els éssers humans un principi actiu, un instint d'odi i de destrucció disposat a acollir aquest tipus d'estímul. Creiem en l‟existència d‟aquesta predisposició en l‟home i durant aquests darrers anys ens hem dedicat a estudiar les seves manifestacions.
Podria, sobre això, exposar-li part de les lleis de l'instint a què hem arribat, després de tants temptejos i vacil·lacions? Admetem que els instints de l'home pertanyen exclusivament a dues categories: d'una banda, els que volen conservar i unir, els que anomenem eròtics exactament en el sentit d'Eros al Banquet de Plató i sexuals, donant explícitament a aquest terme l'abast del concepte popular de sexualitat; i, de l'altra, els que volen destruir i matar, que englobem dins les nocions de pulsió agressiva o pulsió destructora. En resum, no és més que la transposició teòrica de l'antagonisme universalment conegut de l'amor i de l'odi, que és potser una forma de la polaritat d'atracció i de repulsió que exerceix un paper en el terreny que us és familiar. Però no ens faci passar gaire ràpid a les nocions de bé i de mal. Ambdues pulsions són igualment indispensables ja que de la seva acció conjugada o antagònica procedeixen els fenòmens de la vida.
Ara bé, sembla que no és possible que un instint d'una d'aquestes categories es pugui afirmar aïlladament; sempre està lligat, d'acord amb la nostra expressió, a una certa proporció de l'altra categoria, que en modifica la finalitat o, segons els casos, és indispensable per a la materialització. Així, per exemple, l'instint de conservació és de naturalesa eròtica, però és justament aquest instint el que ha de recórrer a l'agressió si voleu que triomfin les seves intencions. Igualment, l'instint amorós, referit a objectes, necessita una certa dosi d'instint de possessió si vol en definitiva apoderar-se del seu objecte. I és precisament la dificultat d'aïllar els dos tipus d'instint, en les seves manifestacions, cosa que durant tant de temps ens ha impedit de reconèixer-los.
Si voleu que aprofundim més, veureu que les accions humanes tanquen una complicació suplementària. És molt estrany que un acte obeeixi a una sola incitació instintiva, que ja deu ser una combinació d'eros i de destrucció. En general, diversos motius, amb una combinació similar, han de coincidir per provocar l'acció.
Quan s'incita els homes a la guerra, una crida d'aquesta índole pot trobar ressò per diversos motius, uns nobles, uns altres vulgars, alguns dels quals es parla obertament i d'altres sobre els quals cal callar. No hi ha raó perquè els enumerem tots. La inclinació a l'agressió ia la destrucció en forma part: les innombrables mostres de babarie que jalonen la història i la vida quotidiana no fan més que confirmar-ne l'existència.
En excitar aquestes inclinacions a la destrucció valent-se d'altres tendències eròtiques i espirituals, naturalment se'ls dóna un mitjà de manifestar-se amb més llibertat. De vegades, quan sentim parlar de les crueltats de la història, tenim la impressió que els mòbils idealistes només han servit de pretext als apetits destructors; en altres casos, si es tracta per exemple dels horrors de la Santa Inquisició, pensem que els mòbils ideals s'han situat en primer pla, al conscient, i que els mòbils destructors els han donat, a l'inconscient, un suplement de força . Hi caben les dues possibilitats.
Voldria insistir una mica més en el nostre instint de destrucció, al qual, malgrat estar d'actualitat, no hi ha la importància que mereix. Amb un petit esforç d'especulació hem arribat a concebre que aquesta pulsió actua a tot ésser vivent i tendeix a provocar la seva ruïna, a fer que la vida torni a l'estat de matèria inanimada. Una inclinació semblant mereixia realment la denominació d'instint de mort, mentre que les pulsions eròtiques representaven els esforços en nom de la vida. Aquest instint de mort es converteix en una pulsió destructora, ja que s'exterioritza, amb l'ajut de certs òrgans, contra els objectes. L'ésser animat protegeix, per dir-ho així, la seva pròpia existència destruint l'element estrany.
Però una part de l'instint de mort continua actuant al fur íntim de l'ésser animat i hem procurat atribuir tota una sèrie de fenòmens normals i patològics a aquesta reversió interior de la pulsió destructora. Hem comès fins i tot l'heretgia d'explicar l'origen de la nostra consciència per una de les bolcades de l'agressivitat cap a l'interior. Com vostè veu, no es podria analitzar un fenomen semblant a la lleugera, quan es manifesta a una escala massa àmplia, ja que passa a ser realment malsà; no obstant això, l'ús d'aquestes forces instintives per a la destrucció al món exterior alleuja en ser viu i ha de tenir conseqüències benèfiques. Això pot servir d'excusa biològica a totes les inclinacions odioses i perilloses contra les que lluitem.
No podem deixar de reconèixer que estan més properes de la natura que la resistència que els oposem ia la qual encara tenim una explicació. Cal, doncs, concloure, per tornar al tema que ens ocupa, que seria inútil pretendre suprimir les inclinacions destructores de l'home. A les comarques felices de la terra, on la natura ofereix profusament tot el que l'ésser humà necessita, hi deu haver pobles l'existència dels quals transcorre plàcidament i que no coneixen ni el constrenyiment ni l'agressió. Em costa de creure-ho i estaria encantat de saber més sobre aquests éssers feliços.
Partint de les nostres lleis mitològiques de l'instint arribem fàcilment a una fórmula que obre indirectament una via a la lluita contra la guerra. Si la propensió a la guerra és producte de la pulsió destructora, llavors cal apel·lar a l'adversari d'aquesta inclinació, a l'eros. Tot allò que engendra, entre els homes, llaços sentimentals ha de reaccionar contra la guerra.
Aquests llaços poden ser de dos tipus. En primer lloc, relacions com les que es manifesten davant d'un objecte d'amor, fins i tot sense intencions sexuals. La psicoanàlisi no s'ha de ruboritzar de parlar d'amor en aquest cas, ja que la religió fa servir un llenguatge semblant: estima el teu proïsme com a tu mateix. Obligació fàcil d'enunciar però difícil de complir. La segona categoria de llaços sentimentals és la que procedeix de la identificació. Hi descansa, en gran mesura, l'edifici de la societat humana.
En una crítica que formula contra l'abús d'autoritat trobo una segona indicació per a la lluita indirecta contra la inclinació a la guerra. És una de les facetes de la desigualtat humana desigualtat innata que no és possible combatre la que determina aquesta repartició en caps i en vassalls. Aquests darrers formen la gran majoria; necessiten una autoritat que adopti per ells decisions a què se sotmeten gairebé sempre sense reserves.
Caldria assenyalar, en aquest ordre d'idees, que seria bo entestar-se a formar, millor del que s'ha fet fins ara, una categoria superior de pensadors independents, d'homes inaccessibles a la intimidació i lliurats a la recerca de la veritat, que assumirien la direcció de les masses desproveïdes d'iniciativa. Que l'imperi que exerceixen els poders de l'Estat i la prohibició de pensar de l'Església no es presten a una formació semblant, no hi ha cap necessitat de demostrar-ho.
L'Estat ideal residiria naturalment en una comunitat d'homes que haguessin sotmès la vida instintiva a la dictadura de la raó. Res no podria crear una unió tan perfecta i tan resistent entre els homes, encara que haguessin de renunciar als llaços sentimentals que els uneixen. Però és molt probable que sigui una esperança utòpica. La resta de vies i mitjans d'impedir la guerra són certament més plausibles, però no permetran assolir èxits amb rapidesa. No és agradable imaginar molins de vent que molerien tan lentament que hi hauria temps per morir-se de gana abans d'obtenir la farina.
Però, per què ens rebel·lem tan vigorosament contra la guerra, vostè i jo i tants altres, i per què no l'acceptem com una de les innombrables vicissituds de la vida? Sembla, però, estar conforme amb la natura, tenir un clar fonament biològic, ser gairebé inevitable. No us escandalitzeu de la pregunta que formul aquí. Per poder realitzar una investigació, potser és lícit adoptar una màscara d'impassibilitat que no es té gens a la realitat.
I heus aquí quina serà la resposta: perquè tot home té dret a la seva pròpia vida, perquè la guerra destrueix vides humanes carregades de promeses, col·loca l'individu en situacions que el deshonren, l'obliga a matar el proïsme contra la seva voluntat, aniquila preciosos valors materials, producte de lactivitat humana, etc. Podrà afegir-se, a més, que la guerra, en la seva forma actual, no permet de cap manera que es manifesti l'antic ideal d'heroisme i que la guerra del demà, gràcies al perfeccionament dels instruments de destrucció, equivaldria a l'extermini d'un de els adversaris o potser de tots dos.
Tot això és exacte i sembla tan inobjectable que només cal estranyar-se que un acord unànime de la humanitat no hagi prohibit encara la guerra. Evidentment, és possible discutir alguns d'aquests punts i preguntar-se, per exemple, si la comunitat no ha de tenir també un dret sobre la vida de l'individu; no cal tampoc condemnar sense apel·lació tots els gèrmens de guerra; mentre hi hagi imperis i nacions decidits a exterminar sense pietat els altres, aquests darrers hauran d'estar equipats per a la guerra. Però deixem de banda aquests problemes d'una vegada per totes, ja que no és aquesta la discussió en què volia embarcar-me.
Vull arribar a un altre punt: crec que la raó essencial per la qual ens rebel·lem contra la guerra és que no podem fer res més. Som pacifistes perquè ho hem de ser en virtut de mòbils orgànics. I sobre aquesta base ens resulta fàcil justificar la nostra actitud amb arguments. Però és indispensable una explicació. Heus aquí el que he d'afegir: des de temps immemorials la humanitat pateix el fenomen del desenvolupament de la cultura. (Ja sé que alguns prefereixen fer servir el terme civilització). A aquest fenomen devem el millor que estem fets i bona part del que patim. Les causes i els orígens són foscos, el resultat és incert i alguns dels seus caràcters són fàcilment discernibles.
Les transformacions psíquiques que acompanyen el fenomen de la cultura són evidents i indubtables. Consisteixen en una evicció progressiva de les finalitats instintives, unida a una limitació de les reaccions impulsives. Sensacions que, per als nostres avantpassats, eren sinònim de plaer, ara ens són indiferents o fins i tot intolerables; hi ha raons orgàniques que expliquen la transformació que han patit les nostres aspiracions ètiques i estètiques.
Entre les característiques psicològiques de la cultura, dues apareixen com les més importants: l'enfortiment de l'intel·lecte, que tendeix a dominar la vida instintiva, i la reversió interior de l'impuls agressiu, amb totes les conseqüències favorables i perilloses. Ara bé, les concepcions psíquiques cap a les quals ens arrossega l'evolució de la cultura són incompatibles amb la guerra, i per això ens hem de rebel·lar contra aquesta; ras i curt, no podem suportar-la; no és una repugnància merament intel·lectual i afectiva, sinó que per a nosaltres, pacifistes, és una intolerància constitucional, una idiosincràsia que en certa manera arriba a la seva màxima expressió. I, pel que sembla, les degradacions estètiques que suposa la guerra no són gaire menys greus, per a nosaltres, que les atrocitats que suscita.
I ara, quant de temps serà necessari perquè alhora els altres es tornin pacifistes? No ho sabem, però potser no és una utopia esperar que l'acció d'aquests dos elements la concepció cultural i el temor justificat de les repercussions d'una futura conflagració pugui posar fi a la guerra en un futur proper. Per quins camins o desviaments, és impossible endevinar-ho. Mentrestant, podem dir-nos: tot allò que treballa en favor del desenvolupament de la cultura treballa també contra la guerra.
Descobriu també la carta d'Albert Einstein a Sigmund Freud
Einstein, que -quan li van sol·licitar- s'havia negat a recolzar la candidatura al premi Nobel que Freud tant anhelava. "Malgrat la meva admiració pels enginyosos èxits de Freud, dubto a intervenir en aquest cas. No he pogut convèncer-me de la validesa de la teoria de Freud", va respondre el llegendari físic el 1928. L'opinió d'Einstein sobre la psicoanàlisi milloraria més tard, i ho va comunicar a Freud quan el va felicitar pels seus 80 anys. "Realment li he de dir quant em va alegrar assabentar-me del seu canvi de parer -li va escriure Freud-. Per descomptat, sempre vaig saber que vostè m'admirava només per cortesia i valorava molt poc qualsevol de les meves doctrines".
.jpg)
.jpg)
